La gran obsessió de García-Margallo

En alguns moments de procés, José Manuel García-Margallo es va convertir en el principal ariet de l’independentisme. Tant és així, que semblava fer bona la tesi que tot plegat era un afer “internacional”; al cap i a la fi el titular d’Afers Exteriors era l’encarregat de replicar sistemàticament al govern de Carles Puigdemont. Sonada va ser la seva sentència del 2014: “Una declaració d’independència condemnaria Catalunya a vagar per l’espai, sense reconeixement, i a quedar exclosa de la UE pels segles dels segles.” En els seus cinc anys de ministre, García-Margallo va dedicar gairebé totes les seves energies a controlar els radars que tenia col·locats sobre l’acció diplomàtica catalana. Es vigilava qualsevol moviment dels delegats a les oficines a l’exterior i, sobretot, es procurava neutralitzar qualsevol signe de simpatia cap al procés o possibles avenços davant un possible reconeixement de Catalunya. Fins i tot es controlaven els viatges de membres del govern. “Ningú no sap l’esforç que ha costat i els favors que devem a una quantitat de gent per haver aconseguit que facin les declaracions que han fet”, admetia el març passat, ja fora del ministeri. L’obsessió va arribar al punt que abans d’acomiadar-se va deixar un memoràndum a les cancelleries europees demanant-los que ignoressin les peticions dels delegats catalans i que qualsevol conveni o reunió havia de ser autoritzat per l’ambaixada espanyola. La seva conclusió és que, gràcies a la seva tasca de desgast, l’independentisme havia perdut la batalla internacional, si bé en alguna altra ocasió reconeixia que l’Estat no havia pogut vèncer en el front de l’opinió pública. I això ho atribuïa també a la feina de les demonitzades oficines i els seus contactes amb les capçaleres d’arreu del món.