Fa un temps gris, però guanyarem els grocs

Des de principis de novembre soc a Brussel·les amb el president Puigdemont i els consellers Comín, Puig i Serret. Plou, i quan no plou el temps roman molt gris i fred. El trànsit és infernal, però la xarxa de transport públic funciona. El barri europeu té una arquitectura moderna grandiloqüent molt antipàtica. Però hi ha altres barris molt més interessants i acollidors, grans bulevards ben elegants, i la gran plaça més bonica del món. Brussel·les –entre un París desmanegat i un Berlín meridional– és una ciutat prou habitable. A estones m’obligo a imaginar que hi soc per motius professionals –com si fos encara l’acadèmica de la meva vida anterior– i m’hi veig prou satisfeta. Però el fet és que soc a Brussel·les exiliada. El govern i la justícia d’Espanya em persegueixen perquè soc consellera del govern de Catalunya que va convocar el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre.

En les últimes setmanes, després de ser detinguts per la policia federal belga, hem estat en llibertat sota condicions, a disposició de la justícia belga, que havia de decidir si concedia l’extradició que demanava la justícia espanyola. El cas va quedar examinat ara fa una setmana, i el jutge havia de fer pública la decisió el dia 14 de desembre. Però el jutge del Tribunal Suprem espanyol ha decidit retirar l’ordre de detenció. Diu que ja ens detindran quan tornem a casa. És una decisió sense precedents. No hi ha novetats en la investigació, ni han reconegut cap defecte en el procediment. Senzillament, han tingut por que es fes pública la decisió del jutge belga. Han arribat a la conclusió que aquesta decisió espatllaria el seu pla de persecució i venjança. Han temut una decisió que hauria posat en evidència –al cor d’Europa i davant de tota la comunitat internacional– el que a Catalunya i a Espanya tothom sap: que ens persegueixen per raons polítiques, que les acusacions no tenen fonament, que s’ha violat greument la presumpció d’innocència i que en el marc de la justícia espanyola no podem tenir un judici just.

I, entretant, ha començat la campanya electoral. El 21 de desembre els catalans estem cridats a votar en unes eleccions administrades sota el règim autoritari del 155. No seran unes eleccions normals, ni amb garanties. Hi ha uns candidats que hi concorren amb avantatge sobre els altres. Els Jordis, el vicepresident Junqueras i el conseller Forn són a la presó; el president i quatre consellers, a l’exili, i la resta de consellers, en llibertat vigilada i amenaçats de tornar a la garjola si no són bons minyons. Alcaldes, mestres, mossos i molts altres viuen amenaçats i vigilats. La Junta Electoral no és neutral: ha refusat autoritzar observadors internacionals, ha posat periodistes i mitjans de comunicació sota censura i actua contra la llibertat d’expressió fins al ridícul de prohibir el color groc.

Malgrat la desigualtat de condicions, aquestes eleccions les guanyarem els grocs, els candidats del bloc republicà. Perquè la tria és clara. El 21 de desembre, els catalans triem entre Puigdemont i Rajoy. Triem entre el restabliment de les institucions que ens han estat usurpades i l’autoritarisme monàrquic del 155. Hem de votar per la por o per la llibertat. Decidirem entre la dignitat i la submissió. És així de simple, i així de transcendent. No podem fallar.