El “nou inici” del PSC

Entra corrents i se situa davant de la foto de l’edifici, a l’entrada del local, on es pot llegir “Adeu, c/ Nicaragua”. “Fes-me’n una com si tingués 20 anys.” És Manuela de Madre, la històrica dirigent socialista que havia estat alcaldessa de Santa Coloma i vicepresidenta del PSC. Està nerviosa i emocionada. El 18 de febrer el partit inaugura la nova seu, al carrer Pallars, i ahir militants i dirigents es van reunir a la sala Ernest Lluch per dir l’últim adeu a la que ha estat durant 38 anys la casa del socialisme català. “Aquesta casa és plena de moments intensos: d’alegries i també de circumstàncies adverses, però sobretot de moltes ànsies per compartir...”, comentava De Madre. Abans s’havia fotografiat davant de la foto de l’edifici Loli Morón –secretària també de Josep Maria Sala i ara de Miquel Iceta– i Núria Asensi, que va començar sent secretària de Josep Borrell i ara és la secretària de Salvador Illa, actual secretari d’organització. “És un dia de molta enyorança, però comencem una nova etapa que ben segur que serà bona”, deia Asensi.

I aquest va ser precisament l’esperit de l’acte d’ahir al carrer Nicaragua. Mirar enrere, però per aprendre dels errors i poder agafar embranzida. Res d’admetre debilitat. “Del que es tracta és de recomençar, de renovar, de replantejar, de reescriure. Aquesta és la base del nostre projecte”, subratllava el que havia estat alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, poc abans que comencés l’acte oficial amb la projecció de fotos històriques del local ple i també buit. Emoció continguda, llàgrimes i aplaudiments espontanis davant la imatge de la que va ser ministra de Defensa, Carme Chacón.

Però els quatre primers secretaris convidats per explicar anècdotes van optar per no recrear-se gaire en els records i van donar missatges d’esperança. Raimon Obiols va citar Kafka per recordar que “del passat ens ve la força” i va reivindicar el paper del PSC com a “principal instrument de garantia de la unitat civil del poble de Catalunya”. Narcís Serra va recordar que els socialistes “han contribuït al progrés polític i social de Catalunya” i també a “dignificar els barris perifèrics”, i va presentar el PSC com “un exemple de generositat per bastir un projecte comú”.

Conscients, tot i no fer-ho explícit, que estan en hores baixes, la idea de reconciliació va ser present en el fons de tots els discursos. Des d’aquest punt de vista, el canvi de seu podria ser, en paraules de Serra, “el símbol d’una nova etapa”, que té dos objectius difícils: “Ser més eficients per lluitar contra les desigualtats creixents i ser un instrument de cohesió per tenir un projecte comú.”

José Montilla va insistir també en la mateixa idea de mirar cap al passat, però “només per extreure’n lliçons”. I va culpar de la “fragmentació” de la societat “altres organitzacions polítiques que, a diferència del PSC, no poden mirar cap al passat”. El trasllat a una nova seu –que porta el nom d’un dels fundadors del partit, Joan Raventós, “i és més funcional i més adaptada als nous temps”– representarà un “canvi per a millor”, segons l’expresident de la Generalitat.

Miquel Iceta va obrir el seu parlament admetent que estava “emocionat com una Pepa” i amb paraules de reconeixement per a Raventós, Lluís Neira i Paco Ramos. No es va voler deixar “els ulls blaus de Manel Alberich”, i tampoc es va oblidar de carregar contra els seus adversaris polítics. I tot en una única frase: “No som fruit de la casualitat ni d’una operació de màrqueting o un programa de televisió, ni som el resultat de l’aliança d’uns quants per muntar un xiringuito.”

En aquesta volguda i constant reivindicació del passat, Iceta va citar un fragment del manifest del 82 en què es deia: “La llengua no ens dividirà. Som i serem un sol poble. No deixarem que trenquin aquest poble.” Cap dels primers secretaris, però, es va referir a Pasqual Maragall, present, això sí, en els vídeos històrics. L’acte, al qual va assistir Pepe Sánchez, secretari general de la UGT, es va tancar amb una cançó, La roba roja, que no és gaire coneguda, tot i que, amb La internacional i Els segadors, era la primera que s’aprenien els militants quan s’afiliaven a les Joventuts Socialistes.