Política

ANNA GABRIEL I BENET SALELLAS

EXDIPUTATS DE LA CANDIDATURA D’UNITAT POPULAR (CUP)

“Cal persistir, fer massiva la lluita i teixir aliances”

“El govern queda desubicat i després de l’èxit de la vaga del dia 3 els demanem que es declari la independència, però s’opta per refredar l’ambient”

“Hi ha ciutadans que han estat maltractats pels que els prometien una república i, per tant, no s’hi han sentit interpel·lats”

Cal deixar proclames i demostrar amb fets l’interès pels drets ciutadans, i no només els nacionals
No hi ha comunitat que no hagi guanyat drets i lluites a còpia de construir aliances i persistir molt
Per aplicar polítiques socials i fer front a situacions d’emergència social caldrà desobeir

Anna Gabriel i Benet Salellas han deixat el Parlament abans d’hora per l’aplicació de l’article155. Implicats en la cuina del procés durant aquesta legislatura, consideren que l’1-O va ser un dia clau perquè la ciutadania va exercir la desobediència i el dret d’autodeterminació, dues eines bàsiques per a l’alliberament nacional però també per aplicar polítiques socials a partir d’ara. Malgrat que la declaració d’independència del 27-O no va tenir efectes pràctics, els dos exdiputats valoren positivament les passes que s’han fet i que han provocat que l’Estat espanyol mostrés la seva cara més cruenta.

Com van viure el 27 d’octubre, dia de la declaració d’independència? Després de dos anys de feina, esperaven aquest final?
(Benet Salellas) Més que una data en concret hauríem de parlar d’un cicle que comença l’1-O i on es produeixen esdeveniments que no s’esperaven, alguns de positius i d’altres de negatius. A partir d’aquell dia el govern queda fora de lloc, desubicat, perquè no és l’escenari que imaginaven. Nosaltres els intentem collar, i més després de l’èxit de la vaga del dia 3, per tal que es fes una declaració d’independència de forma immediata, però Puigdemont no ho veu clar, s’aposta per refredar l’ambient i arribem al dia 27 sense un pla claríssim del que es vol fer. Ningú esperava que es proclamés la independència i no es fes res més, no ho esperàvem, però s’entén si veus el paper del govern durant tot aquest període.
(Anna Gabriel) Nosaltres no vam saber res que es volia suspendre la declaració, i en aquella primera intervenció en el ple ja vam dir que, a parer nostre, s’havia perdut una oportunitat de donar resposta immediata als esdeveniments dels dies 1 i 3 d’octubre i que cada dia que passava suposava, d’una banda, el debilitament d’un espai polític i, de l’altra, el reforçament de l’ofensiva de l’Estat espanyol amb tots els seus tentacles, com així va ser.
La llei del referèndum aprovada al setembre ja no es va arribar a desenvolupar en la seva totalitat i la sindicatura va desaparèixer, però vostès donen molta importància a l’1-O. Per què?
(A.G.) Fins i tot ens podem remuntar a les eleccions del setembre i al full de ruta de 18 mesos i a la transició de llei a llei com a anuncis que no van arribar a fructificar. Però l’1 d’octubre cristal·litza, per una banda, el que és l’Estat espanyol i, de l’altra, la força popular de l’independentisme, que, amb fortes pressions, acaba sucumbint en una declaració potent a nivell simbòlic, però feble a nivell material, ja que es deixa espai perquè l’Estat vagi assetjant i es perd l’única fortalesa que es tenia: la gent.
Durant aquells dies van poder incidir en la presa de decisions?
(B.S.) Nosaltres ja sabíem des de feia temps que allà on es prenien les decisions no hi érem. Comencem a ser molt conscients d’aquesta dificultat a principi de setembre. Tenim dubtes de com s’organitza el referèndum, la feina dels despatxos no funciona, hi ha massa problemes entre ells i decidim fer el que sabem: sortir al carrer i fer campanya pel referèndum. I efectivament al final som els que més actes organitzem i més material distribuïm. I així generem el context per arribar fins a l’1-O.
(A.G.) No participem en els espais de decisions, però mantenim una posició que no varia malgrat les pressions econòmiques i els canvis de seu d’empreses. Ens mantenim amb l’esperit de l’1 i el 3 d’octubre, i això, pensem, sí que té un impacte.
Decebuts amb aquest final?
(B.S.) Des de la CUP no hem dit mai que això seria un procés fàcil i ràpid, al revés. Per això en fem una lectura positiva, perquè en poc temps hem fet passos molt grans i el principal actor protagonista de tot això ha estat la gent que s’ha mobilitzat amb determinació i fermesa davant la repressió. Hem anat en la direcció correcta i l’hem reforçada. Quant a estructures d’estat, doncs, és clar que nosaltres ja no les compartíem i, per tant, és difícil que ens sentim enganyats, perquè no hem comprat mai aquest relat.
Tal com han anat els fets, pensen que amb l’apoderament de la ciutadania ja n’hi ha prou per assolir la independència i crear un nou estat? Creuen que encara hi ha camí?
(A.G.) Encara tenim dificultats perquè la gent senti que la República els interpel·la i que els pot permetre millorar la seva situació. Per defensar-la, però, hauria estat millor una aposta decidida i valenta per subvertir la situació precària en què viu molta gent i iniciar el procés constituent perquè la gent s’adonés, precisament, que podia decidir els fonaments d’aquest nou país. Hi ha ciutadans que han estat maltractats per algunes de les persones que ara els prometen una república per viure millor, així que potser ha arribat el moment de deixar determinades proclames i demostrar per la via del fets que hi ha un interès per aquestes persones més enllà que es mobilitzin a favor dels drets i les llibertats nacionals. S’ha deixat de fer molta feina i és el moment de ser molt coherents.
S’ha d’estar disposat a assumir quotes de violència per anar més enllà del que marca la Constitució?
(B.S.) L’altra opció, què és, resignar-se? Nosaltres encara estem en fase de discussió i anàlisi de tot el que ha passat, però valorant també que des d’una certa ingenuïtat es pot entendre que el govern català esperava trobar gent més democràtica a l’altre costat de la taula. Que ara hi hagi qui els ho vulgui retreure ens sembla una mica indecent, perquè al final es tractava de confiar que no hi hauria ús de la violència i que s’acceptava el joc democràtic. En canvi s’ha descobert el que nosaltres ja sabíem, que l’Estat espanyol no és democràtic. Pretendre un procés d’alliberament i emancipació republicana i imaginar que això no tindria un ús de la violència per part d’aquells que volen mantenir privilegis és viure en un conte de fades.
Així doncs, què diran a la gent aquest campanya electoral?
(B.S.) Que cal persistir. No hi ha cap país ni comunitat que no hagi guanyat drets i lluites a base de persistir, fer massiva la lluita i anar guanyant aliances. Hem de transmetre la convicció que si persistim de manera col·lectiva, tard o d’hora guanyarem aquest combat.
Però és que es parlava d’un període 18 mesos.
(A.G.) Sí, i venim d’un període en què l’independentisme era molt minoritari i gens prioritari, i potser d’aquí a uns anys farem una altra anàlisi. En tot cas ara hem vist dibuixat el nacionalisme espanyol en l’àmbit judicial, en la violència al carrer i les aliances que arriben a travar per fer efectiu el 155 alterant fins i tot les bases del seu propi ordre constitucional. Així que, amb república o sense, aquest és l’Estat espanyol i, per tant, la lectura que hem de fer és si volem seguir formant part d’un sistema que està disposat a exercir la repressió davant d’una demanda de drets i llibertats o ens autodisciplinem, autocensurem, renunciem a drets i llibertats i descartem aquests escenaris de violència que tanta por ens fan. Però cal pensar que la violència existeix i forma part de l’ADN d’aquest estat. A més a més, quedar-nos com estàvem és blanquejar tota l’actuació de l’Estat, deixar fins i tot que es consolidi.
(B.S.) De fet, aquesta situació em convenç més de la necessitat de construir la República catalana. Jo no vull participar d’aquest model actual, però hem d’entendre que aquest procés és tan profund que requereix una insistència i una persistència molt més gran.
I d’acord amb la seva experiència dels darrers anys, cap a on s’han de destinar els esforços? Quines aliances? Els comuns?
(A.G.) El futur no es pot escriure des dels despatxos ni amb aliances entre lideratges institucionals. El gran aprenentatge de tot això és constatar que el que succeeix ho construeix la gent. L’atenció a les persones ha de ser el vector i eix principal de construcció del país per tal que arribi un moment en què totes i cadascuna de les persones que viuen en aquest país identifiquin clarament la defensa de la República amb la defensa de les seves condicions materials de vida, que seran molt millor que les que poden tenir en un estat disposat a encausar mestres, professors, polítics i periodistes per opinions.
(B.S.) La imatge de l’1-O és precisament la de la gent que, de forma col·lectiva, defensa el seu dret a l’autodeterminació més enllà de les instruccions de Palau o de l’ANC. Va ser un acte massiu de desobediència per exercir el dret de l’autodeterminació, i qualsevol cosa que vulguem construir a partir d’ara ha de contenir aquests dos elements. El problema és que jo no sé què pensen ni què tenen previst fer i defensar els comuns, però és clar que si no es mouen al voltant d’aquestes dues idees és molt difícil que trobem espais de trobada. Em sobta que gent dels comuns no entenguin que per fer polítiques socials o fer front a l’emergència social hauran d’assumir la desobediència. Aquest és l’aprenentatge de l’1-O, i sobre això estem disposats a construir la República i les aliances.
(A.G.) Ara la pulsió regressiva de l’Estat és molt forta, no hi ha possibilitat de reformes progressistes; per tant, els comuns i el PSC hauran d’explicar si estan disposats a participar en una modificació de la Constitució en termes regressius. Han de decidir en quin costat es posen.
Com afronten aquesta campanya electoral?
(B.S.) Hi estem treballant, però no oblidem que anem a unes eleccions convocades pel 155, que érem diputats d’un Parlament que s’ha dissolt per la convocatòria d’eleccions per part d’un executiu extern, i que això és la primera vegada que passa a Europa després de la Primera Guerra Mundial; per tant, no podem normalitzar de cap de les maneres que aquí s’ha dissolt un parlament que, a més a més, era el reflex de més del 70% de la població. Per tant, tot el que hem de desplegar a partir d’ara ha d’anar en funció d’aquesta situació i denunciar que hi ha partits, entre ells el PSC, que han jugat a tombar institucions catalanes per l’interès de poder governar-les. Hem de generar un instrument que estigui a l’altura d’això. (A.G.) És obvi que el govern que volem no es pot dedicar a aplicar claus autonomistes per tal que no ens apliquin el 155, no va d’autodisciplinar-nos, al contrari, crec que l’Estat s’hauria de col·lapsar amb la seva pròpia voluntat negacionista de drets. Contràriament a això, tornem a blanquejar aquesta operació d’estat.
Hi ha qui retreu a la CUP que no tingui damnificats pel procés, que no s’involucrés en el govern...
(A.G.) Mai hem tingut una petició formal d’entrar en el govern, mai. Dit això, crec que és força rellevant la manca de cultura antirepressiva que té aquest país. Nosaltres el 27-O vam assumir una votació secreta al Parlament que no forma part en absolut de la nostra pràctica política, i ho fèiem des dels nostres aprenentatge en àmbits antirepressius i perquè sabem que la gent no ho viu tot d’igual manera. També vam criticar la declaració d’Ada Colau exigint la llibertat dels presos i explicacions, quan som del parer que el primer que t’esperes dels presos quan surten és una altra cosa que no pas que donin explicacions. Qualsevol discurs ha de posar el focus en qui executa la repressió, i no pas confondre els papers, i més quan som nosaltres les que ens hem sentit més soles que ningú davant de les portes dels jutjats durant molts i molts anys enrere.
(B.S.) Hem contribuït a parar desnonaments, hem patit atacs per ser independentistes, i no només de la Guàrdia Civil, sinó també dels Mossos, amb detencions i presons preventives a militants que han participat en vagues generals. Ara no toca fer aquest tipus de discurs, sinó defensar la col·laboració màxima i la sortida dels presos.

Amb la política a la motxilla
Anna Gabriel i Benet Salellas deixen el Parlament després de dos anys de feina d’acord amb els estatuts de la formació. Estan convençuts que la rotació és bona, i més després de dos anys molt intensos. “M’han semblat vint anys”, bromeja Salellas. Deixar el Parlament, però, no té res a veure amb abandonar la política. Al contrari, ara els toca fer el transvasament d’experiències i treballar des d’altres línies, ja sigui el partit, el territori o simplement acompanyant. “Ens agrada acumular experiències i socialitzar-les, quanta més gent participi d’aquest engranatge, més gran és l’aprenentatge”, explica Gabriel.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
MARTA PONTNOU
ASSESSORA D'IMATGE ESPECIALISTA EN POLÍTICA

“La roba d’un polític ha de transmetre el que vol”

barcelona

Òmnium denuncia una nova onada repressiva als jutjats

barcelona

El Síndic de Greuges bat rècords i rep més d’11.000 queixes

Barcelona

Primer bombardeig de Biden contra milícies iranianes

Washington

L’ANC recull 10.000 firmes per un govern independentista

Barcelona

Les últimes eleccions han costat el doble que les del 2017

Barcelona

Sánchez oposa al rei emèrit l’“exemplaritat” de Felip VI

MADRID
Brasil
Atac al medi ambient

L’Amazònia, en venda a Facebook

londres

Les converses per renovar el CGPJ, trencades

MADRID