“Cal aprofitar que el TC no va negar el dret a decidir”

És el període més semblant a l’actual, però no hi ha dos moments iguals. El 1934 es declara l’estat de guerra. On hi ha més conflicte és a Astúries, amb una vaga insurreccional que és esclafada per l’exèrcit a les ordres de Franco. A Catalunya, la proclamació de la República que fa Companys no té gaire suport popular. Tot i instar a la calma i no a la insurrecció, hi ha una seixantena de morts. Hi ha alguns alcaldes que segueixen Companys i també la proclamen. Uns 130 alcaldes i 600 regidors són sotmesos a tribunals militars. Les diferències hi són. Ara bé, els membres del govern són condemnats per rebel·lió i empresonats al penal de Cadis, i els alcaldes i regidors, absolts. Quan guanya el Front Popular el 1936, es recuperen les institucions i hi ha un discurs de Companys al Parlament, el famós de “tornarem a lluitar, tornarem a sofrir”. És bo analitzar aquest discurs, perquè hi diu més coses. Hi diu que són ells els fidels intèrprets de l’esperit i la lletra de la Constitució, dels drets fonamentals de la República. Canvia la perspectiva i, en comptes de trencar l’ordre constitucional, el que fa és reivindicar la Constitució. I em sembla molt hàbil i molt interessant.

Aquell discurs té vigència. Pel que fa al redactat dels drets fonamentals, la llei de transitorietat del 2017 incorporava com a vàlids els de la Constitució Espanyola. Hauríem de fer que Catalunya aparegués davant del món que ens observa com la fidel intèrpret de l’esperit de la Constitució. La Constitució parla en dinou articles de participació de la ciutadania en les decisions importants. Hem deixat que un partit que no la va votar, adduint que era “esquerranosa”, “marxista” i “separatista”, se l’hagi apropiat i la faci servir com una cadena. La Constitució és una llei que dona drets. Amb aquest enfocament, crec que tindríem més suports internacionals.

Sí, és clar. El 155 que presenta el govern espanyol al Senat és molt exagerat i abusiu. Encara que no s’hagi aplicat tot, els dona marge per anar fent. Estranya molt el suport de l’esquerra anomenada progressista i l’absència d’un discurs de reconeixement a les nacionalitats que figuren en la Constitució. Qui està traint l’esperit d’aquella Constitució és el govern espanyol, recentralitzador, maltractador i menyspreador dels nostres elements d’identitat com a comunitat nacional. L’esquerra no hi hauria de donar suport. El 1934 el PSOE va donar suport a la vaga general, i Indalecio Prieto es va haver d’exiliar després dels fets d’Astúries. A mi, que he estat militant socialista molts anys, m’impacta molt.

No soc optimista, però a vegades un no té més remei que afrontar el problema. Amb la sentència de l’Estatut i les primeres mobilitzacions, el van negar, però avui el Fons Monetari Internacional diu que el creixement econòmic dependrà de la solució d’aquest conflicte. Per tant, o l’afronten de manera intel·ligent o se’n van a casa.

Bé, últimament Ciutadans s’ha superat i ha mostrat posicions més cap a la dreta que el PP. Ciutadans fa el que va fer Lerroux. Se’n va anar a Espanya i va triomfar electoralment a còpia de parlar malament de Catalunya. Sap greu, però hi ha coses que no són noves ni intel·ligents.

Depèn molt del full de ruta. A Catalunya, ja tothom ha acceptat que això no va de terminis curts. Per això menciono el discurs de Companys, que va ser estratègic. L’aplicació inflada del 155 ha ferit la nostra dignitat i la resposta ha estat votar opcions independentistes. Però aquesta confiança dels ciutadans és, en part, perquè tinguin l’oportunitat de reconduir els anhels d’una manera que no acabi sent negativa per a Catalunya.

La meva biografia pesa. He estat consellera de Justícia. Hi ha qui em diu que soc una somiatruites, però insisteixo que hem de prendre al PP el paper de defensor dels valors de la Constitució del 1978, perquè és nostra. Si el món democràtic avançat no ens ha donat suport és perquè es pensa que som uns extraparlamentaris eixelebrats.

Bé, jo diria que no hem aconseguit suports explícits perquè, en el fons, els defensors de l’ordre constitucional són aquells que no van votar la Constitució. Més que demostrar que el Tribunal Constitucional (TC) és el nostre gran enemic, el que hem de fer és aprofitar que el TC no diu pas que no existeixi el dret a decidir, sinó que les institucions polítiques han de decidir de quina manera s’articula. Atenció! Pel que fa a la presó preventiva, és evident que el jutge Llarena s’està passant de la ratlla, però hi ha com a mínim dues sentències del TC que estableixen que la presó preventiva no es pot aplicar mai en sentit punitiu. És per evitar no sé què quan estàs instruint, però han de ser el mínim de dies. Aquí ens costa molt agafar un article o un paràgraf del TC i reivindicar-lo, perquè ens hem situat als antípodes d’això i, del 78, no en volem saber res. Es tracta d’aprofitar el constitucionalisme dels millors moments, de Tomás y Valiente i de García-Pelayo. Hi ha sentències molt interessants sobre drets individuals i col·lectius a les quals hem de treure la pols, i les hem de refregar per la cara dels que apliquen la llei de drets fonamentals d’una manera que ens empresona. Primer hem de formar un govern i demostrar el que hem demostrat tantes vegades: que governant-nos som bons i que som capaços de fer el millor sistema sanitari i la millor escola inclusiva. No podem permetre que la situació ens porti a una decadència dels serveis i del nostre estat d’ànim.

Hi ha coses tan delicades que, segons qui les remena, les espatlla. Prefereixo buscar interpretacions obertes de la Constitució. He sentit determinades afirmacions que em pensava que no tornaria a sentir.

Per exemple, aquesta obsessió que Espanya sigui uniforme. Si no ho és! Precisament l’article 2 era el reconeixement que no és uniforme. Servia per dir: “Sí, catalans i bascos, ja sabem què voleu ser. Us ho reconeixem des del primer dia. Espanya estarà formada per regions i nacionalitats.” Però, després, això no s’ha traslladat a cap llei orgànica. Avui, si haguéssim de fer cas dels líders dels parlaments regionals, això no hi seria. De cap de les maneres accepten aquests dos nivells. Hauríem de rellegir i actualitzar els nostres referents per desbloquejar-ho: Gabriel Alomar, Rafael Campalans, Pi i Margall... I no es pot desbloquejar en la disjuntiva de victòria o derrota, submissió o llibertat. S’ha de resoldre com als estats democràtics: Escòcia, el Quebec... Segurament, si els seus constitucionals els haguessin fet alguns advertiments, els haurien atès i haurien buscat altres vies. És mentida que només hi ha un camí. Per a un polític, a vegades és la seva última oportunitat; per a un poble, no. Un poble no pot estar en un carreró sense sortida. Una nació ha de tenir moltes possibilitats i camins, i estic convençuda que, amb el bagatge que tenim, i si llegim bé la història i el present, el trobarem.

És clar. La República es proclama amb unes eleccions municipals que Alfons XIII va convocar pensant que no tindrien transcendència, i amb el sistema caciquista imperant que condicionava el vot en funció de si treballaves per a aquest o per a aquell altre propietari. Creia que, amb això, satisfaria els comitès revolucionaris creats el 1930 perquè havia incomplert l’ordre constitucional que impedia nomenar president un militar, Primo de Rivera. Si no hi hagués hagut un gran moviment als ateneus, als casals, als centres catalanistes i també a les cooperatives, ERC, fundada un mes abans, no hauria aconseguit la victòria. Molts membres de les llistes eren líders d’ateneus i sindicats agraris. ERC promet una nova llei de contractes de conreu, la gran reivindicació rabassaire.

I onze anys d’exili per al líder rabassaire [l’avi de Tura]. Sí, el càstig és impietós i terrible. El cas és que, quan esclata la guerra, el líder rabassaire té els tres fills en edat d’anar a la guerra. Hi van i viuen totes les formes de persecució a Europa i Espanya. Quan parlem d’aquesta dimensió, és tan terrible que es deixa de banda el que van fer. Però aquest oncle que va morir a Mauthausen amb 25 anys ja era membre de la direcció del sindicat rabassaire; comerciava amb Lituània, Alemanya, Anglaterra i Suïssa; es feia entendre en diversos idiomes, i havia format part de la primera junta de la societat de socors mutus. Era gent extraordinàriament activa, que es plantejava un nou ordre d’organització social. Aquells que no tenien res sabien associar-se, agermanar-se i mancomunar-se per acabar creant sistemes de previsió, d’ajuda sanitària i sindicats agrícoles. Sindicats que els permetien competir amb el més gran terratinent de Catalunya, perquè podien fer ofertes a la llotja o on fos per comprar adobs molt barats. Als sindicats es formaven els pagesos, es feien classes als menuts, s’ensenyava a llegir i a escriure en català als jornalers que no en sabien. Per això són vistos pels feixistes com un mal exemple que cal erradicar i són perseguits.

Torna a finals del 1949, onze anys després de la guerra. La repressió ja no és tan brutal, però la resposta popular continuada d’anar-lo a veure a casa per mostrar-li solidaritat reté les autoritats franquistes. El turó de la casa familiar, l’omplen de guàrdies civils, però la quantitat de gent que va a visitar-lo cada dia, tot i les capes i els tricornis, jo crec que evita la detenció, cosa que no havia passat amb els seus fills, que sí que van ser detinguts i acusats en els sumaríssims precisament de ser els fills d’un home que “escampava les seves idees esquerranoses, no només a Mollet, sinó en moltes poblacions del voltant”.

Jo crec que sí. Hi ha algunes experiències d’economia col·laborativa reeixides, però són molt minoritàries. El que es desprèn d’aquella experiència és que ells no esperaven res de l’administració. Ni quan creen el sindicat el 1907 ni després. Per tant, s’organitzaven perquè només així podien aspirar a un futur millor per a ells i per als fills. Aniria bé que, en èpoques en què l’administració pública és més sòlida i pot garantir xarxes de serveis, tinguéssim clar que per completar i millorar en alguns espais calen fórmules d’organització com la seva. Serien fins i tot moderns en el moment actual.