Política

ANTON COSTAS

CATEDRÀTIC DE POLÍTICA ECONÒMICA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA

“La ruptura entre economia i progrés social du a la barbàrie”

És necessari disposar dels instruments i de la voluntat política per aconseguir que la globalització repercuteixi en el bé comú i no generi desigualtat

En termes de PIB l’economia ha funcionat molt bé i la previsió pel 2018 és que creixerà per damunt del 2,4 o del 2,5%

Els responsables de l’austeritat haurien de respondre davant dels tribunals per negligència professional
La zona euro no disposava de llanxes salvavides per rescatar la població afectada per la crisi del 2008
Encara no som prou conscients de l’amenaça que representa l’actual corrupció dels sentiments morals
Les empreses han d’incorporar com a estratègia de futur la rendibilitat financera i la rendibilitat social

Ja que sovint la literatura comprèn millor el món que els tractats més rigorosos, no ens estem de començar amb el conegut enunciat de Dickens a Una història de dues ciutats: “Era el millor dels temps, i el pitjor, tot se’ns oferia com a nostre i no teníem absolutament res”, per sintetitzar les grandeses, misèries i reptes de la humanitat actual. És ell qui ens en parla, Anton Costas, catedràtic de política econòmica de la UB, president del Cercle d’Economia entre el 2013 i el 2016, prolífic autor d’articles i de llibres com ara El final del desconcierto (Península, 2017) o La nueva piel del capitalismo (amb Xose Carlos Arias, Galaxia Gutenberg, 2016), una de les veus més escoltades i influents del país que no para d’insistir en la necessitat de conciliar de nou creixement i progrés social per revertir una perillosa recessió democràtica que va deixant veure la seva inquietant ombra.

El 1930 Keynes vaticinava que al cap de 100 anys el món seria molt més ric i que la tecnologia permetria treballar 15 hores a la setmana. Què ha passat?
Que en bona part ho va encertar. Les condicions de vida i les perspectives de futur que avui tenim, malgrat la crisi, són molt millors que les existents en aquella etapa convulsa políticament, social i econòmica dels anys vint i trenta del segle passat. Era optimista perquè pensava que si els governs utilitzaven amb eficiència els nous instruments de política econòmica, la política fiscal i la política monetària, així com els avenços tecnològics, l’atur no seria cap problema ja que es reduiria el temps de treball al dia i a l’any. I Samuelson als anys seixanta també donava un missatge esperançador; deia que els ciutadans de les societats democràtiques sabrien pressionar els seus governs per evitar futures recessions.
Doncs hem patit una crisi amb terribles repercussions en la vida de les persones.
En alguns països més que en altres. A la zona euro, especialment a partir del 2010 s’ha manejat d’una manera maldestra, quasi de jutjat de guàrdia, tant la política monetària com la política fiscal, fet que ha tornat a provocar una segona recessió, la qual cosa no ha passat als EUA, el Regne Unit o Suècia, on en dos o tres anys van aconseguir, pràcticament, revertir la crisi financera del 2008. Els EUA, per exemple, té un índex d’atur inferior al 4,5%, la qual cosa s’entén com a plena ocupació.
El problema de la zona euro ha estat confiar la recuperació a les polítiques d’austeritat?
Efectivament ha estat un desastre. No hi ha cap manual de macroeconomia que recomani que quan el sector privat, les llars o les empreses, pateixen anorèxia, la solució sigui tancar l’aixeta de la política fiscal i de la despesa pública, sinó tot al contrari. Així ho van entendre els governs del món, l’anomenat G20 i totes les economies, inclosa l’espanyola, van començar a aixecar el cap, però a partir del 2010 veiem estupefactes que l’economia de l’euro torna a caure. I això per què? Perquè sense comprovar si el motor privat tornava a funcionar bé es va agafar com a pretext l’endeutament de Grècia i es va decidir apagar el motor de la despesa pública i donar pas a les polítiques d’austeritat, amb la qual cosa l’economia de la zona euro es va autoinfligir una nova recessió. El sector públic espanyol, igual que l’irlandès, eren dels menys endeutats, podem dir que l’austeritat va ser del tot contraproduent.
Se’n va fer exaltada virtut.
Es va voler tapar el rei que anava ben despullat. La zona euro no disposava ni d’armilles ni de llanxes salvavides per rescatar les persones afectades. Com que no s’havia dotat dels mecanismes monetaris i fiscals per afrontar la recessió, va fer de l’austeritat virtut i de passada va justificar alguna perversitat com facilitar a molts inversors privats sortir del deute grec. En tot cas la política d’austeritat ha estat un pecat capital, i els que l’han aplicat haurien de respondre no solament davant dels parlaments sinó també davant dels tribunals per negligència professional, amb greus danys a la població.
Per què l’actual creixement econòmic comporta uns nivells tan elevats de desigualtat?
Perquè l’economia ha trencat el seu nexe amb el progrés social, un nexe que és a la base del desenvolupament de les societats de després de la Segona Guerra Mundial. Ara les taxes de creixement del 3% no fan augmentar ni l’ocupació ni els salaris, no ens permeten millors condicions de vida, i moltes persones tenen por al futur.
Hi ha feines molt precàries.
Sí, ara tenim la figura dels nous pobres, treballadors que amb el salari que perceben no poden arribar ni a mitjan mes. Aquest trencament entre economia i progrés social va provocar un malestar molt fort que els governs no van saber veure i que en el nostre cas va recollir i denunciar amb tota la raó el Moviment 15-M del 2011.
En algun dels seus articles ha remarcat que estem patint una mena de gran recessió democràtica. Com es podria revertir?
El Brexit o el triomf de Trump són fruit de la desesperació i el ressentiment dels qui se senten exclosos o perdedors de la nova etapa. No hem d’obviar aquesta realitat. O tornem a conciliar economia, progrés social i democràcia, o l’alternativa és el populisme i la barbàrie. Penso sovint en el començament d’Una història de dues ciutats, de Charles Dickens: “Era el millor dels temps i el pitjor; era l’edat de la saviesa i de la ximpleria; l’estació de la Llum i la de les Tenebres; era la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació; tot se’ns oferia com a nostre i no teníem absolutament res...” I em pregunto: Ara on som? En el millor dels mons perquè es produeix una creació espectacular de riquesa? En el pitjor perquè s’acumula a mans d’uns pocs deixant la resta a la intempèrie?
Què representa que l’1% més ric de la població mundial acapari el 82% de la riquesa?
Representa la vigència de la corrupció dels sentiments morals de la qual ja ens havia advertit Adam Smith, que té lloc quan una part de la societat, la més rica, es desentén del que passi a la resta. Ho hem vist recentment a Davos: una gran complaença pel creixement econòmic i un oblit de la creixent desigualtat que amenaça les persones, a la cohesió social i al sistema democràtic; em penso que no en som prou conscients.
És el mercat, amic.
Cap broma amb aquesta frase de Rato, que em va irritar moltíssim, perquè estic convençut que el mercat i la lliure competència tenen un valor social extraordinari que ell no pot embrutar amb les seves martingales. Per a mi el mercat és un instrument molt equitatiu, els salaris precaritzats indiquen que el mercat no funciona bé.
O potser la llei els estimula?
Sí, la Llei 3/2012 de la reforma laboral ha desequilibrat el poder de negociació salarial a favor d’una part. Un bon salari és el que els economistes anomenem un salari eficient, que paga una bona empresa per retenir els millors treballadors i captar-ne de nous.
La globalització i els canvis tecnològics tenen la culpa de la fractura social, de l’atur?
No hi ha fatalisme en la globalització financera i comercial ni en els avenços tecnològics. Són dos potents cavalls salvatges que si se’ls deixa campar lliures faran destrosses, però si se’ls embrida seran forces de la natura per a bé. El que cal és tenir instruments i voluntat política per manejar-los en benefici de tothom i no d’uns pocs.
Hi ha una important demanda de Responsabilitat Social Empresarial. Què en pensa?
No es tracta de fer una donació, això ho hem debatut en la jornada de la càtedra RSU de la UdG. Les empreses han d’incorporar en els seus plans estratègics la rendibilitat financera i la rendibilitat social, la lluita contra el canvi climàtic, la pobresa, la desigualtat, la bretxa salarial. Un repte difícil però necessari per a la seva sostenibilitat.
Quina és la seva valoració sobre el comportament de l’economia catalana? S’ha vist afectada pel conflicte polític o per la marxa d’algunes empreses?
En termes de PIB, el 2017 ha funcionat molt bé i la previsió pel 2018 és que creixerà més del 2,4 o del 2,5. S’ha de dir que les empreses no han marxat, han desplaçat la seva seu corporativa i en algun cas la seva seu social. No voldria banalitzar ni dramatitzar els efectes del que està passant. Sens dubte que una sortida raonable i civilitzada del conflicte ajudaria, però ara mateix no veig perill per al creixement ni per a l’ocupació. Una altra cosa seria que la nostra situació política es mantingués convulsa durant molt de temps; llavors sí que les conseqüències sobre la pèrdua de poder empresarial per a Catalunya serien greus.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Cospedal i Santamaría es postulen per presidir el PP

L’exvicepresidenta del Govern espanyol i la secretària general del PP anuncien les seves candidatures per substituir Mariano Rajoy al capdavant dels populars

També han fet un pas endavant Casado i Margalló, entre d’altres

Madrid
 

El Suprem arxiva la denúncia de Torrent contra Llarena i tres magistrats més perquè no s’ha formulat com una querella

Madrid
 

La justícia europea obliga Le Pen a tornar 300.000 euros al Parlament Europeu

Brussel·les
 

Maria Teresa Fernández de la Vega, nova presidenta del Consell d’Estat

Madrid
 

Arrimadas truca Torra per “rebaixar la tensió”

Barcelona
 

Marlaska diu que el trasllat dels presos catalans “no és un acte de bona voluntat sinó de proporcionalitat”

madrid
 

Xoc al govern de coalició italià per les declaracions de Salvini sobre “crear un cens de gitanos”

Brussel·les
 

Santamaría anuncia la seva candidatura a la presidència del PP

madrid
 

Josep-Lluís Alay serà el Coordinador de Polítiques Internacionals de Presidència del Govern