Política

Les coalicions republicanes (1931)

i demà: El Front d’Esquerres (1936)

Consolidar la República

Tot i les iniciatives per articular una llista unitària de tot el catalanisme, ERC i la Lliga optaran per presentar-se per separat a les eleccions constituents de la República del 28 de juny del 1931

Malgrat tot, el sistema electoral i l’escàs arrelament territorial dels partits provocaran la formació d’àmplies coalicions a Lleida, Girona i Tarragona

ERC es va presentara les demarcacions de Girona, Tarragona i Lleida amb aliances i noms diversos

Fa escasses setmanes que s’ha proclamat la República, i el govern provisional, en compliment del Pacte de Sant Sebastià, es disposa a convocar unes eleccions que es presenten com una revàlida de les del 14 d’abril i que han de permetre configurar les primeres Corts del nou règim, amb els reptes de dissenyar la nova Constitució i afrontar alguns compromisos transcendentals com ara la concessió de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i l’impuls d’una reforma agrària. La data escollida és el 28 de juny, dos mesos després de la proclamació de la República.

En el cas del nostre país, ben aviat es donen a conèixer crides a la formació d’una candidatura unitària del catalanisme. Alguns noms destacats de la cultura com ara l’historiador Ferran Soldevila, el filòleg Pompeu Fabra i el president de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, Manuel Folguera, promouen un manifest en què es fan ressò d’un “corrent popular favorable a l’establiment d’una vasta solidaritat catalanista que integri els patriotes de les diverses tendències del nacionalisme català”. “És tan forta aquesta realitat –diuen–, és tan evident que aquest és el moment de Catalunya, és tan indiscutible que la nostra pàtria s’ha de presentar unànime davant les constituents, per defensar l’Estatut que ha de regir-la, que creiem [que és] un deure apel·lar a l’opinió catalana perquè, amb el cor i la voluntat posats al servei de la causa de Catalunya, s’adhereixi tot seguit a aquesta iniciativa.” A partir d’aquest document, es constitueix el Comitè Pro Unitat Catalana, que recollirà algunes adhesions més i que fins i tot farà gestions entre els partits per tal d’acostar posicions. Alguns dels promotors d’aquesta iniciativa tindran molt presents els precedents més immediats: “Solidaritat Catalana avança, ja és un fet. No la dicten els cabdills, la imposen els soldats rasos, contra els quals no valen cobejances ni sectarismes. El poble avança donant-se les mans [...]. L’hora de les constituents espanyoles és, per a nosaltres, per damunt de tot, l’hora de Catalunya. Totes les posicions, favorables o adverses, dels partits han de ser supeditades a l’exigència nacional [...].” Els promotors, propers al Partit Catalanista Republicà, tenen molt clar que el cap de llista ha de ser el president de la Generalitat provisional: “El seu nom simbòlic ha de presidir una candidatura d’unitat catalana i no pas la llista d’un partit. I la unitat catalana, que no es farà contra ningú, avançarà, adonem-nos-en, a despit de tothom.” Però, malgrat els lloables arguments dels seus promotors, l’opció d’una candidatura d’unitat catalana s’acabarà descartant. Les històriques rivalitats entre el catalanisme d’esquerres i el de dretes, i el desig tant d’ERC com de la Lliga Regionalista d’erigir-se en les formacions hegemòniques davant la desfeta dels partits tradicionals, la faran absolutament inviable. El 20 de juny, pocs dies abans de les eleccions, el diari El Matí dedica un reportatge a explicar “com nasqué, visqué i morí el Comitè Pro Unitat Catalana”. Precisament aquell mateix dia, a quilòmetres de distància, una ponència reunida a l’hotel de Núria per encàrrec de la Diputació Provisional de Catalunya, enllestia el projecte d’Estatut, que, algunes setmanes després, seria sotmès a referèndum i, l’any següent, aprovat per les Corts després d’una notable retallada de les competències.

L’opció d’una llista unitària del catalanisme no prosperarà, però sí que ho farà la constitució de grans coalicions polítiques en algunes circumscripcions electorals. L’historiador Cristobal García ha remarcat la importància que van tenir els acords en clau provincial que, tot sovint, divergien de l’estratègia nacional de cada partit. Aquestes coalicions van ser estimulades, en bona part, per les noves regles del joc establertes pel govern provisional de la República, fixades inicialment a través d’un decret publicat el 10 de maig, que modificava la llei electoral del 1907. L’objectiu d’aquest instrument era desmuntar el sistema corrupte de la Restauració i aconseguir que el nou Congrés tingués un caràcter realment democràtic. D’aquesta manera, s’establia un sistema de llistes obertes que permetia als votants escollir aproximadament un 80% dels escons; la resta quedaven reservats a les minories. Els candidats havien d’obtenir un mínim del 20% dels vots per ser elegits; en cas contrari, s’havia de fer una segona volta per tal d’atorgar els escons que haguessin quedat sense cobrir –una opció que mai va ser necessària a la demarcació de Girona, però sí a la resta del país–. En aquest cas, era suficient la majoria relativa dels vots. Aquest sistema afavoria clarament, com es pot deduir, la llista guanyadora, fos quina fos la diferència de vots respecte a la segona, i va provocar, com veurem més endavant, correspondències sovint desproporcionades entre els vots i els escons obtinguts. El decret també suprimia els districtes electorals unipersonals (un dels grans instruments del control caciquista) i els substituïa per circumscripcions provincials en què s’assignava un representant per cada 50.000 habitants; els nuclis urbans amb més de 100.000 habitants (com ara Barcelona, en el cas de Catalunya) tenien circumscripció pròpia. El nombre de diputats a escollir en cada demarcació venia determinat pel seu pes demogràfic.

A banda d’aquests condicionats legals, la formació de grans coalicions es va accelerar, també, per una certa normalització i ordenació del panorama polític després de l’efervescència de partits minúsculs i sovint personals que es va produir durant els primers mesos i que havia estat motivada tant pel desmuntatge del sistema de partits de la Restauració (que la dictadura havia acabat d’afeblir) com per l’empenta de la societat, que, sense les traves imposades, va esclatar amb tota la seva potència i diversitat. Progressivament, es va tendir a una certa ordenació i confluència ideològica, en bona part provocada pels resultats electorals, que anaven reforçant o debilitant determinades opcions i dissuadint-les de presentar-se en solitari, però també per la necessitat de cercar aliances estratègiques que permetessin fer front a aquelles convocatòries amb un nivell de tensió més elevat, tal com va succeir el febrer del 1936. En definitiva, les noves regles del joc, les dinàmiques dels partits i les condicions conjunturals van confluir cap a una certa bipolarització de l’escenari polític, que va ser present des del 1931 i que es va acabar de concretar de manera evident el febrer del 1936 a través de l’establiment de dos fronts electorals, el Front Català d’Ordre i el Front d’Esquerres.

A la demarcació de Barcelona, l’escenari es presenta fragmentat, sense que es puguin prendre gaires models per a la situació actual. A la resta del territori, però, els partits tendeixen a formar grans coalicions, que ofereixen denominacions i composicions ben diverses. A la demarcació de Girona, ERC aposta per formar una candidatura unitària que s’anomenarà Coalició Catalana Republicana i que té com a objectiu liderar el canvi de règim, la qual cosa els portarà a obviar qualsevol altra definició ideològica en la seva denominació. La CCR, que es va covar al Centre d’Unió Republicana de Girona (adherit a Esquerra Republicana de Catalunya), és formada per alguns republicans federals històrics com ara Salvador Albert, Miquel Santaló i Albert de Quintana; els dos darrers, integrats en aquells moments a Esquerra Republicana de Catalunya. La candidatura es completa amb dues figures més: Josep Puig d’Asprer, exdiputat a la Mancomunitat i representant del Partit Republicà Radical, i, finalment, Manuel Carrasco i Formiguera, conseller de la Generalitat provisional i, en aquells moments, dirigent del Partit Catalanista Republicà. En el cas de Tarragona, la candidatura republicana integra tres militants del PRRS, entre els quals destaca la figura del ministre Marcel·lí Domingo, un representant del Foment Republicà Nacionalista de Reus i un independent. ERC hi aconseguirà un únic diputat. Finalment, a les terres de Lleida, la coalició republicana integra alguns representants d’ERC i alguns federalistes, però es tracta d’una opció segura tenint en compte el gran poder d’atracció que té Francesc Macià i el prestigi afegit d’Humbert Torres i Pere Corominas.

La campanya electoral se centrarà en la necessitat de consolidar el nou règim. Els discursos dels oradors i els articles que apareixen a la premsa d’esquerres posaran el focus en la necessitat d’assegurar que els homes que han fet possible l’arribada de la República siguin els encarregats de gestionar-la, i, al mateix temps, que es pugui garantir la personalitat de Catalunya en el marc d’una Espanya federal. Per la seva banda, la Lliga Regionalista no només incidirà en la reivindicació autonomista, sinó també en la necessitat de garantir un rumb moderat a la República.

El resultat de les eleccions representarà un èxit aclaparador d’ERC i del seu aliat, la Unió Socialista de Catalunya, que aconseguiran 34 de les 53 actes que hi ha en disputa a Catalunya. O el que és el mateix: un 64,1%. La convocatòria permetrà consolidar l’hegemonia d’ERC. Malgrat tot, també obrirà un parèntesi de fraccionament del mapa electoral, en què la primacia dels partits polítics deixarà escàs marge a les coalicions electorals. No serà fins al febrer del 1936, en un escenari de creixent tensió social i política, quan es reconfigurarà de dalt a baix el mapa electoral i es formaran dues grans coalicions, el Font d’Esquerres i el Front Català d’Ordre.

3

Candidatura unitària
El 16 de juny, els promotors de la candidatura d’unitat catalana anunciaven la retirada de la iniciativa, que havia rebut una àmplia acollida entre la ciutadania, però no pas entre els partits polítics. Un dels promotors, Nicolau d’Olwer, reconeixia setmanes després: “Si bé inicialment el president de la Generalitat provisional, Francesc Macià, hi havia donat suport, després va ser víctima de diverses maniobres polítiques.” Un dels partits majoritaris, ERC, es defensava dient: “Els patrocinadors d’aquesta candidatura no veuen que una llista de candidats posada enmig de les d’Esquerra [...] i de la Lliga Regionalista, és a dir, entre l’esquerra i la dreta catalana, és una candidatura al servei de la monarquia [...].”
El debat de les regles del joc
Els canvis que el govern provisional de la Repúblicava introduir en el sistema electoral van generar un intens debat entre les formacions polítiques. Les modificacions tenien com a objectiu aconseguir unes regles del joc que posessin fi al caciquisme de la Restauració i disposar d’un Parlament amb grans partits, però la Lliga Regionalista remarcava: “El sistema adoptat pel govern, en perjudici evident de les minories, lluny d’estimular la participació ciutadana, tan necessària en aquests moments, sembla una invitació a l’abstencionisme.” I, des d’una perspectiva de país, considerava que això era un impediment per “aconseguir realment” que la República fos “la República de tots”.
ARNAU GONZÁLEZ I VILALTA

“El sistema electoral afavoria les coalicions”

Pere Bosch i Cuenca

L’historiador Arnau González Vilalta ha centrat bona part de la seva recerca en el nacionalisme català entre els anys 1931 i 1945. També és autor del llibre Els diputats catalans a les Corts Constituents republicanes (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006), un estudi exhaustiu sobre el perfil i el paper dels diputats catalans en la primera legislatura republicana.

Per quin motiu es van formar coalicions electorals tan àmplies en algunes demarcacions catalanes en les eleccions legislatives del 28 de juny del 1931?
El fet que Catalunya quedés dividida en cinc circumscripcions electorals, juntament amb el nou sistema electoral, convidava a formar grans coalicions, ja que premiava les candidatures majoritàries i penalitzava les minoritàries. L’objectiu era consolidar un mapa parlamentari amb grans partits que facilitessin governs forts. ERC, per exemple, encara no tenia prou càrrecs intermedis per omplir les cinc llistes. Això, en uns moments de consolidació de la República i de la nova Generalitat, facilita que figures externes al partit acabin formant part de grans coalicions catalanistes i d’esquerres amb elements federalistes, d’extrema esquerra o socialitzants, com Ramon Franco –germà del general– i Ángel Samblancat. Tothom s’aprofitava de l’altre en una simbiosi perfecta. ERC hi aportava el segell del partit que acabava d’arribar al poder, amb Francesc Macià com a símbol idolatrat al capdavant, i els altres omplien la resta de la llista amb noms il·lustres.
En el cas de les esquerres, que es van presentar amb denominacions diverses en cada demarcació, hi havia alguna reivindicació comuna?
En les candidatures de les circumscripcions no barcelonines, es proposava la defensa de la República acabada d’instaurar i de l’autonomia provisional a través del nou Estatut.
En el cas d’ERC, per què es va presentar en solitari a la demarcació de Barcelona?
Perquè volia controlar la principal bossa de vots, amb Macià al capdavant i alguns dels principals noms de la formació, tot i que també hi incorpora independents.
Després d’això, el panorama va tendir a fragmentar-se més. Per què?
En les eleccions del 1933, es va procedir a fragmentar més les esquerres catalanes i a concentrar les dretes, producte de la dinàmica política del moment. El desgast intern dins d’ERC va ser remarcable, així com la reconstitució de la Lliga Catalana –amb denominació nova i modernitzada–. El 1936 va ser el punt culminant de la política d’aliances electorals. El Front Català d’Esquerres –versió catalana del Front Popular– i el Front Català d’Ordre van englobar a una banda i a l’altra ERC i la Lliga com a pals de paller de totes les opcions a l’esquerra i a la dreta. La victòria va ser per als que van acompanyar el govern de la Generalitat empresonat després dels Fets d’Octubre del 1934.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Segueix-nos a les nostres xarxes socials.

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 4€ fins a final d'any 2017 (4 €/mes)

ELS PRESIDENTS REPRESALIATS. Francesc Macià (1)
Demà: Francesc Macià ( i 2)

La diàspora de Macià

L’any 1923, Francesc Macià es veu obligat a refugiar-se a Perpinyà i, a partir d’aleshores, centra bona part de la seva estratègia en l’enderrocament de la dictadura de Primo de Rivera a través de la via militar

El futur president de la Generalitat intentarà trobar suports externs per a la seva causa, entre els quals destaca l’aposta per la nova Rússia soviètica

Barcelona
 

Els polítics perden el poder d’abús

Nova York
 
FERRABN MASCARELL
EX DELEGAT DE LA GENERALITAT A MADRID

“Cal que ens carreguem de mala llet política”

barcelona
 
crònica

El Besòs, un riu de vida i lliberat

 
torroella de montgrí

Llaç groc per Bassa

 

En marxa cap a Brussel·les

barcelona
 

Mugabe desafia l’exèrcit i refusa deixar el poder a Zimbàbue

HARARE
 

Merkel tasta el duríssim camí cap a una quarta legislatura contra natura

Berlín
 

Unes 50 famílies d’Arbúcies giren full del franquisme

arbúcies