opinió
oriol junqueras. Vicepresident del Govern de Catalunya
En el camí que ens queda per recórrer
La proclamació de la República Catalana, pel Parlament de Catalunya, és una fita històrica. Ho és per tot el que representa en el nostre imaginari col·lectiu i perquè evidencia que aquest govern, en comunió amb la ciutadania, ha posat per damunt de tot –i per tot vull dir que allò que democràticament anhela la ciutadania ha de ser implementat pels seus representants legítims– la voluntat de llibertat d’un poble al qual s’està impedint decidir el seu futur. Tant és, pel govern espanyol, que la majoria de catalans vulguin votar. Tant és si tot el Parlament decideix que no vol privar, els que ho passen pitjor, de calefacció a l’hivern. Tant és si des del primer a l’últim ciutadà d’aquest país convenim en un acord determinat. Perquè res del que puguem decidir, per just i desitjat que sigui, es pot fer si el govern del PP, o del PSOE, o de tots ells, no ho autoritza. És més, estem patint un procés d’involució de l’autogovern constant i sostingut, de fa anys, i una presa de decisions del govern espanyol amb voluntat manifesta de perjudicar la societat catalana. Mai com ara hem vist amb tanta cruesa com s’afanyaven a canviar la legislació per incentivar el trasllat de seus socials a empreses. O com arriben a l’extrem de pressionar grans empreses per endur-se-les de Catalunya. Res de nou però. Quants cops no hem vist i patit decisions arbitràries i capricioses en la política d’infraestructures? El Corredor Mediterrani és un exemple prou conegut. Però n’hi ha tants que fa feredat la llista. Tant com les constants decisions del TC, suspenent sistemàticament totes i cadascuna de les iniciatives del govern o el Parlament. I tant és si es tractava d’igualtat de gènere o de nous tributs o de qualsevol mesura de caràcter social o econòmic. Tot, cada cop més, ha estat laminat pel TC a instàncies del govern del PP.
Diria que hem intentat parlar sempre, per terra, mar i aire. Mai han correspost. Sempre ens hem trobat el mateix mur d’incomprensió, el mateix rebuig, la mateixa actitud de menyspreu, la decidida voluntat de no reconèixer l’altre com a subjecte de drets, com a interlocutor. La relació que el govern espanyol ha imposat sempre a Catalunya és de subordinació arbitrària i capriciosa, de sotmetiment. Mai no ens han volgut convèncer i sempre ens han volgut vèncer. Per això mai ens han intentat seduir sinó que han volgut resoldre el malestar creixent a Catalunya amb arrogància i visceralitat. Només així s’explica que volguessin aturar l’1 d’Octubre a cops de porra indiscriminats, amb amenaces i coaccions i sense cap voluntat d’escoltar res més que el nostre silenci i acatament servil.
Potser ingènuament vam creure que votant, que fent un referèndum, que lluitant pacíficament per allò que volia la majoria, ens escoltarien. Quants cops no havíem escoltat que en absència de violència tot era possible i es podia parlar de tot? Doncs no, no és així. És més, hem vist violència, tant d’uniformats com de grups d’extrema dreta que han actuat amb total i absoluta impunitat. Atonyinar persones, en nom de segons quines idees, sembla ser que és lícit.
El govern legítim de Catalunya ha patit un assetjament com no s’ha vist mai a Europa. Allò que a Escòcia va ser possible, a Catalunya ha estat perseguit fins al punt de detenir servidors públics, empresonar dirigents d’entitats i pegar salvatgement a persones que només volien votar.
Tot plegat ho han rematat estirant una Constitució que han deformat i interpretat al gust d’aquells que no la volien i que de fet hi havien votat en contra. Avui resulta que són aquelles formacions polítiques més properes al franquisme les que s’han erigit com a intèrprets i garants de la Constitució, fet que no deixa de ser tota una paradoxa. Han estat capaços de passar per sobre de tots els preceptes constitucionals només per preservar l’article segon. La unitat de l’estat per sobre de tot i tothom.
I és aquí on hem dit prou, perquè posar en valor la dignitat i validar la voluntat popular no podien esperar eternament. En un procés de reconeixement de drets, que és on en bona mesura som avui, no es guanya pas en el primer embat, sobretot si davant tens un Estat que no només no respon als interessos de la seva ciutadania sinó que és capaç d’utilitzar tota la seva maquinària per colpejar literalment milions de ciutadans només perquè volen votar. I té gràcia que aquests dies hagin dit que érem uns colpistes, quan els únics cops han estat a la cara de persones que volien exercir el seu dret a vot o dels grups d’extrema dreta que han atacat ciutadans només per les seves idees. No podem reconèixer el cop d’estat contra Catalunya, ni cap de les decisions antidemocràtiques que està adoptant el PP amb control remot des de Madrid. El president del país és i seguirà sent Carles Puigdemont i la presidenta del Parlament és i seguirà sent Carme Forcadell, almenys fins al dia que la ciutadania no decideixi el contrari en unes eleccions lliures.
La República Catalana ha nascut, no amb la fortalesa que voldríem però sí amb la legitimitat de les urnes, tant per les eleccions amb més participació de la història com per un referèndum heroic, fet per la ciutadania, amb la voluntat ciutadana com a principal baluard. En aquest procés hem aconseguit generar consensos i clares complicitats amb nous actors socials i polítics més enllà de l’independentisme. De fet hem visualitzat que la causa que defensem té poc a veure amb banderes i molt amb els drets socials i polítics de tots, amb la construcció d’una República justa, democràtica, que tingui com a objectiu servir els interessos de la ciutadania, que neixi lliure d’hipoteques i de privilegis hereditaris en mans d’uns pocs. Volem una República que tingui com a objectiu prioritari la justícia social, la prosperitat econòmica i el servei a l’economia productiva.
Els propers dies haurem de prendre decisions i no sempre seran fàcils d’entendre. Necessitem una estratègia compartida que deia Albano Dante Fachin, a qui hem d’agrair el seu compromís inequívoc amb la llibertat i la justícia, amb els valors universals que tots hem de defensar. En el camí que ens queda per recórrer, sovint llarg i costerut, per assentar gradualment un nou marc de llibertats, és imprescindible teixir sòlides aliances amb tots aquells actors socials i econòmics que tenen la decidida voluntat de construir un veritable Estat al servei de la ciutadania. Ja hem iniciat el camí i anem constatant que ens posaran tota mena de traves, que ens ho posaran molt i molt difícil, que no escatimaran recursos per fer-nos defallir, que potser hi haurà moments d’incerteses, de dubtes o de contradiccions entre allò que volem i el camí que escollim en cada fase per arribar-hi. No tenim cap altra opció que seguir endavant, que acumular forces, que seguir carregant-nos de raons, de compartir neguits i alegries, fracassos i esperances, de saber encaixar els cops per tornar-nos a alçar, sense renunciar mai a les urnes per validar la República, i preparant alhora uns futurs comicis municipals que han de ser claus en l’assentament d’aquesta República.
L’aplicació del 155, pactat pel PP i el PSOE, per sotmetre i liquidar l’autogovern, la voluntat de diàleg, per limitar els drets i llibertats, per perseguir els representants de la ciutadania, per imposar la seva força bruta, ens obliga a perseverar i alhora a ser més forts per acabar reeixint. Avui a Catalunya hi ha una clara dissociació entre la voluntat democràtica de la ciutadania i el poder públic que s’ha pretès apropiar de les institucions –que no ens podem deixar perdre– per exercir el seu control despòticament, res més lluny de les pràctiques democràtiques. El PP, amb l’absoluta complicitat del PSOE, ha entrat a Catalunya amb la decidida voluntat d’intervenir el model educatiu, de controlar els mitjans de comunicació, de posar el nostre cos policial al seu servei, de descapitalitzar el país, de convertir-lo en una província més d’una Espanya uniforme que no tolera la pluralitat nacional, d’esclafar tota dissidència per democràtica que sigui i de liquidar tota esperança de diàleg. I això no ho podem permetre, no restarem impassibles. La resposta a la usurpació de les institucions, del 155, ha d’esdevenir un clam i una prioritat.
Davant d’aquest atac a les persones i institucions del país hem de recompondre les nostres forces i estratègia, perseverar sempre i no tenir cap dubte que si seguim, que si des del civisme i l’actitud pacífica de sempre no ens deixem trepitjar, aconseguirem avançar fins allí on ens proposem. Perquè el coratge que ha demostrat aquest país aquests dies és tan alliçonador i té tanta força que tard o d’hora acabarà traduint-se en la consolidació de la República Catalana plena i veritablement justa i democràtica.