“Si Puigdemont no pot ser president, adeu democràcia”

En el procés i en la seva persecució penal, hi ha un protagonisme excessiu de la justícia. El Tribunal Constitucional ho reconeix quan frena la deliberació sobre el recurs contra l’article 155 perquè necessita que el govern català es pugui personar en la causa. Amb la decisió de no seguir treballant fins que no acabi la intervenció de l’autogovern, el TC ens està dient que el poder judicial no està per a això. Si existís una dictadura judicial, l’impuls vindria dels jutges, i aquí sembla que els jutges formen part del guió, perquè hi ha polítics que anticipen mesures judicials. És la instrumentalització del poder judicial més que la dictadura del poder judicial.

Puigdemont és conscient que si torna a Catalunya serà detingut, encara que no hi hagi motius per detenir-lo: no hi ha rebel·lió ni sedició, i a més la seva destitució és il·legal, perquè l’anomenada coacció general del 155 no la pot aplicar l’Estat vulnerant l’Estatut. Des que és parlamentari, Puigdemont no pot ser detingut, tret d’un cas de delicte flagrant: ho diu l’article 500 del Codi Penal. El reglament del Parlament no conté cap advertiment que la investidura hagi de ser presencial i, encara que no ho digui, en l’esperit parlamentari i constitucional és evident que s’ha previst sempre que el candidat hi fos... Però és que les circumstàncies no són normals! I caldrà fer una interpretació que en tot cas posi en relleu la voluntat popular. Perquè si al final, es faci el que es faci, el resultat és que Puigdemont no pot prendre possessió com a president per unes mesures cautelars adoptades a Espanya i no vàlides a Bèlgica, adeu democràcia; ens haurem carregat la democràcia. La gent ha votat, i si la traducció del vot al Parlament és que Puigdemont sigui president, això no pot estar subjecte a cap restricció procedimental o formal. La presa de possessió digital potser va en contra de la clau de volta dels usos de la cambra, però compleix la lletra del reglament. I Puigdemont i els consellers a Brussel·les es podrien acollir a l’article 498 del Codi Penal, que castiga amb penes de tres a cinc anys “qui utilitzi força, violència, intimidació o amenaça greu per impedir a un membre del Parlament acudir a reunions”.

En el moment de la investidura, el govern espanyol preveu un recurs immediat al TC, però el TC es podria trobar en una situació difícil, perquè una de les parts, Puigdemont, és a Bèlgica i no es pot personar a Espanya per defensar-se perquè no el deixen venir. El TC es podria aturar, com ha fet amb el 155, perquè no és clar que les parts es puguin defensar. Si no s’aturés, però, molt previsiblement es declararia la investidura nul·la pel fet d’oposar-se a la Constitució i al reglament, i s’obriria la via de la protecció internacional. Això es podria convertir en una pugna llarga i tediosa en què al final ho pagaríem tots.

Que el Suprem retirés l’ordre europea de detenció em va semblar correcte, perquè era una barbaritat. Ningú pot saber quina hauria estat la decisió exacta de la justícia belga, però sabem que no s’hauria acomodat als interessos d’Espanya. Perquè és molt difícil entendre a Europa que un parlamentari pugui estar intimidat i amenaçat per una detenció que li impedeix exercir els seus drets vàlids com a parlamentari i que li coarta el vot; un jutge comunitari té la màxima sensibilitat sobre això. I l’article 498 del Codi Penal precisament ho protegeix. És una situació lamentable, un carreró sense sortida.

La delegació del vot no és possible amb el reglament penitenciari a la mà, però aquí sí que se n’ha volgut fer una interpretació en favor dels principis democràtics. Es permet la delegació del vot per tal que una situació injustificada no sigui encara més escandalosa.

No es donen els supòsits delictius i així no es pot enviar mai gent a la presó. I encara menys si són parlamentaris. La comunitat jurídica no s’havia trencat mai com en aquest cas, i tots interpretem el Codi Penal. El més lògic seria que la justícia s’aturés, però aquí imposa mesures cautelars, i les més severes possibles. El manteniment de les presons preventives està introduint el sistema judicial en un rang d’il·legalitat. No sé com acabarà, perquè quan un fa una pel·lícula com aquesta i l’engreixa constantment, com es pot fer marxa enrere? Igual que el cas va fer un gir i hi va haver alguna posada en llibertat en passar de l’Audiència al Suprem, podria passar que per un recurs o una reconsideració passés al TSJC i fes un altre gir, que és el que hauria de passar, però ara no sembla que sigui el camí. El que es fa ara sembla que formi part d’un guió de condemna severa. I el que cal és seure com més aviat millor a negociar políticament la situació i apartar la via processal, però Rajoy té un problema amb l’aznarisme i l’espai més dretà.

En un poder com el judicial, és clau que el temps no te’l marquin des de fora: el taxa la llei d’enjudiciament criminal. El cas Palau ve d’una denúncia del 2002 i no s’entra a conèixer els fets fins al 2009. Què es fa en set anys? I la sentència arriba ara, vint anys després dels fets! Una justícia lenta no és justícia. I quan al govern li interessa que un cas polític s’acceleri, llavors tot va de pressa i si cal s’atropellen drets i garanties fonamentals.