Política

Els altres exiliats

Republicans, obrers i independentistes

Conspirar des de l’exili

Des de finals del segle XIX i fins al 1931, els protagonistes de l’exili van ser els republicans, els sindicalistes i els independentistes

Alguns exiliats es van convertir en els protagonistes de diverses temptatives contra la monarquia borbònica i la dictadura de Primo de Rivera, des de l’intent del 1883 a la Seu d’Urgell fins al de Prats de Molló el 1926

El 1923 es calculaque hi havia més de 12.000 exiliats d’aquesta banda de la frontera a Perpinyà

El 12 de maig del 1926, en una conferència pronunciada a l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, Carles Rahola va dissertar sobre “els emigrats polítics en la història”. En la xerrada, que mesos després va aparèixer publicada en format llibret, l’escriptor i periodista gironí començava expressant “l’interès vivíssim i la profunda simpatia” que li inspirava l’emigrat. “Voldria [...] encomanar-vos l’emoció que em feia batre fortament els polzes, mentre escrivia aquestes fulletes, tot evocant aquells homes que molt sovint varen ésser expatriats per fidelitat al passat o perquè havien concebut una pàtria ideal que, un dia o altre, en l’esdevenidor dels pobles, havia de realitzar-se”, deia. Tot i que Rahola va centrar la seva conferència en els exiliats entre els anys 1791 i 1831, i que en la seva trajectòria vital ell va conèixer moltes més casuístiques, la reflexió anterior es podria aplicar a qualsevol exiliat polític i, òbviament, també als membres del govern que actualment són a Brussel·les.

En tot cas, des de finals del segle XIX i fins al 1931, amb la caiguda de la dinastia borbònica, els principals protagonistes de l’exili català van ser els republicans, els obrers i els separatistes. I, òbviament, la principal causa de la seva emigració forçada va ser la intransigència o la persecució sistemàtica dels governs espanyols de torn. Durant el darrer quart del segle XIX, una bona part de l’exili català apareix directament vinculat al moviment obrer de la Primera Internacional i al republicanisme. El règim aplicat per Cánovas del Castillo es fonamentava en el marginament i la repressió sistemàtica dels partits i els sindicats que qüestionaven el sistema. I aquesta circumstància va provocar un degoteig constant d’exiliats, que no es limitaven a fugir del país, sinó que intentaven conspirar des de l’altra banda de la frontera. L’any 1883, el cònsol de Perpinyà advertia el de Seta que tingués “molt de compte amb Besiers”, atès que “sempre ha estat, amb Narbona, un focus d’agitadors tant catalans com republicans”. Les autoritats espanyoles van intentar desballestar el potencial conspiratiu que representaven aquests exiliats a través de dues vies: d’una banda, des de la pressió diplomàtica a les autoritats franceses per tal que incrementessin la vigilància sobre l’activitat dels dirigents republicans; de l’altra, a través d’algunes amnisties, que intentaven atenuar la pressió. A finals del segle XIX, quan van començar a arribar a França anarquistes i socialistes, les autoritats franceses van designar un comissari especial de seguretat pública per tal de “recórrer els pobles, examinar les llistes dels espanyols que hi estiguin establerts i ordenar l’arrest de tots els indocumentats” i de tots els que tinguessin “caràcter anarquista i revolucionari”. El degoteig d’exilis es va convertir directament en ruixat en moments puntuals, com ara arran del procés de Montjuïc (1897), la repressió posterior a la Setmana Tràgica (1909) i el període del pistolerisme. Tot aquest col·lectiu d’expulsats pel sistema va trobar a França l’espai idoni des d’on assajar estratègies revolucionàries inèdites, en bona part a través del suport d’associacions lliurepensadores o de defensa dels drets humans d’abast internacional. A finals del segle XIX, el balanç era realment espectacular: més de 50.000 catalans de totes les tendències polítiques, des de carlins fins a republicans, van haver d’abandonar el país i es van establir principalment a França, a la resta d’Europa o a l’altra banda de l’Atlàntic. La diàspora del 1939, però, va fer que aquestes xifres semblessin en irrisòries.

Els sindicalistes es van convertir en un altre dels col·lectius especialment afectats per l’exili. La repressió desfermada durant els anys en què el general Severiano Martínez Anido es va situar al capdavant del govern civil de Barcelona (1919-1922) va provocar una fugida notable. Un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) recordava que, durant l’època de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), hi havia més anarquistes a França que no pas al nostre país. A l’exili dels sindicalistes i republicans, s’hi afegia la diàspora de desertors i pròfugs de les quintes, que preferien la incertesa d’una nova vida a l’altra banda de la frontera que no pas una mort gairebé segura a la guerra del Rif. Només en una jornada, el 22 de juliol del 1921, hi van morir 15.000 soldats espanyols.

Els conspiradors separatistes

Un altre col·lectiu d’exiliats el formaven els separatistes. En aquest cas, la colònia estava repartida entre París, Occitània i la Catalunya del Nord. En bona part, eren joves desertors que fugien de la guerra del Marroc, excombatents de la Gran Guerra que van romandre a França captivats per l’ambient dels années folles i alguns emigrants econòmics. A Perpinyà, s’hi van concentrar un munt de catalans que tenien com a espai de reunió el Casal Català. En un article aparegut el 1923 a Estat Català, es feia una crida a la solidaritat dels catalans del sud i es remarcava la presència de més de 12.000 exiliats a la capital del Rosselló: “La majoria, gent treballadora que ha deixat la mare pàtria per refer la seva vida vora els germans del Rosselló.” El gran mèrit de Francesc Macià, que es va veure obligat a exiliar-se a mitjan mes d’octubre del 1923 per tal d’esquivar una ordre de detenció, va ser utilitzar el seu prestigi personal per tal d’unir tots aquells exiliats, fins i tot els que no eren manifestament independentistes. Inicialment, Macià es va instal·lar a Perpinyà, però els incidents que va protagonitzar en els Jocs Florals celebrats a Tolosa el van obligar a fixar la seva residència lluny de la frontera. Instal·lat als afores de París, va organitzar el Comitè Separatista Català i va començar a estrènyer relacions amb les entitats catalanistes de l’estranger, on des del 1921 s’havien començat a formar els clubs separatistes catalans, tot seguint el model dels Irish Freedom Friends dels Estats Units. La campanya va tenir uns efectes immediats i va aconseguir aplegar més de 50 entitats catalanes de l’exterior, principalment d’Amèrica i Europa. A partir del 1924, amb el triomf del Càrtel de les Esquerres, els separatistes (i els anarquistes, amb els quals van compartir l’objectiu d’enderrocar la dictadura de Primo de Rivera) van disposar de més llibertat de moviment. L’activitat de Macià es va intensificar i, un any després, ja tenia entre 300 i 400 combatents disposats a travessar els Pirineus per alliberar el país del jou de la dictadura. Després del fracàs de la temptativa de Prats de Molló, Macià i els seus seguidors es van veure obligats a exiliar-se a Brussel·les fins que, a finals del 1927, van fer el salt a l’altra banda de l’Atlàntic. A Cuba va organitzar el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya. Els dirigents separatistes no van tornar a Catalunya fins al febrer del 1931. A partir d’aleshores, es va passar de la conspiració des de l’exili a la preparació de la República des de l’interior del país.
L’exili de Francesc Ferrer
La trajectòria de Francesc Ferrer, fundador de l’Escola Moderna i principal botxí de la revolta de la Setmana Tràgica, apareix indissociablement lligada a l’exili. El 1886, quan només tenia 27 anys, es va haver d’exiliar a París després de veure’s implicat en l’intent de proclamar la República per part del general Villacampa. Va sobreviure impartint classes d’espanyol i fent de secretari de Ruiz Zorrilla, un altre exiliat republicà. El 1899 va recórrer Europa, on va aprendre els conceptes educatius anarquistes que va acabar aplicant a Catalunya.
El rostre de l’exili

Josep Esparch, una vida marcada per l’exili

El mite de Francesc Macià es va començar a forjar, en bona part, a partir de l’audàcia demostrada el 1926, quan va intentar alliberar Catalunya des de Prats de Molló. En la gesta el van acompanyar un munt de catalans, alguns dels quals amb una trajectòria política notable i d’altres de més desconeguts. Un d’aquests homes va ser Josep Esparch i d’Ameller. Havia nascut a Banyoles el 1898, però el 1921 es va establir a Perpinyà per tal de fugir de la guerra del Rif, en què van morir milers de catalans. Va ser a través del Casal Català de la capital del Rosselló que va prendre contacte amb Francesc Macià i es va començar a implicar en l’intent de Prats de Molló. L’objectiu d’aquest pla, tal com va explicar Josep Carner i Ribalta en les seves memòries, era “produir l’espurna que provoqués un alçament”, amb el convenciment que existia una situació favorable a l’interior del país: “Aquest explosiu existia en l’especial situació política peninsular i principalment en l’ànim dels catalans oprimits ara més que mai sota la cruel tirania espanyola, els quals, ja propensos, es podien veure precipitats a la lluita com fulminats per un llampec. Però un llampec no es crea del no-res, i Macià, amb el cop heroic de Prats de Molló, el podia produir.” Josep Esparch va ser l’encarregat de llogar la Ville Denise, el centre d’operacions de l’exèrcit català, així com el responsable de custodiar l’armament, tal com ell mateix va declarar pocs mesos després davant les autoritats judicials franceses. Durant l’interrogatori a què va ser sotmès, Esparch va demostrar la seva valentia. Al final de tot, quan li van demanar si hi volia afegir alguna cosa, va lamentar: “Ho havíem calculat tot, excepte que els francesos ens arrestessin. Pensàvem que a França encara hi havia un govern liberal.” I, tot seguit, va assegurar: “No em sap greu res. Que m’encarreguin de fer una altra vegada el mateix i ho faré, i passarem.”

A instàncies del ministre de l’Interior francès, els condemnats de Prats de Molló van ser expulsats a Bèlgica. Afortunadament, però, Esparch va poder aconseguir la nacionalitat francesa dels seus dos fills, amb la qual cosa va poder retornar a França.

Pocs dies després de la proclamació de la República, va tornar a Catalunya, des d’on va mantenir el seu compromís polític. Juntament amb els companys que havien participat en el complot de Prats de Molló, es va mostrar decebut per la renúncia de Francesc Macià a consumar la República catalana. En un manifest signat el 27 de juny juntament amb altres membres d’Estat Català a les comarques gironines, expressava el seu desencís per l’escàs catalanisme de la candidatura d’Esquerra Republicana: “Hauria volgut que la formació de la candidatura privilegiada per assolir el triomf hagués emmarcat en el seu si homes d’una estructura moral i d’una envergadura espiritual tan fermes que, al costat del seu republicanisme, hi figurés per damunt l’ideal suprem de Catalunya pàtria, que és l’ideal d’Estat Català, sense distincions de cap mena; homes que senten en la rojor calenta de la seva sang l’ànsia de la llibertat nacional.” Esparch es va incorporar al servei d’Agricultura de la Generalitat, des d’on va anar progressant fins a esdevenir oficial primer. Tot i això, va mantenir la seva activitat política, tal com testimonia la participació en la revolta del 6 d’octubre i, mesos després, en la defensa de Barcelona el 28 de juliol del 1936. La fi de la guerra, amb la victòria dels feixistes, va tornar a forçar Esparch i la seva família a emprendre el camí de l’exili i a superar un periple angoixant des de Barcelona, passant per Olot, Besalú i Banyoles, fins a la frontera. El seu fill encara recorda l’escena del pare contemplant l’estany des de la pujada de Serinyà i exclamant: “No el tornaré a veure.” Malauradament, va ser així i, com tants altres catalans, Esparch no va poder tornar a trepitjar el seu país.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Tardà rebutja el front comú de Torra a les europees

Dimiteix el ministre britànic pel Brexit

Londres

El Congreso rebutja l’esmena a la totalitat del PP a la Sanitat Universal

Cimera extraordinària europea el 25 de novembre per donar llum verda al principi d’acord del Brexit

Torrent fixa la desqualificació personal com a línia vermella al Parlament

Campuzano creu que Sánchez “no té interès” real en aprovar els pressupostos

en directe

Comissió de la Sindicatura de Comptes

Dos agents s’escuden en l’ús de “tècniques policials” per l’1-O

barcelona

Aragonès escenifica el desgel amb la primera visita a Puigdemont

barcelona