Política

JOSÉ ANTONIO MARTÍN PALLÍN

MAGISTRAT EMÈRIT DEL TRIBUNAL SUPREM

“Hi ha un autoritarisme sociològic molt arrelat”

“La judicatura és un reflex de la societat”

Una vida entre togues
José Antonio Martín Pallín (la Corunya, 1936) es nega a deixar el món judicial. Després de 20 anys en la judicatura i més de 20 al ministeri fiscal, el magistrat emèrit del Tribunal Suprem es manté en actiu a través de l’advocacia. Habitual en els mitjans de comunicació, des del primer moment ha deixat clar que la qüestió catalana s’havia de resoldre per la via política i no per la judicial. Expresident de l’Associació Progressista de Fiscals, exportaveu de Jutges per a la Democràcia i expresident de l’Associació Pro Drets Humans a Espanya, ha estat el cap visible de diversos fòrums internacionals. Actualment és comissionat espanyol de la Comissió Internacional de Juristes, amb seu a Ginebra.
Sembla que hi ha una comunicació fluida entre els que dictaran resolucions i el govern espanyol
El vet a Sànchez per anar a la investidura és una invasió de les competències parlamentàries
En aquest moment, desgraciadament, jo si fos polític no faria un referèndum a Catalunya

José Antonio Martín Pallín és un jurista de reconegut prestigi que no s’està de discrepar públicament de les actuacions judicials que afecten els dirigents polítics catalans.

En ocasions vostè ha mostrat preocupació per l’estat de dret i la separació de poders. El vet a Jordi Sànchez a la investidura augmenta el seu neguit?
Sí. La meva reflexió s’originava per les resolucions que s’estan prenent en l’àmbit penal del Suprem envers persones que estan investides del suport i la sobirania popular i, per tant, per molt que diguin i per molt que a alguns se’ls ompli la boca proclamant que tots som iguals davant la llei..., miri vostè, no! Precisament la presó provisional, pel que fa a la reiteració, es va constituir per a persones que havien comès delictes violents i que, per la seva estructura mental i social, podien ser un perill per a la víctima. Això que la reiteració és un perill abstracte i que els catalans poden posar-se nerviosos i muntar una manifestació... Amb aquest criteri, que és intolerable en dret penal, es podrien prohibir vagues o manifestacions perquè pot existir risc que passi alguna cosa.
No hi havia, doncs, base jurídica per impedir la presència de Sànchez en el ple?
Cap. En absolut. Això és una invasió de les competències parlamentàries. Aquest senyor té davant seu la llei d’enjudiciament criminal, que no és llei orgànica, i el reglament d’un Parlament, que és alguna cosa més que una llei ordinària.
El poder executiu ha anat avançant les decisions que prendria la justícia. És tolerable?
No es tracta que sigui tolerable o intolerable. És sospitós, en el sentit que sembla que hi ha una comunicació fluida entre els que dictaran les resolucions i el govern. No es pot entendre d’una altra manera. Si no és així i jo estic equivocat, doncs que ho desmenteixi el ministre de Justícia, perquè és molt aficionat a comparèixer en públic.
De fet, en una entrevista, el ministre va venir a dir que s’havien forçat les costures de l’Estat perquè la qüestió catalana és tan greu que ho justificava.
En primer lloc, forçar les costures, en un estat democràtic, només està previst per a situacions excepcionals, i dins la llei estan regulats els estats d’alarma, d’excepció i de setge. I el govern, que jo sàpiga, no ha portat cap mesura per elevar al Congrés aquesta declaració. Fora d’això, ja és una concepció subjectiva. Uns poden pensar que és greu; d’altres, que no. Però ja entren dins la llibertat de pensament.
Vostè també ha assenyalat que La Moncloa ha deixat el govern en mans dels jutges. Té cap mena de lògica?
Aquí hi ha molta inexperiència de l’estat democràtic i molta incultura democràtica. Això se li explica a un nord-americà, a un anglès o a un francès, i es posa les mans al cap. Els americans ja fa més d’un segle que criden l’atenció sobre el que ells anomenen activisme judicial, com una posició pertorbadora de la divisió de poders. Al Parlament anglès no es pot controlar l’activitat del Parlament si no és des del Parlament. Però és que aquí no hi ha cultura democràtica. I, per tant, no ens hem d’estranyar que els polítics responguin als vots d’aquestes persones.
L’‘¡A por ellos!’ que es va instal·lar en l’àmbit polític i social, una mena d’esperit venjatiu, ha impregnat també la justícia?
No gosaria dir això, perquè no tinc dades per afirmar-ho. Ara bé, aprofitant la pregunta, en això vull ser... no sé si dir equidistant: i és que l’¡A por ellos! és una simplificació carpetovetònica i amb grans dosis de testosterona i falta d’ideologia. Però també, alhora, des del punt de vista de Catalunya, hi havia un missatge que, si bé no té el mateix component, és igualment irracional, que és l’“Espanya ens roba”. Llavors, entre aquests dos extrems, ha passat el que ha passat.
Diu que és difícil que prosperi una querella per prevaricació. Perquè no hi ha base o perquè hi ha massa corporativisme?
Quan una resolució és confirmada reiteradament per un tribunal, ja és molt difícil parlar de prevaricació. Una cosa és que sigui una decisió aïllada, però quan hi ha unes vies de recursos i aquestes vies confirmen les resolucions anteriors, podríem dir que hom pot estar-hi radicalment en contra perquè la considera errònia, però entrar en el terreny de la prevaricació seria un pas massa llarg.
L’única esperança dels encausats per obtenir una resolució favorable és Estrasburg?
Aquí voldria precisar. Perquè, efectivament, el conflicte a Estrasburg és un conflicte amb l’Estat. Jordi Sànchez contra l’Estat espanyol. No es tracta, doncs, de donar satisfacció a uns interessos, sinó de dir a Espanya que no està complint amb les previsions del Conveni Europeu de Drets Humans. Fins fa poc, no era obligatori executar les sentències del Tribunal d’Estrasburg. Ara sí, ara ja és obligatori a través del recurs de revisió.
Bé, l’executiu espanyol dona per fet el processament, les inhabilitacions, les condemnes...
Jo, després de 20 anys en la jurisdicció i més de 20 al ministeri fiscal, vull pensar que, quan es diu audiència pública, hom està obert a qualsevol alternativa. Espero que així sigui. En tot cas, la sentència, en cas que fos condemnatòria, també està oberta a Estrasburg. Estem davant d’una situació tan excepcional que no té precedents en la història del nostre país. Perquè no té res a veure amb el tema de Companys com alguns pretenen. En aquell cas, hi va haver trets i el general Batet va posar un camió a la plaça de Sant Jaume. No crec que això tingui res a veure amb una votació en un Parlament! [Riu] Hi ha gent que veu violència per tot arreu. Si en 40 anys de dictadura no es votava, potser consideren violent que es voti.
Hi ha un franquisme latent que ha sorgit ara?
Al meu parer, tot ve d’aquell missatge llançat pel PP i pel PSOE segons el qual va ser una transició, una certa equidistància, dels dos bàndols: “Tots vam fer excessos”, etc. Un missatge històricament discutible o acceptable, però el que no es pot fer de cap de les maneres és intentar connectar una dictadura i una democràcia, fer una amalgama entre una cosa i l’altra com si es tractés d’una salsa maionesa. Només ens faltava aquesta! Els de la dictadura se n’han d’anar, del tot. Els seus valors són incompatibles amb una democràcia. I això no s’ha transmès als ciutadans. I hi ha allò que alguns anomenen franquisme sociològic, que jo anomenaria més aviat autoritarisme sociològic, molt arrelat al país, del qual va tenir gran part de culpa Franco, per descomptat, amb els seus 40 anys [de règim]. Estem recollint la collita de tot plegat. Això s’ha pogut corregir a través d’unes lleis d’educació del tipus francès, per exemple. Però, tornant a la pregunta, crec que hi ha un component excessivament autoritari i una falta de cultura democràtica en la societat espanyola. I la judicatura és un reflex de la societat.
I com es resol el laberint polític, amb un Podem amagat, un PSOE que s’afegeix al discurs del PP i un Cs que creix exhibint mà de ferro contra l’independentisme? Hi ha alguna possibilitat que prosperi una reforma constitucional o que mai hi pugui haver un referèndum pactat?
Si som realistes, la conclusió és que en aquest moment hi ha molt poques esperances. I, d’altra banda, políticament, els interlocutors, si es pensa que puguin ser Mariano Rajoy i Carles Puigdemont, no donarien sortida a aquest conflicte. Jo sempre vaig pensar que la sortida seria, forçant una mica la interpretació de la Constitució, un referèndum a la canadenca o a l’escocesa. Això hauria estat la sortida, i amb el temps ho serà. Però en aquest moment, desgraciadament, jo si fos polític no ho faria.
Per què?
Seria un referèndum excessivament emocional. Així com fa dos anys jo tenia la concepció que no hi havia aquell dramatisme que pretenen presentar alguns cenacles periodístics de Madrid, que no existia, que era fals totalment, jo crec que ara hi ha tensió emocional.
Vostè també diu que hi ha presos polítics, però no hi ha cap partit espanyol que ho admeti. Fins i tot Podem ara xiula...
Això és una ignorància... Són delictes que tenen una finalitat política i un mòbil polític. I poso un exemple d’actualitat: aquells nois que van cremar un retrat dels reis van cometre un delicte polític, perquè van expressar políticament la seva posició.
Però el Congrés es va negar en rodó a acceptar la sentència d’Estrasburg i a suprimir les injúries a la corona.
Que mirin el cas d’Anglaterra, on la corona ha estat humiliada pels tabloides d’una manera espectacular. Recordo, en el cas de Diana i en altres moments, que la corona anglesa, com qualsevol altre ciutadà anglès, va arribar a plantejar-se amb els seus advocats l’exercici d’accions privades de demanda de protecció. Això és la democràcia!
Llarena, per no endur-se un revés, ha aturat les euroordres i les peticions d’extradició...
Els països de la UE mantenen formalment, dins les regles diplomàtiques i els tractats, la posició ferma que estan al costat del govern d’Espanya. Però, per sota, hi ha corrents que diuen: “Dialoguin entre vostès”, “Arribin a un acord”... El que jo no sé és qui els ha venut que, quan hi hagi un acte de processament, no hi haurà cap govern que es negui a l’ordre de detenció europea. Ho dubto molt. Bèlgica no canviarà la seva posició per l’acte de processament i altres països, com Suïssa, ja han dit el què.
Però, per ser jutjats, han de seure al banc dels acusats. No es pot fer en rebel·lia. En algun moment ho hauran d’activar.
Al final, un acord entre diplomàtic i jurídic podria ser: “Bé, els lliurem pels delictes de malbaratament, desobediència, prevaricació...” Jo aquest és el futur que albiro si hi ha una certa racionalitat política i diplomàtica. I estic segur que els governs estrangers implicats ja estan pressionant en aquest sentit.
Per què creu que, fora de Catalunya, s’ha aconseguit instal·lar la idea que l’1-O no hi va haver càrregues i que les imatges de ferits eren falses? Ho diu el govern i ho repeteix molta gent.
Hi ha gent que té una doble manera de comportar-se: la pública i la privada. Algunes persones en privat reconeixen, si més no, que va ser un error monumental; d’altres són molt més dures a l’hora de qualificar-ho. I, evidentment, això és una cosa que, si no la volen veure, és que estan cecs. Penso que és una minoria recalcitrant. Però la majoria, fins i tot polítics del PP, reconeixen l’error monumental.
Amb el seu discurs, vostè sembla una ‘rara avis’ en l’àmbit polític i judicial. Sent que clama en el desert?
La meva satisfacció personal és que hi ha molta gent, molta més de la que jo pensava, que m’atura i se solidaritza amb el que jo dic. Quin nombre de gent pot ser? Pot ser que sigui minoritari. Fins ara, afortunadament, no he tingut mai conflictes públics, però les piulades... [Riu]
I els seus col·legues de professió, en l’àmbit privat, li donen més la raó o no?
N’hi ha que sí. Però a hores d’ara reconec que són minoria.
Aquests companys, si bé deuen estar, com vostè, en contra de la via unilateral, pel que fa al procés judicial, què li diuen?
El que és unànime és que no és rebel·lió. Sigui quina sigui la seva posició, no he vist ningú que hagi estat capaç de mantenir-me que això és un delicte de rebel·lió.
I de sedició?
Sobre la sedició n’hi ha que vacil·len pels fets de la conselleria. Però jo crec que també seria desbordar el concepte, perquè és impedir l’execució d’una resolució judicial, i a Espanya, en aquest moment, s’estan produint potser 20 o 30 desnonaments per ordre judicial, i en alguns dels quals hi ha partits que s’han fonamentat en moviments antidesnonaments. El que podria admetre, dialècticament, que podria ser un desordre públic, no es pot elevar a la categoria de sedició. En això, però, ja hi ha menys unanimitat. En canvi, en la rebel·lió sí que hi ha unanimitat en l’àmbit judicial i acadèmic. No conec ningú capaç de mantenir, sense enrogir, que això és un delicte de rebel·lió.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Andrei Makaritxev
Investigador associat del CIDOB i professor de la Universitat de Tartu

“Putin vol que la guerra formi part de la vida quotidiana”

barcelonA
Kristian Herbolzheimer
Director de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)

“No hi ha cap país al món que pugui donar lliçons a un altre”

barcelona

Brasil, el gegant que reclama atenció

Buenos Aires

El sud global ja és aquí

Girona
Joan Timonet
Cap de l’oposició a Sant Joan les Fonts (Sant Joan Plural)

“Fem nosa a l’equip de govern, ens sentim menystinguts”

Sant Joan les Fonts
guerra a gaza

La UE acorda sancionar a Hamàs i a colons israelians extremistes

barcelona
guerra a europa

Els 27 aproven 5.000 milions d’euros per enviar armes a Ucraïna

barcelona
política

Poble Lliure demana la dimissió de la direcció de l’ANC

barcelona
guerra a gaza

Biden i Netanyahu parlen per primer cop en més d’un mes

barcelona