Calendari a punt?

Els polítics estan molt acostumats a treballar en les seves estratègies en funció del calendari que tenen al davant, perquè els tempos són transcendentals. Quan cal dir què? Quin és el moment més oportú? Ara o d’aquí a un mes? En aquesta legislatura, però, tot s’està dinamitant. Res és normal i ningú pot fer calendaris ni prediccions, perquè el temps de la investidura no corre i la maquinària està aturada. Després de les últimes picabaralles entre JxCat, ERC i la CUP, hi ha qui fins i tot pronostica eleccions al juliol. Aquesta setmana entrem en un moment decisiu en què potser sí que el rellotge es posaria en marxa, però ningú s’atreveix a anar més enllà del condicional.

El president del Parlament, Roger Torrent, va fer ahir la ronda de contactes amb tots els grups parlamentaris per convocar el ple d’investidura, en aquest cas amb el número 2 de Junts per Catalunya, Jordi Sànchez, com a candidat. En circumstàncies normals, si se celebrés la sessió plenària i Sànchez no obtingués prou suports –com sembla que passarà, perquè la CUP no hi votarà a favor–, llavors començaria a córrer el termini de dos mesos per trobar president i, si no, es convocarien comicis. Però, com dèiem abans, res és normal.

Sànchez és a la presó i hauria de demanar permís al jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena per poder assistir al Parlament. Fins ara, Llarena sempre li ha denegat aquesta petició –també a Junqueras– i només li ha permès delegar el vot. Aquest cop, la situació seria diferent, perquè Sànchez seria el candidat a la presidència de la Generalitat i hi ha un precedent que avalaria que el deixessin sortir de Soto del Real. Es tracta del cas de Carlos Yoldi, l’any 1987. En contra del parer de la fiscalia i del govern espanyol del moment, l’Audiència de Pamplona va autoritzar que el cap de llista d’Herri Batasuna (HB), que estava en presó preventiva –igual que Sànchez– per presumpta pertinença a ETA, pogués acudir al ple per pronunciar el seu discurs com a aspirant a lehendakari i sotmetre’s a votació. “Som partidaris de la negociació política, i en som perquè entenem que és l’única fórmula que existeix d’assolir la normalització política d’Euskadi, que en l’actual marc juridicopolític és impossible que es pugui produir”, recordava Yoldi.

La Moncloa ja ha insinuat que Llarena no cedirà i, per tant, Sànchez no podrà anar a la cambra catalana –una mostra més de la nul·la separació entre els poders executiu i judicial–. En aquesta tessitura, què pot passar? Hi ha diverses opcions damunt la taula. Per exemple, que passi exactament el mateix que amb Carles Puigdemont. És a dir, que Torrent suspengui el ple i que llavors el temps no corri. Es tornaria a la casella de sortida, en un bucle de difícil solució. Aquesta hipòtesi, però, sembla poc probable, perquè algunes fonts assenyalen que Torrent estaria disposat a prémer el botó d’inici del cronòmetre.

Cal recordar que, després de la investidura fallida de Puigdemont, els lletrats de la cambra catalana van elaborar un informe en què asseguraven que el termini dels dos mesos no havia començat perquè no hi havia hagut cap votació fallida. Això sí, proposaven que Torrent impulsés un “acte equivalent” per desencallar la problemàtica, i alertaven: “En cas que el president no impulsés aquest acte equivalent a una votació fallida, sense justificació objectiva i en un termini raonable de temps, es podria estudiar la possibilitat que els grups parlamentaris impulsessin aquest acte equivalent per mitjà dels instruments corresponents.” Aquest moment podria arribar, doncs, amb el vet de la justícia a Sànchez. Llavors seria el moment de buscar alternatives –noms com ara Jordi Turull i Elsa Artadi apareixen en l’horitzó– o d’afrontar uns nous comicis, que, en aquest cas, tornaria a convocar Mariano Rajoy en virtut de l’aplicació de l’article 155, tal com ja va fer amb els del 21 de desembre.

S’entraria, per tant, en una cursa contra rellotge, semblant a la que es va viure en la legislatura anterior, quan la CUP es va negar a investir el candidat de Junts pel Sí, Artur Mas. En aquella ocasió, es va esprémer al màxim el termini de dos mesos i es va haver de convocar el ple d’investidura de Carles Puigdemont un diumenge perquè el temps s’acabava. Aleshores la jugada va sortir bé. Caldrà veure què passa aquest cop.