Política

L'Assemblea catalana (1913)

i demà: les coalicions republicanes (1931)

La primera assemblea

El 24 d’octubre del 1913 es va constituir una assemblea catalana com a plataforma unitària per tal d’impulsar definitivament la creació de la Mancomunitat de Catalunya

En la trobada, hi van participar gairebé totes les forces polítiques del país, de tendències diverses, llevat dels republicans lerrouxistes, que es van negar a assistir-hi

Una manifestació imponent, de més de 100.000 persones, va recórrer els carrers de Barcelona

La tardor de l’any 1913, la societat i els partits catalans es mostren indignats per la inoperància de les Corts espanyoles, incapaces de tirar endavant la llei de reforma de les administracions i, per tant, d’obrir la porta a la concessió d’una mínima autonomia per a les “regions” espanyoles. La reivindicació és damunt la taula des de fa sis anys i, des d’aleshores, han passat quatre governs espanyols, sense que cap dels quals hagi estat capaç d’anar més enllà dels debats parlamentaris. En aquells moments, la llei es troba paralitzada al Senat, sense que el govern presidit pel comte de Romanones tingui la força ni la determinació suficients per tirar-la endavant. Finalment, els partits catalans decideixen passar a l’acció.

El 24 d’octubre del 1913 representa el tret de sortida d’una campanya a mig camí entre la protesta i la mobilització ciutadana. Aquell dia, es convoca una magna assemblea catalana. L’escenari escollit és el Palau de la Diputació de Barcelona, guarnit expressament amb banderes, catifes i plantes tropicals. La trobada es fa amb una clara vocació integradora. Un dels principals organitzadors, Pere Corominas, expressa dies abans la voluntat que “hi tinguin representació tots els partits polítics, fins i tot els conservadors i els radicals”. El dirigent de la Unió Federal Nacionalista Republicana, a més a més, emfasitza: “No es tracta d’un acte més com els de les altres vegades, sinó d’una reunió transcendental, perquè hi estaran congregades, com mai ho havien estat d’ençà del 1704, totes les forces populars i aristocràtiques, que constitueixen la representació de Catalunya. Quan un poble s’aixeca dret, no cal que amenaci, perquè l’amenaça millor és la seva actitud. Ha de justificar-se que Catalunya s’hagi cansat d’esperar, perquè de més a més la demora en la resolució sempre ha vingut d’esquitllent i per causes fútils i del tot estranyes a la qüestió catalana.”

A la plaça Sant Jaume s’aplega una multitud de ciutadans i els balcons de les cases apareixen endomassats amb banderes catalanes i els estendards de les entitats adherides. L’acte s’inicia a tres quarts d’onze del matí amb la lectura de les adhesions rebudes, entre les quals cal comptar la de 173 ajuntaments barcelonins, 258 de lleidatans, 197 de gironins i 103 de tarragonins. Poc després, pren la paraula el president de la Diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba, que dona la benvinguda als assistents en un espai que “van aixecar els nostres avantpassats no per a uns ni per als altres, sinó perquè fos la casa de tots, la de la Generalitat de Catalunya”. I continua: “Per això, d’ençà que vosaltres us trobeu aquí, es troba transfigurada. Abans, aquestes espaioses sales només eren plenes de records; records de Corts, de Parlaments, de juntes de braços; records en alguns casos gloriosos i en d’altres més tristos, però senzillament records. Però, d’ençà que hi som tots plegats, d’ençà que ens hi trobem tots plegats, ja no hi ha només records, sinó una realitat actual, present, viva. Cadascú de nosaltres representa un bocí de Catalunya i tots plegats, Catalunya sencera.” Pocs minuts després, se celebra una reunió en què participen gairebé tots els diputats i senadors catalans, així com els diputats provincials de les quatre demarcacions catalanes. En total, prop d’un centenar i mig de polítics de totes les tendències, des de catalanistes fins a republicans, des de dinàstics fins a independents. L’única absència remarcable és la dels republicans lerrouxistes, que es neguen a assistir-hi.

La iniciativa dels representants trobarà l’escalf immediat de la ciutadania. Mentre a l’interior del palau es reuneix una comissió encarregada de redactar les conclusions que haurà d’aprovar l’assemblea, a l’exterior els representants de gairebé totes les facultats i escoles especials recorren els carrers de la ciutat i s’aturen a les seus dels principals partits, des d’on criden visques a Catalunya i a la Mancomunitat. La comitiva d’estudiants s’atura davant del monument del doctor Robert per deixar-hi un ram de flors, i a la Rambla per cantar-hi Els segadors. Poc després de la una del migdia, la comissió enllesteix les conclusions, en què es ratifica, per unanimitat i aclamació, la “petició tantes vegades formulada que s’aprovi el projecte de les mancomunitats i que això es faci abans de la dissolució de les Corts, atès que, si s’enterrés, mataria per sempre la fórmula actual i la fe de molts en l’eficàcia dels mitjans parlamentaris per satisfer les aspiracions de Catalunya”.

Aquella mateixa tarda, una manifestació multitudinària recorre els carrers de Barcelona per donar suport a la demanda dels parlamentaris catalans. Centenars d’entitats, des d’orfeons fins a associacions d’estudiants, desfilen amb les seves banderes i estendards. En un lloc destacat apareix una enorme senyera en què es pot llegir: “Catalunya, per la Mancomunitat.” En veure-la, els manifestants criden visques a Catalunya i a la Mancomunitat. Algunes fonts de l’època parlen de més de 100.000 persones, un registre fins i tot superior a les mobilitzacions de Solidaritat Catalana; d’altres, menys agosarats, prefereixen remarcar que es tracta d’un registre “impossible de calcular”. La manifestació transcorre enmig d’un silenci sepulcral, d’acord amb la consigna llançada dies abans per la Lliga Regionalista. La tranquil·litat només es veu pertorbada per alguns grups exaltats de lerrouxistes, que escridassen els regidors radicals i intenten forçar-los a abandonar la manifestació, en algun cas a cops de puny. Els provocadors també criden “!Viva España!” i “!Abajo las mancomunidades!”. La major part de les botigues se solidaritzen amb la reivindicació, i el tancament és general. Quan arriba a la plaça Sant Jaume, la cua de la manifestació encara se situa a la part alta de la Rambla. Es tracta de la mobilització més multitudinària des dels anys de Solidaritat.

A més a més del suport presencial, una llarga llista d’entitats s’afegeixen a la reivindicació, des d’orfeons fins a centres excursionistes. La demanda també aconseguirà la complicitat dels ajuntaments catalans. Fins a 990 consistoris, que representaven el 95,7% de la població del país, han respost afirmativament en una consulta de les diputacions en què se’ls demanava si volien formar part d’una mancomunitat catalana. Només 55 municipis s’hi han oposat, mentre que dos s’han abstingut. Es tracta, doncs, d’un clam unànime de la societat catalana, d’una demanda transversal que va més enllà de les parets dels partits polítics. I, a més a més, d’un clam que ha estat el fruit d’una acció mancomunada, en què l’acció dels parlamentaris ha estat acompanyada per la veu dels ajuntaments i el suport de la ciutadania, ja sigui a través del teixit social o de la mobilització individual.

Des del balcó de la Diputació, els assembleistes llegeixen les conclusions aprovades, que són rebudes amb aplaudiments i crits per part de la gent concentrada. Quan els organitzadors donen per conclòs l’acte, encara hi continuen arribant riuades de gent. Un dels grups hi arriba cantant Els segadors i amb una pancarta en què es poden llegir alguns versos del canonge Collell que diuen: “Poble que mereix ser lliure, si no li ho donen s’ho pren.” En aquell instant, se sent una detonació, que algunes persones atribuiran a un tret d’arma de foc d’un exaltat, però que la policia associarà a un tret de magnesi d’un fotògraf. Malgrat tot, fins i tot el governador civil de Barcelona, que ha presenciat la demostració de força des del balcó de l’hotel d’Orient, reconeixerà: “L’acte ha estat important no només pel nombre de manifestants, sinó per l’ordre i la serietat amb què s’ha desenvolupat la manifestació. Poques vegades se’n deu haver vist cap altra de tan nombrosa, tan ordenada i amb tanta correcció.”

Mentre la societat catalana es mobilitza de manera cívica, el govern de Madrid trontolla. L’endemà mateix, el govern presidit pel comte Romanones cau i és substituït per Eduardo Dato. La carpeta catalana incomoda, i el nou president del Consell de Ministres intenta afrontar la situació. Pocs dies després d’aquell esforç col·lectiu, Enric Prat de la Riba adreça un telegrama a Eduardo Dato en què trasllada el profund malestar de la societat catalana per la paràlisi del govern i reclama que el projecte de les mancomunitats sigui aprovat per decret. Pocs dies després, concretament el 19 de desembre, la Gaceta Oficial del Estado publica el decret de creació de les mancomunitats, un “cafè [pensat] per a tothom”, però que, al cap i a la fi, només utilitzaran les diputacions catalanes.

El document aprovat rebaixa substancialment les pretensions catalanes i no va més enllà d’una autorització perquè les diputacions puguin mancomunar serveis, sense atorgar-los noves competències ni nous recursos econòmics a banda dels que ja gestionen aquests ens. Aquest serà, precisament, un dels principals cavalls de Troia de la nova Mancomunitat, que es constituirà algunes setmanes després. Malgrat tot, l’aprovació del decret va representar, en paraules del professor Borja de Riquer, la “principal victòria assolida pel catalanisme polític fins al 1931”. La perseverança i la unitat de la societat catalana, que va aconseguir bastir una assemblea catalana políticament tan transversal i, al mateix temps, canalitzar la pressió ciutadana en la jornada del 24 d’octubre del 1913, van permetre aconseguir la primera institució representativa de tot el país des de la fi de la guerra de Successió i l’aprovació del Decret de Nova Planta.

2

El batibull parlamentari
Abans d’optar per la via del decret, el govern espanyol intentarà aprovar el projecte de les mancomunitats a través del Congrés, tot i que el president de la cambra en aquells moments, el comte de Romanones, confessarà anys després que “alguns dels seus amics s’havien mostrat obertament i decididament enemics de les mancomunitats”. El debat parlamentari es convertirà en un batibull considerable. El futur president de la República, Alcalá-Zamora, dirà que, “ si el sistema de mancomunitats es generalitza, serà un desastre financer per a l’Estat”.
El fracàs del 1918
El moviment per reclamar un autogovern que s’adaptés a les aspiracions catalanes no es va aturar amb el reconeixement de la Mancomunitat. A finals del 1918 i principis del 1919 es va viure l’anomenada “campanya per l’autonomia”, precisament en un context internacional clarament propici, marcat per l’ensulsiada dels grans imperis plurinacionals (l’alemany i l’austrohongarès) i la difusió de la doctrina Wilson sobre el dret a l’autodeterminació dels pobles. Un dels documents que van circular, ‘Bases per a l’autonomia’, va aconseguir un suport amplíssim, d’un 95% dels municipis de Catalunya. Dos mesos després, el projecte d’Estatut aconseguirà el suport del’Assemblea de Municipis i, en aquest cas, fins i tot dels lerrouxistes. Malgrat tot, la reacció de la societat espanyola serà virulenta, amb manifestacions i boicots inclosos.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a

Troben a les Garrigues la fossa comuna més gran de soldats de la Guerra Civil

Apareixen més d’una trentena de cadàvers de soldats de la Guerra Civil al cementiri vell del Soleràs i es calcula que n’hi podria haver un centenar

Es tracta de la darrera excavació del Pla de fosses del Govern degut a la paralització que pateix aquest programa amb l’aplicació del 155

El Soleràs
 

Ribó assegura que va alertar d’una reacció “contundent” de l’Estat però no de morts

 

Un miler d’acadèmics dels EUA i Europa demanen l’alliberament dels presos polítics catalans

 

Catalá anuncia que s’investigaran missatges ofensius a les xarxes socials després de la mort de Maza

 

Montilla rebutja reformar la Constitució per a un referèndum per Catalunya

 
Francesc Macià (1)
Demà: Francesc Macià ( i 2)

La diàspora de Macià

Barcelona
 

Merkel tasta el duríssim camí cap a una quarta legislatura contra natura

Berlín
 

Boya afirma que van alertar la CUP que se’ls podia acusar d’”algun atemptat amb morts”

 

La UE decideix avui si Barcelona serà la seu de l’Agència Europa del Medicament