“Diàleg, diàleg i diàleg”

Moltes gràcies, president.

Senyores i senyors diputats, autoritats, senyores i senyors.

En aquesta hora greu, solemne, però també esperançadora, de la història de Catalunya, m’adreço a tots vostès, representants electes i legítims del poble de Catalunya, i també m’adreço a tots aquells que avui no poden ser amb nosaltres, privats de llibertat o fora del país. A tots ells, president Puigdemont, Oriol Junqueras, Quim Forn, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Lluís Puig, Meritxell Serret, Toni Comín, Clara Ponsatí i Anna Gabriel, l’abraçada més sentida des d’aquest Parlament, que expressa la voluntat dels catalans.

No soc jo qui avui hauria de ser aquí. Ho sé i ho saben vostès perfectament. A dos diputats d’aquesta cambra, el MHP Carles Puigdemont i l’il·lustríssim amic i company Jordi Sànchez, se’ls ha privat del dret que tenien a ser escollits quan, per voluntat d’aquesta cambra, podrien haver estat escollits president de la Generalitat de Catalunya, votats pels resultats que van sortir de les eleccions del 21 de desembre. El president Puigdemont, enmig del bloqueig d’aquesta cambra i per factors externs, però sobretot pels factors externs, va renunciar provisionalment a la investidura, igual que Jordi Sànchez. Van avantposar el país a tot, per donar pas a la recerca de solucions que permetin desbloquejar aquesta greu i anòmala situació per poder fer efectiu el resultat electoral.

Permetin-me que els digui que em sento una baula de la cadena que relliga els dies passats amb els dies que vindran. I que aspiro a poder-ne ser digne. Podria no haver acceptat aquesta responsabilitat. De fet, han estat moltes les veus que, vist com estan les coses, vist com les gasten, em deien que pensés només en mi i en la meva família i que mirés d’assumir un suposat risc zero. I m’ho ha dit molta gent que em coneix i que m’estima. Que sap que sempre m’ha mogut més el “fer” que no pas el “ser”. Però els que em coneixen bé també saben que soc dels que pensen que, als llocs i a les responsabilitats, s’hi ha de ser, a les verdes i a les madures. Saben que l’única cosa que per a mi és irrenunciable són les meves conviccions i la meva escala de valors.

Fa molts anys que estic compromès políticament. En política, com en molts altres àmbits, hi estic per vocació. Per vocació de servei. Per ajudar, per fer, per reivindicar. És cert que hi ha una dèria en el meu compromís polític, que és el servei a Catalunya. M’estimo molt –n’hi ha que diuen que potser massa– aquest país –que m’emociona–, la seva gent, tota la seva gent, la seva empenta, la seva solidaritat, el seu tarannà, la seva diversitat... Soc un enamorat d’aquesta terra. I és que la seva gent i els seus paisatges són per enamorar-se’n i, en el meu cas, com suposo que en el cas de vostès, per enamorar-se’n i per comprometre-s’hi. [...]

A la vida, l’únic patrimoni que m’he proposat tenir i perseverar és aquell que m’han deixat els meus avis i els meus pares. L’honestedat en un mateix, anar a dormir cada dia amb la consciència tranquil·la, esforçar-me des que surt el sol fins que se’n va i que, en tot allò que faci, sempre pugui mirar als ulls les meves filles, la meva dona i tota aquella gent que ha dipositat la seva confiança en mi.

Per què dic això? No pas per parlar-los de mi, sinó en el sentit que, si davant la cruïlla en què ens trobem, si davant d’aquesta hora greu, jo hagués buscat aquests dies la confortabilitat i un suposat risc zero, potser tindria menys maldecaps, però em conec i seria una ànima en pena i em costaria mirar als ulls les meves filles. I, per tant, prefereixo assumir el risc de ser víctima d’injustícies que ajupir el cap i no fer cap pas, quan t’ho proposen, per posar el teu gra de sorra en una situació com l’actual. Repeteixo: prefereixo ser víctima d’injustícies que desentendre’m d’un moment com l’actual.

I per això soc aquí. Molt serè, convençut i, alhora, emocionat i il·lusionat. Molt convençut perquè, vagi com vagi, amb el temps, quan em preguntin “i quan passava tot això a Catalunya, tu què vas fer?”, pugui dir: “Hi vaig ser i hi vaig posar el bo i millor dins del que estava a les meves mans.” Per això també vull manifestar un agraïment infinit al grup parlamentari que m’ha proposat.

La política la fem les persones. I, com els he dit, “les persones” vol dir els sentiments, les conviccions i els valors. Però parlar de “les persones” també vol dir assumir encerts i errors, sorpreses i decepcions. I també els dic que em presento davant de vostès amb alguns encerts en la meva llarga trajectòria política i segurament amb errors, o amb molts errors. No els ho negaré. El que importa és aprendre dels errors. I acceptar-los i corregir-los. Qui no renta plats no en trenca mai cap. N’he rentat molts durant molt temps, i segurament n’he trencat uns quants. [...]

M’agrada treballar en equip, donar protagonisme a l’equip, treballar amb confiança i treballar des de la confiança. Hi ha gent que prefereix ser una flor en un femer per destacar i n’hi ha que preferim ser una flor en un camp de roselles perquè en pugui gaudir tothom. Per tot això soc aquí. No per cap provocació de res ni a ningú, no per cap ambició de ser, sinó pel meu compromís de poder fer. I assumeixo l’encàrrec amb totes les conseqüències. I, per això, amb tota l’emoció i la transcendència del moment, vull enviar-los, en primer lloc, un missatge de pau, de diàleg i de fraternitat. I, també, de confiança, responsabilitat i esperança. Perquè els greus esdeveniments viscuts al nostre país en els darrers mesos no han fet sinó refermar allò que ja sabíem del nostre poble: la dignitat d’una ciutadania que ha actuat responsablement i esperançadament en una cruïlla històrica excepcional del nostre país.

No podia ser de cap altra manera: els catalans actuem d’acord amb els valors que ens han configurat com a poble, que ens defineixen com a nació.

I, avui, el dia en què els demano la confiança per continuar construint un país més just, més solidari i més lliure, avui, vull començar per demanar-los, per demanar-nos, que preservem el tresor més preuat del nostre poble: els nostres valors, aquells que ens fan ser qui som, visquem on visquem, votem el que votem.

En primer lloc, i el més important de tots, un profund i arrelat esperit de pau i treva, que té l’origen al segle X i que ha guiat sempre els nostres passos, fins a aquests últims dies viscuts tan intensament als carrers i a les places dels nostres pobles i ciutats. Només així es pot entendre, després de l’1 d’octubre, aquell clam que se sentia per damunt de qualsevol altre, de resposta a la violència emprada contra ciutadans indefensos. Un clam que deia “Pau! Som gent de pau!”. Sí, els catalans som gent de pau! I, com a candidat en aquesta investidura, no m’he sentit mai més orgullós d’un poble que fa de la pau la seva bandera, i un poble que fa de la pau la seva bandera és un poble que mai ningú podrà vèncer.

Però els catalans no es poden entendre tampoc si no es té en compte que, per a nosaltres, la llibertat i la dignitat de l’home són el centre i la mesura del món; que estimem apassionadament la cultura, les arts i la literatura; que cap lluita que menem no té sentit si no va acompanyada de la lluita pels drets socials més avançats i el treball de les persones per damunt de tot; que ens inspiren els valors de les declaracions dels drets dels homes i dels pobles de les Nacions Unides, i que no ajupirem el cap davant la injustícia, la por i les amenaces.

Ens uneix un esperit de ciutadania que ve de lluny. Pedagogs i mestres, ja des de principis del segle XX, han format els joves de les diverses generacions d’aquest país i els han ensenyat els nostres valors cívics, de pau, justícia i democràcia.

Han format ciutadans crítics i lliures i per això les escoles catalanes han estat sempre escoles obertes a la innovació i a la modernitat.

Aquests som nosaltres. Com molts altres pobles del món, ni millors ni pitjors que d’altres, però gelosos de la nostra llibertat i còmplices de la democràcia.

I també som el país del seny. I de la rauxa. I de la feina ben feta. Som originals perquè ens agrada tornar a l’origen. I pugem les nostres muntanyes per mirar el cel i naveguem pels nostres mars per veure els estels. I aixequem castells i guanyem estrelles Michelin a la cuina, i els nostres millors científics i investigadors treballen per fer avançar la humanitat.

I som una societat que pateix pels que pateixen. Pateix i actua. Un país que regalima solidaritat pels quatre costats.

Aquests són els nostres principis i els nostres valors. Aquesta és la nostra gent. Així ens presentem a la comunitat internacional. És per això que avui som aquí. [...]

I, per acabar, permeteu-me que assenyali un dels darrers valors que ens fan poble: el pacte, el diàleg, l’entesa. Som gent d’entesa i que vol arribar a acords. El pacte i la paraula donada ho són tot en aquest país, que respecta les veus diverses i el matís, però que sempre busca ansiosament els grans consensos. Ho hem fet sempre, i ho volem continuar fent. Perquè, si deixéssim de fer-ho, no seríem nosaltres. Tots aquests, que són els valors d’aquest país, són els valors que han d’inspirar el govern d’aquest país. [...]

I avui, solemnement, després de la victòria incontestable de les forces independentistes en les passades eleccions, tornem a oferir al govern espanyol asseure’ns per dialogar. Algú dirà, i té tots els motius per dir-ho, que és picar ferro fred. Però que tothom vegi –que el món ho vegi– que per nosaltres no quedarà. Demanem seure en una mateixa taula per resoldre políticament els problemes polítics que ens tenallen. De govern a govern. Escoltar-nos i donar sortida a aquest clam persistent i que el veiem permanent, que és viu a la societat catalana. [...] Per nosaltres, i ho diem i ho repetim: diàleg, diàleg i diàleg. Diàleg a dins i diàleg enfora. Diàleg no vol dir feblesa. Diàleg no vol dir renúncia. Per part de ningú. Diàleg, negociació i acord és la millor manera de poder avançar. Però, per dialogar, primer cal escoltar. I fins ara no se’ns ha volgut ni escoltar, quan la remor que se sent és cada cop més i més forta. Oferim solemnement aquesta voluntat de diàleg a l’Estat, perquè –com ha estat en la majoria dels països europeus de democràcies consolidades– és com s’han arreglat els problemes i s’han assolit les ambicions de pobles i nacions [...].

Senyores i senyors diputats, no en tingueu cap dubte: el nostre país serà el país dels ciutadans lliures, confiats, sincers, responsables, solidaris, on llueixi la llum de la cultura i la llibertat. Això és, un poble conscient dels seus drets i dels seus deures, i capaç de defensar-los. Sabem molt bé que només s’avança mirant endavant. I ens hem preparat amb tot el rigor, tota la prudència i tota la serenor necessaris. Estem a punt per al diàleg i des de l’acceptació del mandat democràtic sorgit de les eleccions del 21 de desembre.

Com pot ser que no ens vinculi la veu del poble i la democràcia? Què, si no, hauria de vincular un Parlament? No hi ha alternativa democràtica a la democràcia mateixa. L’alternativa a la democràcia és la tirania.

Permeteu-me que ara m’adreci als ciutadans d’Espanya, i a tots aquells ciutadans que tenen Espanya al cor, en la llengua que compartim i estimem, la llengua de Cervantes, Machado i tants altres, que sentim nostra, que protegirem i per la qual vetllarem: aquellos que aspiramos a comenzar una nueva página en la historia de Catalunya, lo hacemos sin el más leve atisbo de ir contra nadie ni contra nada. Sencillamente, aspiramos al ejercicio de nuestra plena libertad y nos mueve una sed insaciable de justicia y de paz. Hemos compartido muchas cosas juntos. Nuestras vidas están entrelazadas. Sabemos distinguir muy bien al pueblo español de sus actuales gobernantes. Sabemos que muchos de vosotros habéis entendido que Catalunya sencillamente está ejerciendo la democracia y que aspiramos al reconocimiento total de nuestra personalidad [...].

No podia començar sense aquesta referència solemne al diàleg per poder fer efectius els resultats de les eleccions del 21 de desembre. Hi ha coses que tampoc poden esperar i a les quals des del minut zero cal dedicar esforços ingents.

És hora d’abordar, potser a grans trets per limitació de temps, no de temps de faristol com ha dit el president, sinó de temps, perquè d’aquí a unes quantes hores alguns hem de fer molts quilòmetres perquè demà al matí tenim una cita que ja saben on és i no cal que els ho recordi. Un pla de govern pensat i dirigit a servir millor i a ajudar totes les catalanes i tots els catalans. Repeteixo: el govern que presidiré si aquesta cambra em fa confiança actuarà per servir, en favor de tots els catalans. De tots sense excepció. [...]

Volem construir, en definitiva, un país amb qualitat humana, sostenible i respectuós amb les generacions futures, i capaç d’adaptar-se als reptes que es van generant. Com deia, abans que res, ens proposem restaurar democràticament les institucions catalanes. És urgent que l’Estat accepti el mandat del 21 de desembre, és a dir, rectificar, reparar i restituir tot allò que han destituït sense el permís dels catalans després d’uns mesos en què hem assistit, estupefactes com a ciutadans europeus que som, a la repressió i a la retallada de drets fonamentals de manera generalitzada contra tota mena de persones i col·lectius. [...] Restaurarem la legitimitat de les institucions i repararem els danys causats a la ciutadania en terrenys tan sensibles com l’ensenyament, les entitats socials i els mitjans públics de comunicació, que han estat objecte d’especial fixació en els efectes derivats de l’aplicació del 155.

Vull acabar, ho deia al començament, enviant un missatge de tranquil·litat, confiança i seguretat a tot el país. Amb les victòries, venen els reptes. I el nostre, ho sabeu, és enorme. Ens hem preparat per a aquest moment. Responsabilitat i confiança. Necessitem tothom. Ens necessitem a tots per fer un país millor per a tots. Cal seguir junts, esforçant-nos encara més, a partir d’avui. Tal com deia al començament del discurs, faig una crida al diàleg i m’hi comprometo. Per nosaltres no quedarà: allargarem la mà si hi ha la més mínima esperança que el cap de l’Estat o del govern d’Espanya també ens allargui la mà a nosaltres. Hi ha en joc l’essència mateixa de la democràcia i del respecte a la voluntat dels catalans expressada a les urnes.

Benvolgudes diputades, benvolguts diputats. Tothom té el deure de treballar pel país. Aquest és el compromís de l’hora que ens ha tocat viure a nosaltres. Una hora greu, però una hora esperançadora. Us demano que el complim, que siguem dignes del moment present i que ens exigim a nosaltres mateixos allò que només depèn de nosaltres. Sabem que tot allò que estem fent, que tot allò que ens pertocarà fer d’ara endavant, no hem d’esperar-ho de la concessió de ningú que no sigui de nosaltres mateixos. Siguem tots lleials al que Catalunya ens demana, i aleshores tingueu la certesa que superarem totes les dificultats, per molt grans que siguin. Us demano la vostra confiança, diputades i diputats. Avui ens podem desfer d’entrada de les grapes de l’article 155 i obrir davant nostre el futur. Un futur net, clar i brillant. Si aquesta cambra em fa confiança, treballaré sense descans per tal que els set milions i mig de catalans, junts, ho fem bé i, per tant, ben segur que ho podrem fer possible.

Moltes gràcies, president. Senyores i senyors diputats.