Un estadi ple de groc

50.000 persones, segons xifres facilitades per l’Assemblea Nacional, van desafiar els set graus de temperatura ahir a la tarda a Montjuïc per omplir l’Estadi Olímpic Lluís Companys en el Concert per la Llibertat dels Presos Polítics. Un concert que va servir per omplir la “caixa de solidaritat” amb què es paguen multes i fiances, i també per enviar un missatge, “No esteu sols”, als empresonats d’Estremera, Alcalá-Meco i Soto del Real, així com al president i als consellers de la Generalitat exiliats a Brussel·les. En l’acte, de tres hores i mitja de durada, es van poder escoltar parlaments dels familiars de Sànchez, Cuixart, Junqueras, Romeva, Mundó, Borràs, Forn, Bassa, Rull i Turull, i es van projectar vídeos enviats des de Brussel·les pels quatre consellers i per Carles Puigdemont. En el seu, el president va assegurar que iniciatives com la d’ahir “ajuden a mantenir viva l’esperança, a persistir i a continuar lluitant pel somni al qual ens hem compromès”. Oriol Junqueras, en la carta que va fer arribar, va carregar contra “la cacera de bruixes preelectoral” i va preguntar al govern espanyol “si allò que els electors expressin serà atès o bé desatès i perseguit”. Agustí Alcoberro, vicepresident de l’ANC, va advertir finalment que demà, passi el que passi al Tribunal Suprem, caldrà continuar lluitant per la llibertat i pel tancament dels processos oberts. “Som un poble que lluita cantant i canta lluitant”, va recordar.

Dotzenes de músics d’edats i estils diversos ho van posar més que de manifest durant el concert, que va començar a dos quarts de cinc de la tarda amb els nord-americans Sound of Thunder fent sonar la seva versió en clau heavy d’Els segadors –“Catalans, catalanes, ja som aquí!”, va dir la cantant, Nina Osegueda, filla d’una veïna de la Terra Alta emigrada als Estats Units als anys setanta– i que va acabar, tres hores i mitja després, amb tots els músics acompanyant Monica Green a Tots junts vencerem –una adaptació en català de We shall overcome, himne de la resistència civil popularitzat per Joan Báez i Pete Seeger–. Entre l’una i l’altra, crits constants de “llibertat”; vídeos històrics de Rosa Parks asseguda en un autobús per a blancs i del president Companys dient “Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer”; imitacions picants de Toni Albà –que va provocar uns quants xiulets quan, sarcàstic, va dir que Sabina, Loquillo i Serrat havien volgut venir al concert, però ja n’eren prou–, i cançons, algunes de les quals ja fa temps que són molt més que cançons.

De Llach, Júlia Jové i Salva Racero van cantar Que tinguem sort; Cesk Freixas, Pau Alabajos, Borja Penalba i l’exdiputat de la CUP David Fernàndez, L’estaca, i Beth, País petit. De Raimon, Freixas i Alabajos van fer Al vent. De Maria del Mar Bonet, tres joves veus, Gemma Humet, Judit Neddermann i Paula Valls, en van recuperar L’àguila negra. D’Ovidi Montllor, el grup Ovidi 4 va fer Sageta de foc, i Quico Pi de la Serra, acompanyat d’Amadeu Casas, va fer cantar tothom Si els fills de puta volessin, no veuríem mai el sol. Un altre clàssic, la Companyia Elèctrica Dharma, va cantar La gent vol viure en pau, va fer botar tothom amb No volem ser i va posar ritme a un dels cants amb què, d’aquí a unes dècades, identificarem el moment tan convuls que hem viscut: “Els carrers seran sempre nostres.” “Els carrers sempre han estat bressol de la utopia!”, va dir un dels germans Fortuny després de solidaritzar-se amb Roger Español, que va perdre un ull en les càrregues policials de l’1 d’octubre.

Hi va haver espai, també, per a himnes d’ara (Èric Vergés, Èric Vinaixa, Oriol Barri i Joan Rovira van fer Invencibles, d’Els Catarres, i Montse Castellà, Ivette Nadal, Aitor Xeic i Miquel Cubero, Esperança, dels Txarango); cançons per al divertimento com un Libre de Nino Bravo en veu de músics d’Oques Grasses, Bonobo i Itaca Band, i col·laboracions poc habituals com la d’Els Amics de les Arts amb l’Orfeó Català –que, davant d’un estadi amb els mòbils encesos, van interpretar Louisiana o els camps de cotó– i La Banda Impossible, un supergrup amb les cares més conegudes de Sopa de Cabra, Els Pets, Gossos, Lax’n’Busto, Glaucs i Whiskyn’s compartint èxits com ara Camins, Llença’t i Corren.

Al final, un himne d’Els segadors improvisat pels milers d’espectadors que omplien de groc les grades i la certesa que la música ens fa sentir més forts i més lliures.