Carta a l’Oriol Junqueras (i a la resta de companys)

Avui aneu a declarar i podria ser que el jutge us deixi en llibertat provisional. Déu ho vulgui! En cas que ho faci, mai sabrem si la decisió respon a un sentit mínim de la justícia o més aviat a algun càlcul més polític que jurídic, un d’aquests càlculs arbitraris als quals ens té tan acostumada una part del sistema judicial espanyol. La sola presentació de la querella per rebel·lió per part de la fiscalia i, sobretot, la seva admissió a tràmit per part dels tribunals és impròpia d’un estat de dret digne d’aquest nom. Mai en una democràcia s’hauria de perseguir ningú per les seves idees polítiques, siguin quines siguin, sempre que es defensin pacíficament i des del diàleg.

Especulen alguns periodistes aquests dies que l’anunci de la nostra vista del dia 4 davant del jutge belga podria haver influït positivament a fer que el magistrat del Suprem suspengui la mesura de presó cautelar. Ves a saber! El que sí sabem segur és que, des del primer segon, hem buscat que la nostra estratègia de defensa sigui útil també per a la vostra. I ho continuarem fent mentre n’hi hagi dues: la nostra davant dels tribunals belgues i la vostra davant dels tribunals espanyols.

Aquesta podria ser una carta de records, però no ho serà. Temps tindrem per filar i repassar tants i tants moments que hem viscut junts –moments polítics, moments personals– durant aquests quatre anys, encara no, que fa que ens coneixem, quatre anys que ara mateix em semblen una eternitat. Pocs anys hi ha hagut tan intensos en les nostres vides polítiques! Quatre anys des d’aquell primer dinar en què se suposava que havíem de parlar de política –de què, si no– i en què el guió de la conversa va canviar abruptament quan vas llançar sobre la taula una pregunta que no m’esperava: “Tu ets creient?”

Podria ser, també, una carta, d’agraïment. Agraïment per haver-me arrossegat de nou a la política institucional, per haver-me proposat i convençut perquè acceptés acompanyar-te, des del Parlament i des del govern, en aquesta etapa única, històrica, de llarga marxa col·lectiva del país cap a la seva llibertat. Però tampoc ho faré.

No ho faré perquè no vull escriure’t una carta que miri cap enrere, sinó que miri cap endavant. Vull fer una carta d’esperança. Esperança en la força dels ideals que ens han permès assolir fites que, fins fa ben poc, eren inimaginables. Aquests ideals continuen intactes: la justícia social, la democràcia que comença en el compromís responsable i cívic de cada ciutadà, els drets –tots els drets– de les persones i dels pobles, la fraternitat amb la resta d’Espanya, Europa i el món. Uns ideals que volem construir amb llibertat des de Catalunya. Amb tots els catalans, pensin com pensin, vinguin d’on vinguin. Si aquests ideals, encarnats en l’acció pacífica de la gent, continuen vius i ens han permès arribar tan lluny, fins on ens duran en els propers anys? Estic segur que culminarem el camí, perquè el país i la seva gent ho mereixen.

Potser ara és difícil d’entendre-ho, però estic segur que els fets dels darrers mesos són les pedres basals sobre les quals construirem el futur: l’1-O, el dia en què el moviment civil de lluita per la democràcia i l’autodeterminació va transformar-se en alguna cosa nova, i el 27-O, el dia en que els representants polítics vam assumir el risc de ser coherents amb el mandat que ens havien donat els ciutadans. La gent i les institucions, les institucions i la gent, la bona gent: ens hem demostrat les unes a les altres –i cadascuna a si mateixa– com de forts ens fa el fet de ser lleials a un projecte noble de llibertat i de justícia.

Un projecte, la República, no només per a nosaltres. Un projecte nostre, però que voldríem que fos aprofitat per Espanya per fer la veritable transició a la democràcia que ara veiem amb nitidesa que no va acabar de fer després de la mort del dictador. Un projecte que voldríem que fos aprofitat per Europa per recuperar la seva ànima inicial –la del combat de la democràcia contra el totalitarisme– i per repensar el concepte i les regles del joc de la sobirania política, en el marc d’un espai econòmic i monetari, de drets i de valors comú.

Hem posat, sí, les nostres vides al servei d’aquests ideals i del projecte que avui el concreta. S’ha comentat poc la teva intervenció, davant dels alcaldes i els diputats, el dia de la proclamació de la República, en aquell acte darrere la barana de l’escala noble del Parlament. Vas explicar que la República –ho dic de memòria– naixia amb la voluntat de fer honor i de ser fidels a valors universals, com són els ideals de la il·lustració –llibertat, igualtat, fraternitat– o els valors dels quals parlen els Evangelis. Socialisme i cristianisme. Mentre ho explicaves –un discurs, podríem dir, contra tot pronòstic– somreia per dins i pensava: a l’Alfonso Comín aquesta reflexió li agradaria (ja ho saps, en política jo no tinc altre far ni estrella polar que no sigui l’exemple del meu pare).

Hem posat, deia, la vida al servei d’aquests ideals i del projecte que avui el concreta. Com a persones fràgils i fal·libles, però també com a persones amb coratge, per què no dir-ho, disposades a assumir certs sacrificis. Però més important que això és saber que hem assumit aquests sacrificis convençuts –i això també ho vaig aprendre del meu pare–, que no són, ni seran mai, sacrificis inútils. No, ni l’exili, ni la presó. Durin dies o durin anys. Aquests sacrificis –fets des de la humilitat, però també des de la noblesa– són sempre llavors destinades a donar fruits. Fruits col·lectius a partir dels quals construirem la nostra història.