“La democràcia no ha sabut crear un model de ciutat per a Figueres”

Em dedico a la història dels altres però a la meva no. Sempre he pensat que a través de la política es pot transformar les coses i que, per tant, pertanyo a un col·lectiu que ha de fer servir l’eina per canviar-les. Ara la política, malauradament, té a veure amb el currículum.

Vaig entrar al PSC per la via de Casero. Vaig entrar en aquell moment, a la Convergència Socialista, formada com a contraposició al PSC de Pallach. Parlem del 68-69 i fins al 73 tota aquesta generació vam acabar anant a Barcelona, on se’ns va obrir un altre horitzó.

És cert. Tot plegat va ser molt complicat. No vaig votar pas la destitució d’Ametlla entre altres coses perquè Joan Quer, Albert Carreras i jo mateix vam anar a buscar-lo. No coneixíem el personatge i quan va començar a actuar hi va haver fregadissos amb tothom.

Segurament que sí. Però sempre hi ha un Rasputin, el que no surt mai. El d’aquell moment es deia Martí Palahí. Ell es va veure successor d’Ametlla. A l’altre costat hi havia Miquel Esteve i amb Marià Lorca van construir la majoria més natural. En aquell moment ja es va veure el model d’aquells dos PSC i que possiblement encara duren. Els que anaven per una altra cosa i els altres. El primer conflicte va ser pel sou de regidors.

El primer conflicte va venir a resoldre’l Sala. L’assemblea reclamava els diners i no cobrar i n’hi havia tres o quatre (Martí Palahí, Joan Manuel del Pozo, Joan Armangué i Martí Sans) que amb perspectiva veus clarament de què anaven: a viure de la política.

Em refereixo a aplicar la frase franquista, però aplicable a la democràcia, de voluntat de servei. La societat s’ha d’organitzar. Hi ha un aforisme dels anarquistes italians que diu “arribarà el dia que el treball vencerà”. Feien una espècie d’arquetip de “vuit hores per dormir, vuit hores per treballar i vuit hores per compartir amb la societat i la família”. Veig el model vigent.

Una clara anomalia perquè llavors ningú jutja les capacitats. Si la Catalunya del XIX i el XX ha estat el que ha estat és perquè hi ha hagut un teixit associatiu a base de voluntariat.

La conjunció entre el voluntariat i el professional penso que és fantàstica.

Tenia en aquell moment el meu cunyat turc a la presó. El general Kenan Evren havia fet un cop d’estat. Ell era un molt bon economista, fill del ministre de la guerra turcoxipriota casat amb la meva cunyada i el cop d’estat d’Evren el va posar a la presó. En va sortir sis anys després sense conèixer cap càrrec. Aquesta circumstància personal va coincidir amb el referèndum de l’OTAN. Jo comentava llavors que l’OTAN no era la llibertat perquè Turquia, amb un dictador, era a l’estructura de l’OTAN. Això va obrir un debat i quan vaig dir que votaria que no en el referèndum vam crear una plataforma que es deia Empordanesos per la Pau i que va guanyar el referèndum a la comarca. En segon lloc vaig viure l’evolució de la caiguda del comunisme a Txecoslovàquia, era a Praga. El grup del president Havel era el Fòrum Cívic. Allò em va impressionar molt. Aquell model molt obert. La gent va treure les estàtues de Marx i Lenin i les venien al carrer. Per això jo al PSC reclamava que el partit s’obrís a la societat. Aquestes dues coses van fer que em mogués de la fotografia i em van enviar els inquisidors generals Del Pozo, Martí Sans i Joan Armangué.

Armes de caça, eh! Reconec que he practicat la pornografia en aquest sentit. Sóc usuari d’una fira que es diu Milpol (militar i policíaca), que es fa a París, i els he seguit bastant i, per tant, conec també el sector. Però no hi he pogut treballar perquè és un sector de comissionistes. Jo, amb el poble, el caçador, el conill, el senglar i la llebre. No he venut mai cap altre tipus d’arma. Els conec. Amb Anna Teixidor he col·laborat en la recerca del món del kalàixnikov i he treballat per un projecte de kalàixnikov a la fàbrica de Tula durant deu anys, en la transformació del kalàixnikov a un calibre americà, el 30,06. Hi he participat amb bascos. Com que va caure un Tupolev, entre Moscou i Tula, Santiago de la Cruz, el company basc, va dir que trencava la relació i es va acabar amb aquest accident, en aquell moment de la transició de Rússia en què els avions no feien manteniment i queien. Es va acollonir i va dir que volia morir a Euskadi i el projecte aquell va acabar així.

M’he mogut per Europa. Conec el món del tràfic d’armes. Conec el sector. He treballat com a cap de producte d’empreses d’exportació i importació d’armes. He participat per exemple en les reformes del reglament francès d’armes i en la Comissió Europea, en el tema de reglamentació d’armes.

Sí. Tot i que jo no caço. Una vegada vaig caçar un tord i un senglar perquè em va fotre les faves enlaire i em va fer emprenyar. És l’únic dia que he tingut un conflicte seriós amb el regne animal. Això de les armes em ve de família. Soc la cinquena generació d’una família d’armers, alguns de la zona castellana de Madrid-Burgos. El meu avi va venir aquí i es va casar aquí i el meu pare va continuar la feina. Vaig agafar-li el relleu. El meu fill ja no continuarà. El negoci està tancat des de fa un parell d’anys. He mantingut algunes coses en l’àmbit francès i aviat ho acabaré.

Entre el juny del 77 i l’abril del 79 teníem unes Corts elegides democràticament però teníem ajuntaments franquistes. Llavors es van crear les comissions de control. Jo vaig estar en la comissió de control en representació del PSC que havia de controlar fonamentalment a l’alcalde Giró. Vaig participar en una altra comissió, que era la del pla general. Figueres tenia un pla urbanístic del 1961, el pla Bonaterra, un pla expansiu que permetia edificar una ciutat de 250.000 habitants. Hi havia una preocupació enorme, en el moment del creixement dels setanta. Es van construir barris, l’Horta Capallera, la Marca de l’Ham, i aquell urbanisme especulatiu ja s’havia convertit en un problema.

Quan va dimitir Giró per presentar-se va ser Fajol alcalde. Fajol va donar infinitat de llicències a l’últim segons abans de les eleccions democràtiques. Hi va haver un període en què si es posessin en ordre cronològic les llicències es veuria –entre el 77 i el 79– què reclamàvem nosaltres i ja s’havia produït aquest debat. Per exemple a la Bisbal, el 71-72, la Diputació va intervenir en el pla de la Bisbal perquè el sector dels arquitectes demanava un cert ordre, Torre Bisbal. A Figueres hi havia aquest mateix problema.

Sí. Entre el 77 i el 79 nosaltres fèiem molta pressió i just entrar vam desencallar el pla general. Em sento un regidor eficaç. Faltaven plans de protecció perquè no s’enderroqués, per exemple, la cambra agrícola. Ho vam desencallar. A Figueres encara hi ha vigent el pla general del 83.

Hi vaig participar com a regidor. Em sento copartícip. Hi ha moltes coses en el pla que els reconec. Per exemple, tota la zona d’equipaments dels barris, nosaltres fèiem reunions amb les noves associacions de veïns. Abans de la reforma de la llei de Felipe González, amb gent com ara Eduard Puig vam establir un govern gairebé d’unitat que permetia treballar en equip. Ara en canvi és un desastre. Amb aquella reforma es va fer emergir la figura de l’alcalde semblant a aquell alcalde franquista que havíem oblidat. Suárez, en aquest període que parlem, va obligar a la proporcionalitat. Era molt més fàcil el pacte. Amb la figura de l’alcalde engrandida aquesta facilitat es va trencar i encara ho patim. El millor moment per als ajuntaments va ser aquest període del 1979 al 1983. La prova és que ara encara puc anar a sopar amb Lorca, amb Esteve vam teixir una gran amistat i amb Eduard Puig continuem sent amics.

Sí, perquè tocava. L’evolució de Convergència en aquell moment era més que preocupant. Ara si féssim un debat amb Marià Lorca ell em reconeixeria coses. El tinc com una bona persona que van utilitzar enormement i que ara, políticament parlant, ha acabat com un Kleenex llançat en una vorera d’una carretera secundària. Algú ens podria explicar la gènesi de la creació del que és ara el Carrefour, al camp de futbol. En aquella zona es van veure els interessos en aquesta ciutat i com aquest senyor feudal invisible que ha manat molt a Figueres pot crear una zona comercial sobre una de verda i una rústica.

Efectivament. A l’Ajuntament vaig veure el primer fax de Jordi Pujol Ferrusola. Vaig veure com es feia el mecanisme de crear una societat per comprar, dissolta aquesta; una altra per urbanitzar; dissolta aquesta per fer una tercera per construir, i, si sortia bé, anaves a la quarta, que, curiosament era per a qui era. D’aquí va sortir el moviment del Fòrum Cívic. Tenia un aire transversal, que anava des de l’extrema esquerra federal fins a l’extrema dreta catòlica. Contradiccions que xocaven molt i que podien fer coincidir la gent. Hi continuo creient molt, en això, jo. La construcció d’una ciutat, el primer espai de convivència, no el pot fer fent muralles. Quan surts al carrer has d’exercir la convivència amb la flequera i amb aquell a qui comprés el diari.

Penses que gent amb esquemes rígids hauria de ser el teu adversari. En la Transició pensàvem fins i tot més en enemics que en adversaris. La vida t’ensenya que pots trobar gent com Miquel Esteba, que el 79 devíem estar radicalment oposats i ara treballaria amb ell.

De moment és una experiència molt petita. Estem treballant molt i això es veurà el 2019. A Figueres, el sistema de partits ha estat petit i ranci. Entre el 1974 i el 1979 quan dissenyàvem els partits sabíem allò dels partits de masses i els partits de quadres. Per exemple, a Euskadi, el PNB és un partit de masses perquè la relació de militants amb la seva societat és altíssima. Aquí no. El procés ha quedat a mig fer. Llavors, sense voler, hem caigut en allò que es diu un partit de quadres. I, per tant, la piràmide s’ha fet alta i decideixen molt pocs. Per exemple, Marta Felip és la filla natural no desitjada del dit de Santi Vila. Deu ser una noia extraordinària en el seu àmbit professional, però no ha estat mai política.

Hi ha d’haver un bon interventor municipal cobrant, però no dos. La política genera les idees motor. El millor polític seria el que no trepitgés mai l’ajuntament però sabés donar les instruccions adequades per on s’ha d’anar. Ha de ser com un entrenador de futbol.

No hi compto. Fa poc m’explicava un noi de la JERC que havien fet una reunió amb uns joves que volien entrar a la JERC i que la tercera pregunta que li havien fet era: “Per ser diputat què cal fer?” És a dir, quin ascensor haig d’agafar. Això ho deu dir un manual en què també es deu descobrir com ha pogut ser tres cops conseller Santi Vila. Soc més del model Nadal a Girona. El primer Ajuntament de Nadal a Girona és per analitzar-lo. Figueres hauria de buscar onze regidors amb capacitat per gestionar. En quatre anys de mandat has de saber què fer des del minut 1.

El 1983 vam passar d’aquella ciutat dels 250.000 a la ciutat dels 80.000. El novembre del 2014 és l’últim treball fet per a la renovació de la planificació. Ara hi ha un avanç fet, guardat en un calaix, i, des del 2014, no es fa urbanisme a la ciutat. No hi ha onze regidors capaços de tirar endavant un planejament a Figueres?

Una ciutat que va arribar a ser superior a Girona com a model! Hi va haver un moment en què la demografia empordanesa, l’economia, el dinamisme polític de l’Empordà del XIX eren més forts que la carlina ciutat de Girona. La causa d’aquesta Figueres decadent? L’última onada d’immigració ha portat poc valor afegit a la ciutat.

El creixement vegetatiu de Figueres, com a Catalunya, és baix. L’índex és d’1,3, penso recordar. Als setanta, amb la immigració andalusa, aquest paràmetre va canviar, hi havia més fills a les famílies i per tant hi va haver una cresta en el creixement de la ciutat. Van aparèixer els barris, l’urbanisme i l’edificació van entrar en l’economia de la ciutat de manera forta.

Segurament. És que la democràcia no ha estat capaç de crear un model de ciutat per a Figueres, com altres ciutats de Catalunya. L’exemple pròxim és el model de Nadal a Girona. Hi ha d’haver pensament, idees i gent que sàpiga què té entre mans. Figueres és una ciutat sense urbanisme. La política de compres de patrimoni del sòl és nefasta, la plaça de toros, la Nouvilas, del col·legi Ramon Reig, etc. Tenim la sala Edison per fer, el Casino Menestral per reformar, el pas a nivell per resoldre, l’eix pirinenc, que reclama una variant, hi ha rondes dins de la ciutat. Vic, per exemple, ha solucionat el pas del ferrocarril per la seva ciutat, ha obert zones industrials, ha fet política de l’habitatge, ha resolt el problema de la universitat, ha arreglat les zones verdes, els pàrquings. Què ens ha passat a Figueres? Està tot per fer! Quan marxa Ludevid a Figueres s’acaba l’urbanisme i la ciutat ho entoma amb tranquil·litat. És patètic!