Política

ELS ALTRES EXILIATS. L’exili del 1936-1939

La diàspora republicana

L’esclat i el desenllaç de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) van provocar l’exili més massiu de la nostra història, xifrat en unes 200.000 persones

Del total de republicans que van travessar la frontera, més d’un 60% van ser repatriats, un 25% es van quedar a França i poc més del 10% es van traslladar a altres països o es van allistar a la legió francesa

El dramadels refugiats no era només per les condicions que van haver de suportar, sinó per la incertesa del futur

Els exilis que hem resseguit fins avui no tenen res a veure amb el drama humà que es va desfermar el 1936 i el 1939, perfectament comparable al que experimenten els civils de Síria o altres països colpejats per la guerra. En aquella ocasió, el nostre país va viure una autèntica tragèdia col·lectiva, tant per la magnitud de les xifres com pel buit insubstituïble que van deixar els exiliats, entre els quals hi havia escriptors, músics i sindicalistes que, a partir d’aleshores, van haver d’explotar el seu potencial en altres països. Des de qualsevol perspectiva, doncs, l’exili republicà ens deixa un balanç esfereïdor.

En teoria, els militars havien organitzat el cop d’estat per tal de frenar una suposada revolució, però, paradoxalment, va acabar generant una espiral revolucionària sense precedents. Les institucions tradicionals es van esfondrar i el poder va passar als comitès, sense que fos possible aturar la violència desfermada contra la burgesia, els propietaris rurals, l’Església i, en definitiva, contra tot allò que representés el vell sistema. Aquesta situació va provocar un exili prou nombrós. Albert Manent ha xifrat en prop de 30.000 els catalans que van emigrar durant la guerra, mentre que Rafael Abella situa en 40.000 els que es van passar a l’anomenada “zona nacional”. Davant la impossibilitat d’aturar la violència revolucionària, la Generalitat, amb el president Lluís Companys al capdavant, es va esforçar per tal de facilitar la sortida a aquelles persones que corrien algun tipus de perill. Fins i tot el general Gonzalo Queipo de Llano reconeixia que el govern català “havia deixat sortir de Barcelona més de 5.000 homes de dretes, cosa que havia d’alleujar, sens dubte, la responsabilitat que pesava sobre si”. Una de les colònies més importants de catalans es va situar a Gènova. L’historiador Rubèn Doll-Petit ha analitzat amb detall aquest exili i ha remarcat l’evolució d’aquesta colònia, que, a poc a poc, va començar a mostrar el seu suport al general Franco, ja fos a través d’adhesions públiques, d’oferiments personals, de mitjans de comunicació –com és el cas del comte de Godó, que va posar al servei dels nacionales el diari La Vanguardia– o, fins i tot, de donatius econòmics.

En tot cas, l’exili més nombrós el van protagonitzar els republicans que s’havien mantingut fidels a la República. A principis del 1939, amb la caiguda de Tarragona, les possibilitats de la República es van esvair del tot i el principal objectiu, l’última esperança, era arribar a la frontera. L’èxode no només afectava els veïns dels pobles que anaven caient, sinó els més de 702.000 refugiats republicans arribats al nostre país des de l’inici de la guerra procedents d’altres territoris de l’Estat. Amb la caiguda de Barcelona, el 26 de gener del 1939, l’èxode encara es va accelerar més i es va convertir en una cursa dramàtica per arribar a la frontera. Mentrestant, l’aviació Còndor i les tropes franquistes bombardejaven sense compassió i sense cap altre objectiu que no fos sembrar el pànic. Només entre finals de gener i principis de febrer, la ciutat de Figueres va rebre més de quinze atacs aeris, que van causar 200 morts, entre veïns i refugiats. El dramatisme d’aquesta persecució macabra queda perfectament resumit amb l’arribada de les tropes feixistes al pas del Pertús a les dues de la tarda del 9 de febrer, només un quart d’hora després que hi haguessin passat els últims soldats republicans.

Les imatges i les cròniques d’aquells dies ens descriuen una processó interminable de persones que envaïen les carreteres i que es desplaçaven majoritàriament a peu, carregades amb les seves escasses pertinences. Carles Pi i Sunyer va deixar escrita una crònica colpidora d’aquella tragèdia: “Ja les havia vist abans, les corrues de gent que se n’anaven, fugint amb dolorosa angoixa; les interminables caravanes de carros, cotxes i camions; dones i criatures, apilats damunt de l’amuntegament de bagatges, caixes i farcells [...]. Eren masses de gent, grups que s’havien ajuntat, alguns cops de tot un poble i que, en anar-se’n, procuraven endur-se amb ells tot el que podien. Famílies pageses que ho havien apilat tot al carro: matalassos, baguls, cristalls, gàbies amb aviram i potser un xai o una cabra que els seguien lligats a una corda [...]. Quina era la causa que fossin tants i tants els que se n’anessin? La primera era naturalment la por [...]. [La segona] era una reacció instintiva de la nostra gent, liberal d’idees, democràtica de caràcter, catalana de sentiment.” A l’assetjament indiscriminat dels franquistes, s’hi afegien la duresa de les condicions meteorològiques i el flagell de la fam, que es van convertir en un obstacle insalvable per a centenars de persones. Quan s’arribava a la frontera, encara calia superar una altra adversitat: la negativa de les autoritats franceses a obrir-la, un bloqueig que no es va aixecar parcialment fins la nit del 27 al 28 de gener. La realitat amb què es van trobar els gairebé 500.000 refugiats que van travessar la frontera era el resultat d’una absoluta imprevisió des d’un punt de vista sanitari i assistencial. Semblava que hi havia molta més obsessió per controlar militarment i policialment els refugiats que no pas per atendre’ls. Els refugiats van ser traslladats a centres d’acollida situats a l’interior del país i a camps de concentració com el d’Argelers, el primer que es va obrir. Les condicions en aquests camps eren deplorables, la qual cosa va afavorir la proliferació de malalties com ara la disenteria i la tuberculosi, que van provocar centenars de morts. Els refugiats catalans no només havien de suportar aquestes condicions lamentables, sinó també les vexacions i les humiliacions dels soldats francesos. Amb aquests condicionants i amb el pessimisme instal·lat per la derrota republicana, no resulta gens estrany que un dels presoners del camp d’Argelers, l’escriptor Agustí Bartra, es referís a aquell espai com “la ciutat de la derrota”.

El problema no eren només les condicions transitòries que van haver de suportar, sinó també la incertesa del futur. Els refugiats només tenien tres opcions: tornar a l’Espanya de Franco, emigrar als països llatinoamericans o quedar-se a França, que ben aviat, amb la invasió de l’Alemanya nazi, es va convertir en una immensa ratera per als mateixos francesos. Segons algunes estimacions, dels gairebé 500.000 republicans que van travessar la frontera, més d’un 60% van ser repatriats, un 25% es van quedar a França i poc més del 10% es van traslladar a altres països o bé es van allistar a la legió francesa. El drama de molts d’aquests refugiats no es va aturar el 1939, sinó que es va perllongar durant força anys. L’inici de la Segona Guerra Mundial i l’ocupació de França per part de l’exèrcit alemany van suposar un tomb radical en la situació dels exiliats catalans. Els principals dirigents polítics i sindicals van ser víctimes d’una persecució implacable i les comunicacions entre els nuclis de refugiats es van tallar en sec, una persecució que, en molts casos, els va conduir als camps de concentració i directament a la mort.

“Malament com els nazis”
En el seu clàssic estudi ‘Els catalans als camps nazis’, l’escriptora Montserrat Roig recollia un munt de testimonis esfereïdors de la tragèdia de milers de catalans, sobretot d’aquells que van anar a parar a Mauthausen. Alguns d’aquests no conservaven un record gens agradable del seu pas per França. Francesc Teix, per exemple, remarcava: “Els francesos ens van tractar gairebé tan malament com els nazis. Només hi havia una diferència: els francesos et mataven de fam i els nazis ho feien directament.”
El rostre de l’exili

Carrasco i Formiguera i la teranyina de l’exili

Poques trajectòries són tan il·lustratives sobre la complexitat dels exilis que es van derivar de l’esclat i el desenllaç de la Guerra Civil com la de Manuel Carrasco i Formiguera (Barcelona, 1980 - Burgos, 1938). La seva trajectòria expressa una coherència difícil de rebatre. El 1932, quan encara no havia fundat Unió Democràtica de Catalunya, es va convertir en l’únic diputat que va gosar alçar la veu contra les retallades infligides a l’Estatut de Núria. El seu compromís en el terreny social també era inqüestionable, fins al punt de defensar sense dubtes la llei social més important que va aprovar el Parlament, la de contractes de conreu. També ho era el seu compromís amb la legalitat republicana. Dos dies després del 18 de juliol del 1936, els dirigents del seu partit es van presentar davant del president Companys per expressar-li el rebuig al cop d’estat, l’adhesió a les autoritats legítimes i la protesta pels excessos que s’havien començat a cometre.

Malgrat tot, el dirigent d’UDC es va convertir ben aviat en l’objectiu dels anarcosindicalistes. Per posar-ne algun exemple, val la pena citar un escrit aparegut en l’òrgan de premsa de la CNT, Solidaridad Obrera, en què es parlava obertament de la necessitat que la revolució fos “dura”. “I gairebé ens atreviríem a dir brutal, amb els individus que, tot i la seva actuació netament contrària a les essències revolucionàries que presideixen el moment actual, no es resignen a desaparèixer”, continuava. La nit següent, Carrasco i Formiguera ja no va dormir a casa seva, sinó al Palau de la Generalitat. Poques hores després, uns milicians es van presentar a casa seva. Carrasco va optar per anar d’enviat de la Generalitat al País Basc, tot i la insistència de Josep Tarradellas perquè no hi anés. Pocs dies després, el mateix Carrasco es va adonar que s’havia ficat en “una ratera”. Quan els franquistes van conquerir Guipúscoa, va tornar a Barcelona, tot i que ben aviat es va haver d’exiliar de nou, aquest cop amb tota la família. Però la marina franquista va interceptar el seu vaixell i el van acabar conduint a Burgos. El judici sumaríssim al qual va ser sotmès, com tots els de la justícia franquista, va ser una autèntica pantomima. Malgrat el seu compromís catòlic, un periodista del règim, Maximiano García Venero, escrivia un mes després de la seva detenció: “La Falange no es limita a assenyalar els enemics amb la denominació de rojos. Per nosaltres, és indispensable recalcar que estem lluitant contra els rojos separatistes. Separatistes de dreta i separatistes d’esquerra. Un Carrasco i Formiguera i un Aguirre. Un Companys i un Leizaola.” La sentència, doncs, ja estava dictada, i Carrasco va ser condemnat a la pena de mort “com a autor d’un delicte d’adhesió a la rebel·lió”. Un dels agreujants feia referència a “la perseverança i transcendència de la seva ideologia antiespanyola, que accentua el grau de la seva perversitat”. Carrasco va ser afusellat el 9 d’abril del 1938, amb un crucifix a les mans i, paradoxalment, pels trets d’aquells que van acabar disfressant de “croada” el seu cop d’estat. Una bona prova del laberint en què es van trobar atrapats alguns catalans, que es van veure obligats a exiliar-se el 1936, però que no van poder tornar el 1939.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Batet admet que les expressions del xat dels jutges “no són edificants” però defensa la seva professionalitat

barcelona

Felipe González: “Catalunya està més a prop de perdre l’autonomia que de la independència”

madrid

Netflix estrenarà ‘Dues Catalunyes’, amb més de 85 entrevistes a protagonistes i analistes polítics

barcelona

Els jutges també critiquen en el xat la justícia alemanya i comparen Puigdemont amb un violador

barcelona

Arxiven el cas contra un mosso que volia evitar una càrrega

manresa

Clam de llibertat pels Jordis per “reivindicar” el 20-S

barcelona

Al carrer, contra la repressió

GIRONA

Maragall rellevarà Bosch com a alcaldable d’ERC

barcelona

Cruanyes deixa pas a Masquef i facilita la marxa de Figueres a Marta Felip

FIGUERES