Pedigrí polemista

L’herència que ha deixat l’art del segle XX al XXI no és plàstica, és conceptual: la capacitat que té l’art per intervenir en els conflictes humans i prendre posició davant situacions de injustícia. El Gernika de Picasso n’és un clar exemple. Però no cal mirar tan lluny i tan amunt. A aquesta mateixa redacció cada dia es reben obres d’artistes de tota mena, de nom i de renom, que expressen el seu crit de solidaritat amb els presos polítics i de ràbia contra la injustícia. L’art com a rebel·lia.

Però, sovint, la denúncia té la rèplica de la censura. Aquí l’art demostra la força del seu missatge. Santiago Sierra (Madrid, 1966) ha fet de la denúncia el seu material creatiu. L’estiu del 2001 va realitzar una intervenció artística al port de Barcelona. Consistia a tancar un grup d’immigrants en una bodega d’un vaixell de càrrega i fer-los navegar arran de costa durant uns dies. El seu objectiu era denunciar la situació dels immigrants i l’acció s’incloïa en la programació d’una triennal d’art. Els col·laboradors havien de tenir els papers en regla i se’ls pagava per la seva representació. Finalment, aquest viatge simulat d’immigrants va acabar tres dies abans del que s’havia previst. Ho va decidir l’Institut de Cultura de Barcelona, que era qui coordinava l’acció. La causa: una allau d’immigrants es van presentar al port per aconseguir una plaça, tot i que molts d’ells no tenien papers. Potser, l’autèntica acció va ser aquesta. Quan la suspensió es va produir, Sierra ja no era a la ciutat, però això no vol dir que sigui dels que s’amaguen. El 2010 el Ministeri de Cultura li va concedir el Premio Nacional de Artes Plásticas, amb un guany econòmic de 30.000 euros. L’artista va rebutjar el guardó i amb una carta adreçada a l’aleshores ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, va dir: “L’art m’ha donat una llibertat a la qual no estic disposat a renunciar.” L’artista denunciava en aquesta carta l’Estat per la destrucció de l’estat del benestar, la seva participació en guerres i la seva complicitat amb la banca. Tampoc es va desfer de la polèmica Santiago Sierra quan va ser seleccionat el pavelló d’Espanya de la Biennal d’Art de Venècia 2003. Va ser polèmic perquè per entrar al recinte on s’exposava l’obra calia demostrar que es tenia nacionalitat espanyola.

L’obra retirada d’Arco estava presentada per la galerista Helga de Alvear, que de fet va ser qui va despenjar l’obra a instàncies d’Ifema, la institució que regula el recinte firal de Madrid. Ahir, la que és una de les galeristes més influents a tot l’Estat espanyol deia que no es tractava d’un cas de censura i que ella havia accedit a retirar l’obra per les raons que li havien donat: evitar possibles conflictes. Aquesta mena de censura és molt més sagnant que la prohibició directa i explícita, va valer un senzill suggeriment perquè l’obra Presos políticos en la España contemporánea, amb els retrats dels Jordis i de Junqueras, fos despenjada de la paret.

En el cas de les polèmiques que envolten Arco, a més de la negació de llibertats creatives que aborden tant temàtiques sexuals com polítiques, hi ha un altre factor que cal tenir en compte i que és l’essència de la fira: el mercat de l’art. I l’art és un producte que no té un cost intrínsec. El preu de les obres, a banda de la qualitat, sempre rau en factors extraartístics. Tot i que ahir Helga de Alvear va dir: “Santiago Sierra sempre em fica en embolics i no he guanyat ni un duro amb ell”, poc després de retirar la peça, l’obra ja tenia comprador. Tot apuntava a una altra galeria. I és evident que a aquest comprador l’únic procés que li interessava era revalorar l’obra per vendre-la a un preu superior. Finalment la va comprar un particular. La censura en l’art és tan deplorable com absurda. Uns guanyaran bitllets, altres augmentaran la seva cotització i molts més tindran constància d’uns fets que els censors volien amagar.