L’independentisme guanya el plebiscit i derrota el 155

Avui dues coses han quedat clares a Catalunya: hi ha una majoria independentista clavada -per les coses bones i per les dolentes- en els dos milions de vots; una xifra prou àmplia com per garantir una majoria absoluta còmoda, per sobre dels 68 diputats que marquen el tall. En aquest cas han estat 70, dos menys que en els comicis anteriors. També és cert que la suma d’ERC i Junts per Catalunya supera qualsevol altra coalició de forces, de manera que la CUP deixa de ser un condicionant, per haver d’assumir un rol d’aliat.

El resultat és extraordinari si és té en compte que els caps de llista de les dues principals forces independentistes estan a la presó o a l’exili. Aquest resultat, tenint en compte que les forces sobiranistes han lluitat tenint en contra el 155, la justícia, les forces de seguretat de l’Estat i els mitjans de comunicació, només es pot llegir en clau de victòria.

L’altra realitat dels comicis del 21D és que el vot unionista s’ha redistribuït i Ciutadans ha actuat de catalitzador, fins al punt de convertir el PP en una força residual condemnada a seure a la banca del grup mixt. Els socialistes no han pogut donar el sorpasso tot i que han millorat el resultat. El més de milió de vots obtinguts per la formació taronja la converteix en una força consolidada, que es pot considerar a Catalunya la veu dels catalans que també es consideren espanyols o que només es consideren espanyols.

La victòria de Ciutadans és la història d’un canvi polític metropolità radical i d’un gir cada cop més dretà. De ser un feu socialista, l’àrea metropolitana va passar a tenyir-se del blau del PP (fins al punt de cedir-los dues alcaldies, la de Badalona i la de Castelldefels), i ara canviar al taronja.

El que ha quedat clar és que els catalans, que han batut el rècord de participació (cosa que reforça la legitimitat de la victòria independentista i la força de Ciutadans) en unes eleccions, no són de mitges tintes. El PSC no ha estat decisiu i Iceta no té opcions de presidir res; i Catalunya en Comú -que havia de ser la xarnera d’una alternativa d’esquerres pactista- ha perdut força respecte de Catalunya Sí Que Es Pot, fins a quatre diputats menys.

El resultat a Catalunya es converteix en un tsunami que amenaça un PP fràgil que ha basat el seu poder a Catalunya en la coerció judicial i policial. La desfeta pot moure les plaques tectòniques sobre les que manté un difícil equilibri el govern de Mariano Rajoy i el PP, considerat el partit més corrupte d’Europa.