DINA ESFANDIARY
INVESTIGADORA ASSOCIADA DEL KING’S COLLEGE DE LONDRES
“Els iranians no volen cap revolució, volen reformes”
“La relació entre el president de l’Iran i el líder suprem és la millor que hi ha hagut mai en tota l’existència de la República Islàmica”
“Després que Washington s’hagi desvinculat del pacte nuclear, l’estratègia iraniana és acostar-se a Europa”
“A Teheran no li preocupa gaire Israel, sí que tem una guerra amb els EUA o amb Rússia”
Gran, poderós i ric en recursos, l’Iran pugna amb l’Aràbia Saudita pel lideratge al Pròxim Orient. Té una situació privilegiada perquè és la porta cap a l’Àsia i controla el pas a l’estret d’Ormuz, la via de sortida per al petroli dels països del Golf. Tot i poder creure’n el contrari, “a la República Islàmica la política és fluida i viu canvis constants”, assegura Dina Esfandiary, investigadora del King’s College de Londres, especialitzada en seguretat. D’origen iranià, Esfandiary ha visitat Barcelona gràcies a l’Institut Europeu de la Mediterrània i el màster en periodisme i relacions internacionals URL - Blanquerna.
Per què broten protestes a l’Iran com la del mes passat i, de cop i volta, s’esvaeixen?
Les últimes protestes han estat econòmiques. El problema del president, Hassan Rouhani, és que s’ha centrat en les millores econòmiques, deixant de banda temes més socials i del medi ambient, però no ha complert les expectatives. Les millores no van tan ràpidament com s’esperava, però aquesta és la primera vegada que Rouhani reconeix que les protestes eren legítimes.
El gest de les iranianes que han penjat a Instagram com es treuen el hijab (vel que tapa el coll i els cabells) són significatives?
El tema de la dona a l’Iran és important i treure’s el hijab és un gest simbòlic i visible, però no crec que sigui rellevant a l’hora de generar un gran gir polític.
Sí que semblava que les protestes de la marea verda del 2009 podien haver forçat canvis.
Els occidentals desitgen canvis a l’Iran però la gran majoria dels iranians, menys les elits del nord de Teheran, no volen cap revolució, volen reformes. Per això és clau que Rouhani hagi reconegut les últimes protestes.
Com afecten les sancions nord-americanes sobre l’Iran?
Els EUA són un mercat de 300 milions d’habitants i fa temps que les sancions preocupen Teheran, però no s’espera que res canviï amb Trump a la Casa Blanca. Al contrari, ell es va desvincular de l’acord nuclear. Ara l’estratègia iraniana és acostar-se suaument cap a Europa.
I Europa té prou pes? No reacciona massa a poc a poc en l’arena internacional?
Hi ha alguns moviments. Per exemple, el Parlament de França va aprovar no fa gaire una llei perquè les empreses franceses puguin estrènyer les relacions comercials amb l’Iran. Encara és aviat però això no trigarà a notar-se.
Com està l’equilibri entre Rouhani i l’aiatol·là Alí Khamenei?
La relació entre el president i el líder suprem és la millor que hi ha hagut mai a la República Islàmica. S’escolten l’un a l’altre i aquest equilibri que, des de fora es pot veure confús, va permetre el pacte nuclear. Això i que l’administració Obama va tractar amb respecte els iranians.
En quin moment està la rivalitat regional amb l’Aràbia Saudita?
Tots dos països fan el ridícul amb aquesta picabaralla. Abans de l’arribada de Trump al poder hi va haver un intent dels països del Golf de fer de mediadors, però Riad posava com a condició prèvia al diàleg que el govern de Teheran deixés d’influir en els països àrabs. I això, els iranians no ho podien acceptar. La construcció de l’Iran actual té molt a veure amb la identitat lligada a la religió i Teheran vol ser el far de tots els musulmans.
Tot i la treva temporal, l’ofensiva de Baixar al-Assad a Síria entra en una fase final. Quin paper jugarà a partir d’ara l’Iran?
La política exterior dels grans països és sempre previsible i l’Iran es mou bé en entorns inestables en què no hi ha governs forts. Està clar que ni un futur amb Al-Assad ni una etapa post-Assad tindran un poder fort. L’escenari del Pròxim Orient serveix a l’Iran per projectar-se exteriorment, amb Síria té una via segura cap a la Mediterrània, però des que Rússia ha entrat en el conflicte Teheran ha perdut pes. A més, estan sorgint veus crítiques dins de l’Iran perquè la participació a Síria costa entre 5 i 6 milions d’euros al mes.
Israel ha amenaçat amb una guerra per aquest any i apuntava directament contra l’Iran.
A Teheran no li preocupa gaire l’escalada verbal dels israelians. En canvi, sí que tem entrar en guerra amb els EUA o amb Rússia. La tensió és habitual al Pròxim Orient i la República Islàmica hi està acostumada.
Sí que l’importa molt l’Iraq, no?
L’Iraq és la gran prioritat exterior per a Teheran: és un país veí amb què comparteix 900 quilòmetres de frontera i els refugiats poden alterar l’equilibri interior. A més, cal no oblidar que l’última guerra entre els dos països va durar vuit anys.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
