Política

LA UNIÓ FA LA FORÇA. L’Assemblea de Catalunya (1971)

i demà: L’Entesa al Senat (1979)

L’altra Assemblea

El 7 de novembre de 1971 es constitueix l’Assemblea de Catalunya, el “moviment unitari més ampli i important de tota la història de Catalunya”, en paraules de l’historiador Josep Benet

El gran mèrit d’aquella iniciativa rau en el fet d’associar les aspiracions nacionals amb les de classe i definir un programa compartit, els coneguts quatre punts

Allò que liquidaràl’Assemblea no serà l’acció repressiva de la dictadura, sinó la pressió dels partits

El 7 de novembre de 1971, la parròquia de Sant Agustí de Barcelona acull un esdeveniment històric. Des de primera hora del matí, unes tres-centes persones penetren cautelosament a l’edifici. En un banc de la plaça del davant de l’església, una estudiant es converteix en el semàfor que permet als assistents tenir la certesa que no s’albira cap perill a l’horitzó. Prèviament, cada grup ha ideat el seu propi mecanisme de control. No es deixa res a l’atzar. La trobada clandestina té l’ajuda impagable del príncep Joan Carles, que és a Barcelona per participar en un campionat de regates de la classe Dragó i que ha acaparat l’atenció de la policia, plenament concentrada a vigilar les cantonades de l’Eixample per on passa la comitiva reial. Val a dir que el príncep guanyarà la regata amb el iot Fortuna, un bon presagi per als assistents a la sessió constitutiva de l’Assemblea.

La presidència de la sessió, formada per membres de la coordinadora, se situa just al davant de l’altar. Una vegada fetes les darreres comprovacions de seguretat, el president de la mesa dona la benvinguda als assistents en nom de la comissió preparatòria de l’Assemblea de Catalunya. Es tracta de Josep Andreu Abelló, una figura extraordinàriament coneguda per als assistents. Ha estat diputat del primer Parlament autonòmic el 1932 i de les Corts constituents el 1977. Es tracta d’un moment especialment emocionant. Un dels assistents, Miquel Sellarès, recordarà mesos després que “semblava que continués el discurs que va acabar algun dia al Parlament de Catalunya”. En el seu parlament, Andreu té un recordatori especial per aquells catalans “que han deixat la vida en defensa dels seus ideals i en la lluita contra la dictadura, que té sotmesa la nostra pàtria des de fa 32 anys”. També envia una salutació especial “als presos i els perseguits per les seves lluites socials i polítiques”.

Tot seguit, cedeix la paraula a Agustí de Semir, qui llegeix el Resum de treball de la pre-Assemblea. En el document es recorda el procés de gestació del nou instrument unitari, que ha partit d’una proposta de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques, per tal d’anar més enllà de la confluència dels partits i integrar els sindicats, els grups d’estudiants i professionals liberals, les associacions de drets humans... O dit en altres paraules, d’aquells col·lectius que han plantat cara al règim franquista i n’han patit la repressió desenfrenada, sense treva. El procés de gestació no ha estat gens senzill i ha abastat un any sencer. El mes de febrer se celebra una primera reunió en la qual s’aprova el primer document, en què s’explicita la voluntat d’avançar “cap a l’Assemblea de Catalunya”. En el document llegit per De Semir es fa incís en la voluntat de “cercar en els més amplis sectors socials, econòmics, polítics i culturals del nostre poble la convergència en la definició d’una alternativa democràtica que configuri les exigències mínimes per les quals cal lluitar en comú, a fi que retorni al poble el poder de decisió”. Després de Semir, pren la paraula Joan Raventós en nom de la comissió preparatòria. El dirigent socialista remarca “la crisi del règim és una crisi d’estat” i fa incís en la necessitat d’aprofitar aquesta conjuntura immillorables per tal de bastir una plataforma unitària democràtica i antifranquista. Abans de començar les discussions, Joan Colomines demana que es dediqui un minut de silenci a Antonio Ruiz Villalba, assassinat pocs dies abans, durant una mobilització dels treballadors de la Seat en què es demanava la readmissió d’alguns companys acomiadats.

Tampoc ha estat gens fàcil consensuar un programa comú. De fet, el document s’ha acabat de perfilar a la sagristia de l’església de Sant Medir, mentre a la sala de l’assemblea es llegeixen els missatges d’adhesió. Alguns dels assistents explicaran posteriorment els punts de fricció. Francesc de B. Aragay, per exemple, recorda que el de la coordinació amb la resta de l’Estat va ser el que va aixecar més polseguera. També es debat, sense consens final, una esmena de l’Assemblea d’Intel·lectuals en què es demana que es faci constar que es garanteixi “l’accés efectiu del poble al poder econòmic i polític”. Una crònica apareguda al diari Le Monde recorda que, en total, van haver-hi tren-ta-dues intervencions i més de cinc hores d’un debat intens però alhora cordial. En tot cas, una vegada aconseguit el consens, els quatre punts es converteixen en un eslògan repetit fins a l’extenuació i reproduït en el carnet dels associats, talment com si hom s’obsedís a memoritzar-lo.

Després de la sessió, una multitud de gent abandona el recinte barrejats entre els feligresos que abandonen les misses vespertines. Els uns se’n van amb l’esperit apaivagat per haver complert amb el precepte pasqual i els altres, amb la satisfacció d’haver participat en una trobada inesborrable sense cap tipus de pressió policial.

Tot i la magnitud de la trobada, les autoritats franquistes no en tindran coneixement fins l’endemà. I no pas per la diligència policial, sinó a través dels mitjans de comunicació estrangers. El dia abans, els representants de l’Assemblea convoquen una roda de premsa a la qual assisteixen periodistes espanyols i estrangers. L’endemà, el governador civil de Barcelona, Tomás Pelayo, tindrà coneixement de la trobada a través d’una trucada del seu superior, el ministre de la Governació, Tomás Garicano. La desorientació de la policia és tal que hauran de recórrer als arxius per tal de confeccionar una llista de sospitosos i, al final, acaben detenint “els de sempre”. El ridícul de les autoritats franquistes no només es tradueix en aquesta acció indiscriminada, sinó també en la nota de premsa que farà pública el Govern Civil l’endemà mateix, en la qual es parla d’un “segundo intento” de celebrar la reunió “sin que se pueda afirmar rotundamente que llegó a celebrar-se”. La cita anterior, més pròpia d’un debat parlamentari que no pas d’una nota de premsa oficial, posa de manifest la incomoditat de les autoritats per una reunió en la qual havien participat alguns dels antifranquistes més fitxats per la policia.

Per tal d’intentar sobreposar-se d’aquest ridícul, els homes de la Social van concentrar en una repressió desmesurada, començant per l’interrogatori dels periodistes i acabant per la detenció dels “de sempre” i que no eren altres que les persones que tenien fitxades, sense saber del cert si havien participat o no en la reunió constitutiva. En tot cas, aquell dia va començar a caminar l’Assemblea de Catalunya.

L’activitat posterior

L’Assemblea no es va limitar a esdevenir un organisme barceloní, en què hi fossin representades les cúpules dels partits i sindicats. Ben aviat, va aconseguir una àmplia representació territorial. Un any després de la seva constitució, ja aplega representacions d’una dotzena de comarques, ja sigui a través de representacions municipals o comarcals. L’èxit territorial de l’Assembla no només es posa de manifest per aquest fet, sinó per l’activitat desplegada. Les mobilitzacions que es van produir a poblacions com ara Vic, Ripoll o Sant Cugat van permetre estendre la lluita antifranquista com una taca d’oli i establir les bases per a la polititzacions d’amplis sectors de la ciutadania, tal com es comprovaria el 1979, amb les primeres eleccions municipals.

A partir del 1973, el moviment patirà la repressió del règim. L’octubre d’aquell any, cent tretze persones de la permanent de l’Assemblea seran detingudes a la parròquia barcelonina de Santa Maria Mitjancera; i, gairebé un any després, seixanta-set més seran represaliades després de participar en una reunió del col·legi de les escolàpies de Sabadell. Malgrat tot, el moviment seguirà amb la seva tasca d’impulsar el creixement territorial i organitzar campanyes populars. Una d’aquestes serà el cicle Les terceres vies, el primer semestre de 1975, un espai en què els principals líders polítics exposaran la seva anàlisi i els seus plantejaments ideològics. En aquell moment, el franquisme agonitza i els partits comencen a emergir amb força per tal de prendre el relleu de l’Assemblea. En aquest sentit, allò que liquidarà aquesta plataforma unitària no serà l’acció repressiva de la dictadura, sinó la pressió dels partits polítics. Després de la mort del dictador, la discrepància entre aquells que veuen l’Assemblea com un instrument vàlid fins la legalització dels partits polítics i aquells que la volen fer durar fins assolir plenament els objectius formulats el 1971, s’aprofundirà. Aquest serà l’inici de la fi d’aquella experiència que, en paraules de l’historiador Josep Benet, és “el moviment unitari més ampli i important de tota la història de Catalunya”; una afirmació gens ociosa si tenim en compte les experiències prèvies i les que es concretaran a partir d’aquell moment.

L’Assemblea es convertirà, des del primer moment, en una escola de política per a moltes persones, que iniciaran d’aquesta forma una trajectòria sovint llarga i fecunda; d’altres, en canvi, viuran aquella experiència com un parèntesi i mai s’afiliaran a cap partit polític ni ocuparan càrrecs rellevants. Més enllà d’aquest bagatge individual, l’Assemblea de Catalunya es convertirà en un referent ineludible dels moviments unitaris posteriors, entre els quals cal comptar-hi l’Assemblea Nacional Catalana o la Taula pel Referèndum. La lliçó que es va donar aquell 7 de novembre de 1971, doncs, va resultar profitosa.

6

Els quatre punts
El carnet de l’Assemblea de Catalunya recollia els quatre punts aprovats en la primera sessió: la consecució de l’amnistia general dels presos i exiliats polítics; l’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals; el restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut del 1932 “com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació”; i, finalment, “la coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica”.
Les veus crítiques
En l’Assemblea van tenir-hi un notable protagonisme el PSUC i alguns independents, com ara Jordi Carbonell, Josep Benet, Josep Andreu i Abelló, Miquel Sellarès, Alexandre Cirici o Agustí de Semir. Però també va rebre algunes crítiques, com ara dels polítics Jordi Pujol, Josep Pallach, Heribert Barrera, Anton Cañellas o el mateix president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas. De fet, Miquel Sellarès recorda que “l’Assemblea de Catalunya no volia el retorn de Tarradellas” com a president.
ENRIC PUJOL

“Cal una acció unitària, i això és un element de suma”

Pere Bosch i Cuenca

L’historiador Enric Pujol (Figueres, 1960) és doctor en filosofia i lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Recentment ha tingut cura de l’edició dels documents de l’Arxiu Tarradellas, aplegats en el llibre El retorn del president (juny-desembre 1977) i actualment treballa en el següent volum, dedicat a la Generalitat provisional.

Què representa la creació de l’Assemblea de Catalunya des d’un punt de vista de lluita antifranquista i d’acció unitària?
Va se r un salt endavant qualitatiu perquè va permetre impulsar una política de caràcter antifranquista des de l’acció al voltant d’uns punts molt coneguts i fonamentals. Tenir uns punts en comú era un salt endavant molt important perquè les diferències i les sensibilitats polítiques eren molts importants. També val la pena destacar les mobilitzacions que va organitzar.
Què destacaria de la seva actuació o propostes?
El fet d’haver aconseguit el programa mínim i tenir una acció efectiva al carrer, amb presència pública. L’11 de Setembre de 1976 marca un punt d’inflexió. Serà un espai de captació de molta gent que no està polititzada, permetrà popularitzar Els Segadors. A nivell popular, era un organisme reconegut per tothom, fins i tot per aquells que no hi participaven. Es va expandir per tot el territori, i això feia que fos molt efectiva en l’aspecte organitzatiu.
Quan es va dissoldre, s’havien aconseguit tots els seus objectius?
Un dels fonamentals, que l’Estatut havia de ser un instrument per a l’autodeterminació, va quedar en el tinter. Va haver-hi una tensió entre els partits que volien defensar la persistència d’una plataforma unitària i els que volien seguir per la via electoral. La presidència mateixa de la Generalitat tampoc no veia gaire bé aquest instrument. El tema de l’autodeterminació no entrarà. S’opta per la via de la reforma política i hi ha qüestions fonamentals, com la monarquia o la unitat territorial, que no es volen qüestionar i els partits acaben acceptant-ho de forma majoritària. El que mantindrà la flama i tindrà un èxit electoral és Lluís Maria Xirinacs, que és elegit senador i que explica aquesta qüestió en el llibre La traïció dels líders, en què es fa una crònica de les renúncies del procés de transició. Xirinacs i altra gent no volen dissoldre l’Assemblea, que qualifiquen com “l’exèrcit pacífic del poble català”. Hi ha un aspecte fonamental, que és el canvi d’hegemonia en el si de l’Assemblea, que inicialment va ser el PSUC però que cap al final va variar.
Podem extreure alguna lliçó d’aquell instrument des de la perspectiva de la situació actual?
La força de la unitat i l’estructuració més enllà dels partits sense negar-los. Cal una acció unitària i això és un element de suma. Això és un model que en moments de transició política com el que vivim és fonamental, sigui electoral o no.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Torra es reuneix amb Otegi a Sant Sebastià per abordar la situació política

Sant Sebastià

Buch repta Cs a denunciar davant la justícia si té proves que Trapero rep un tracte de favor

barcelona

Urkullu insta Torra a aprofitar les majories del Congrés per afavorir la “distensió” entre la Generalitat i la Moncloa

Vitòria

Puigdemont es mostra “content” de la reunió amb Aragonès sobre “com continuar avançant”

Brussel·les

Llibertat amb càrrecs pels tres membres dels CDR detinguts

barcelona

Iceta replica Torra i li reclama que presenti propostes en comptes de donar la pantalla de l’Estatut per superada

Blanes

El Parlament rebutja la compareixença d’Artadi per aclarir els “vincles” del Govern amb el Consell de la República

Barcelona

Torra respon Sánchez que a Catalunya ningú demana un nou Estatut

Vitòria

Valls creu que els CDR són “una forma de feixisme” i en fa responsable al president Torra