ELS PRESIDENTS REPRESALIATS. Josep Tarradellas
Demà: Jordi Pujol
El retorn interessat
Després de trenta-vuit anys a l’exili, vint-i-tres dels quals com a president de la Generalitat, Josep Tarradellas torna al nostre país
L’operació serà orquestrada pel govern d’Adolfo Suárez amb la clara vocació de contrarestar la força dels partits catalans després de les eleccions del 15 de juny del 1977 i canalitzar les aspiracions autonomistes del país
-
A l’esquerra, Tarradellas, el 7 d’agost del 1954, quan és escollit president de la Generalitat; a la dreta, en una trobada amb polítics i periodistes a Saint-Martin-le-Beau, l’agost del 1977 ARXIU. -
A l’esquerra, Tarradellas, el 7 d’agost del 1954, quan és escollit president de la Generalitat; a la dreta, en una trobada amb polítics i periodistes a Saint-Martin-le-Beau, l’agost del 1977 ARXIU.
Sentístenia clar que, amb l’operació retorn, Suárez i Tarradellas es podien “apuntar un gran triomf”
El 5 de febrer del 1939, quan ha d’emprendre el camí de l’exili a través del pas del Voló, ni tan sols el mateix Josep Tarradellas devia imaginar-se que no tornaria fins 38 anys després; i, encara menys, que ho faria com a president de la Generalitat. De fet, el polític de Cervelló estava convençut que Franco cauria ben aviat. Va expressar aquest convenciment just després d’acabar la guerra, va mantenir-lo després de la derrota d’Alemanya i fins i tot ho expressava alguns anys després, quan el règim començava a superar el seu aïllament internacional. Es va equivocar; però, malgrat tot, va tenir molt clar la necessitat de mantenir encesa la flama de les institucions catalanes. Sempre va proclamar, a tothom que volgués escolar-ho, que “només tornaria a Catalunya com a president de la Generalitat”.
L’elecció de França com a destí del seu exili no era casual. Des del primer dia es va voler mantenir a prop del seu país, preparat per retornar tan aviat com ho permetessin les circumstàncies. Inicialment es trasllada a Provença, però l’ocupació alemanya l’obligarà a desplaçar-se constament per evitar seguir el mateix camí que el president de la Generalitat. Malgrat tot, serà detingut fins a 5 vegades i fins i tot serè empresonat en una ocasió. Precisament quan Tarradellas està empresonat a Ais de Provença, Lluís Companys és condemnat a mort i afusellat. Aquell mateix dia, a quilòmetres de distància, l’esposa de Tarradellas, Antònia Macià, rep una nota de l’advocat del president de la Generalitat en la qual li comunica que “està serè i tranquil” i li trasllada la seva màxima preocupació, que “donin suport a la seva família i l’ajudin”.
Sense el suport de l’oposició antifranquista i amb problemes de salut, Josep Irla decideix abandonar el càrrec i delega les seves funcions en Josep Tarradellas, antic primer conseller del govern de Lluís Companys. Dos mesos després, Irla renuncia de manera definitiva i s’obre el procés successori. La primera opció és Pau Casals; però, després d’alguns dies de meditació, el 23 de juliol adreça una carta a Tarradellas en què li confessa: “No puc ni dec acceptar la presidència de la Generalitat, convençut de servir millor Catalunya en les circumstàncies actuals com la serveixo ara.” Dos dies després, Antoni Dot telegrafia al president dimissionari per notificar-li que Josep Tarradellas ha estat escollit successor seu per unanimitat. El nou candidat, malgrat tot, és extraordinàriament escrupolós en les formes i convocarà els diputats del Parlament a una sessió extraordinària que se celebrarà en un despatx de la legació republicana a Ciutat de Mèxic. Només hi assisteixen 9 diputats, mentre que 15 més traslladaran el seu vot per correu; una bona mostra de la diàspora i l’agonia de les institucions catalanes després de 15 anys d’exili. L’elecció de Tarradellas tindrà un ressò molt escàs a l’interior del país i provocarà un rebuig entre alguns sectors de l’oposició exterior, fins i tot entre els militants del seu partit, ERC. De fet, en una carta de felicitació que va adreçar-li Pau Casals poc dies després del nomenament, aquest recordavas: “La presidència ha estat oferta a diferents personalitats i (...) davant del refús d’aquestes els diputats catalans han cregut necessari donar-vos la responsabilitat del càrrec presidencial.” De fet, encara el 1959 alguns grups intentaran forçar la seva dimissió amb l’argument que el seu mandat es limitava a cinc anys. Tot i aquestes mostres de rebuig, Tarradellas tindrà molt clar, des del primer moment, la necessitat de mantenir la representació de la màxima institució de Catalunya el temps que sigui necessari. I, a més a més, que no ho farà de manera compartida, amb un govern a l’exili. Serà ell, de forma exclusiva.
La travessia pel desert de l’exili serà llarga i feixuga. A les reticències exteriors s’afegeix la desconnexió progressiva amb la realitat interior, amb un escenari que canvia de manera radical. La Catalunya del 1954 no té gaire res a veure amb la que ha deixat Tarradellas el 1939; i els canvis encara s’acceleraran més durant els decennis que resten per al seu retorn. Des de l’exili, la capacitat d’incidència a l’interior es gairebé nul·la. Tal com deixarà escrit un dels seus millors col·laboradors, Manuel Ortínez, la presidència de la Generalitat a l’exili “no tenia la més mínima possibilitat d’incidència directa al país”.
Un retorn interessat
La mort de Franco obrirà un munt d’expectatives; però, ben aviat, Tarradellas s’adona de la dificultat d’incidir en els canvis que es produeixen. A l’interior del país, els esdeveniments se succeeixen i, a quilòmetres de distància, el president de la Generalitat els contempla amb reticències, conscient que es tracta d’una figura desconeguda per la immensa majoria del país i que pot acabar jugant un paper secundari en la recuperació de la democràcia i l’autonomia. De cop i volta, però, es convertirà en un actor principal. Les eleccions del 15 de juny del 1977 comporten la victòria de la UCD arreu de l’Estat, però a Catalunya han vençut les forces d’esquerres. Deu dies després, els 47 diputats i els 16 senadors catalans es reuneixen a la sala de sessions del Parlament i constitueixen l’Assemblea de Parlamentaris. Entre els acords principals, els representants rebutgen l’intent del govern espanyol de crear un Consell General de Catalunya per apaivagar les reivindicacions autonomistes i reclamen el restabliment immediat de la Generalitat. L’escenari, doncs, provocarà que Josep Tarradellas es converteixi en un actor de primer ordre, en una peça clau per fer de contrapoder als organismes unitaris del país. Mentre els socialistes assaboreixen el triomf, des dels despatxos de Madrid es comença a gestar l’anomenada operació retorn. El mateix Tarradellas, en les seves memòries, reconeix aquest paper que va fer-li jugar el govern de Madrid: “Per què era necessari el meu viatge, per què la negociació no es duia a terme d’una altra manera? La raó és ben senzilla: Suárez s’havia equivocat en la seva diagnosi electoral a Catalunya a l’hora de mesurar la fidelitat que els catalans serien capaços de demostrar envers les seves institucions i els seus legítims representants”. No es tracta d’una operació a contracor. Carles Sentís, que va exercir de delegat de Suárez, li havia fet veure que Tarradellas també podia estar interessat en l’operació donat que “sense deure-ho a cap partit, ell s’apuntarà un gran triomf i, sense cap mena de dubte, també nosaltres”. L’operació, doncs, interessa a les dues parts i, finalment, el 27 de juny, un avió privat de l’empresari basc Carlos Olarra serveix de mitjà de transport. Tarradellas hi viatja sense cap acord previ, tal com recordaria anys després: “No estava gens tranquil. Li vaig fer veure, a Sentís, que viatjava sense cap altra garantia que la seva paraula, ja que ningú del govern m’havia escrit ni m’havia trucat per telèfon. Mig en broma mig de debò, també vaig dir-li que ningú m’havia garantit que no em passaria res; al capdavall, el meu predecessor havia estat afusellat per la senzilla raó de ser el que jo era.” Però, malgrat tot, el govern espanyol li ha reservat un destí molt diferent al del seu predecessor.
Per saber-ne més
En una biografia que va escriure el periodista Ernest Udina, l’aleshores president de la Generalitat, Josep Tarradellas (Cervelló, 1899-Barcelona, 1988) recordava que venia “d’una família de picapedrers i camperols. Vinc de les comarques, d’on han vingut tants homes lligats al camp, a llur terra, que van llaurar el futur polític de la Catalunya republicana de la Generalitat”. A partir de la seva militància catalanista, va participar en la conferència d’esquerres, que va donar com a resultat la creació d’ERC el 19 de març del 1931. Aquell mateix any, amb la proclamació de la República, iniciava una trajectòria brillant que el duria a ocupar la conselleria de Governació (precisament quan va ser necessari adequar la seu del Parlament) i, ja durant la Guerra Civil, la conselleria de Finances i la presidència de la Comissió d’Indústries de Guerra fins a la seva expropiació el 1938. Precisament la imatge que reproduïm correspon a aquell any, i més concretament al 8 de febrer. Tarradellas apareix amb el general José Miaja, comandant de l’exèrcit del centre, a qui mostra una metralladora Fontbernat.