“Llarena no tem un ridícul a Estrasburg, et promouen igual”

Espero que amb naturalitat no! El Constitucional es va excedir de les seves competències amb les mesures cautelars adoptades per impedir la investidura de Carles Puigdemont, tant formalment com en el contingut. I el Suprem, amb el cas de Jordi Sànchez, ha comès una irregularitat i ha atacat l’autonomia parlamentària. I, veient el cas de Jordi Turull, sembla que el jutge Pablo Llarena estigui decidit ja a ser ell –sense complexos– qui esculli el pròxim president. En un estat de dret no queda cap més remei que assumir-ho, però això no vol dir normalitzar-ho: això és obeir.

No ha estat cap sorpresa i, de fet, processalment per a ells és millor que coneguin ja de què se’ls acusa i com. Qualsevol jurista és conscient que la rebel·lió està agafada amb pinces, és una construcció que fa el jutge que és molt difícil de suportar. Diu que no hi ha violència però que, indirectament, arran del fet que la policia volia dissoldre l’1-O, la gent es va rebel·lar... Això no és la violència que exigeix el Codi Penal. És evident que s’està buscant el delicte de rebel·lió perquè així se’ls pot suspendre en els seus càrrecs i impedir la investidura.

És un despropòsit. El TC ha fet el que ha fet sense argumentar res i això dificulta analitzar-ho, però el jutge Pablo Llarena s’ha permès utilitzar arguments que són una aberració des del punt de vista constitucional. Un jutge no és qui per opinar qui és idoni per ser president de la Generalitat, ha de veure si reuneix els requisits legals per ser-ho –és a dir, ser diputat i tenir els seus drets intactes– i no opinar. Perquè, si no, fa la sensació que les seves no són decisions guiades pel dret, sinó guiades per una intencionalitat política.

El TC, en el cas de Puigdemont, ha comès una sèrie d’irregularitats, fins i tot formalment, que no les paga perquè no té cap tribunal per sobre. Si tingués un tribunal per sobre no tinc cap dubte que, amb el que ha fet, el TC ja estaria sancionat. Fins i tot en l’aspecte formal. Perquè el tribunal es reuneix un dissabte, amb la màxima urgència, per dir si admet o no un assumpte urgent i, en lloc de fer-ho, diu: “Bé, he d’escoltar les parts i mentrestant dicto mesures cautelars.” I des de llavors ha passat un mes i el tribunal es nega a resoldre. I es nega a resoldre l’assumpte perquè vol treure’s el tema de sobre i que l’assumpte es resolgui sol per no mostrar en públic la discrepància que hi ha entre els magistrats. És una barbaritat! El TC s’està extralimitant en les seves funcions, però com que no hi ha ningú per sobre seu ens hem d’aguantar.

El TC ha d’administrar els seus temps amb moderació i proporcionalitat; el que està succeint en aquest cas és que el TC ho fa amb interessos espuris que no són legítims. El TC utilitza la possibilitat que té que ningú li digui quan ha de dictaminar per optar sempre per la sortida més fàcil per a ell i sobretot per complir amb la voluntat del govern abans que amb la justícia i la Constitució. I, per fer una sentència com la de l’Estatut, s’ha de reconèixer que cal temps: és una sentència amb centenars de pàgines, cada pàgina exigeix conèixer bé la jurisprudència... Un cas com el de l’Estatut pot exigir molts mesos o fins i tot un any. El que crida l’atenció i fa por no és el retard, sinó quan utilitza el retard a conveniència del tribunal; tots ens adonem de quin és l’interès del tribunal i veiem quan es vol treure el problema de sobre, quan vol afavorir una part o perjudicar l’altra. I això és el que està fent ara.

El TC és un tribunal polític, ho ha de ser. El TC resol qüestions que la societat és incapaç de resoldre: si hi ha avortament o no, si els homosexuals es poden casar o no, si Espanya és un estat federal o no. Són qüestions que la Constitució va deixar obertes i que el tribunal resol. El que no pot ser és que el factor polític sigui partidista i que sembli que els magistrats només volen complir estrictament la instrucció del partit que els ha nomenat i, encara pitjor, que quan acaben el mandat se’ls premiï en funció de si s’han portat bé. No podem tenir magistrats captius del partit que els nomena.

Al fiscal, el nomena i el cessa el govern. Quan actua, la impressió és que ho fa rebent ordres del govern. I, per molt que un jutge pot voler agradar a un polític, el jutge té més independència. El que estem veient és que els jutges estan actuant políticament però conforme a la seva ideologia, no per ordres del govern, sinó perquè s’ho creuen. El jutge actua políticament de manera indeguda quan retira l’euroordre que abans havia demanat per un interès polític, el fiscal obeeix ordres del govern i per això fa encara més el ridícul.

Marta Rovira ha fet el mateix que els membres del govern que han marxat. I la seva imputació està agafada també pels pèls. A ella li imputen uns delictes que és difícil imputar si no formes part del govern. El tema és a veure quant de temps aguanten, perquè tu pots fugir de l’acció de la justícia ara però això tira endavant. I en algun moment voldran tornar a casa, així que a veure com ho gestionen.

El jutge Llarena és conscient que té una posició dèbil. Té el suport social perquè representa una línia política molt clara, però les seves decisions cada cop tenen menys suport jurídic. Jo crec que Llarena no té por que Estrasburg el deixi en ridícul, perquè Espanya ha demostrat que, quan un jutge és deixat en ridícul, això no obsta per a la seva promoció, és promocionat igual. L’actual fiscal general, Julián Sánchez Melgar, era en la sentència que va perdonar les tortures per les quals Estrasburg condemna ara Espanya. No crec que tingui por, però és conscient que no pot dir a un país: “persegueix aquesta persona ara”, “ara no el persegueixis”, “d’aquí a uns mesos potser sí”... Perquè al final això farà que quan hi hagi un cas important de debò i Espanya sol·liciti l’extradició d’un delinqüent, hi haurà països que consideraran que a Espanya els jutges no són seriosos i no l’entregaran.

Són casos comparables sempre que un en miri els detalls. En el cas de Blanquerna el TC suspèn l’entrada a presó dient que les penes són massa elevades, i amb els presos catalans no ho fa. Llarena ha infringit la jurisprudència constitucional i els ha mantingut a la presó per raons ideològiques. I aquest és un abús generalitzat de la presó preventiva que s’aplica també a molts delinqüents comuns.

Són esperables. En nombre, Espanya té poques condemnes en comparació amb altres estats. Però són condemnes molt significatives perquè són casos que han passat per tots els tribunals i demostren que, quan hi ha en joc qüestions polítiques, el sistema espanyol de tutela de drets fonamentals no funciona. Les condemnes a Espanya són en casos d’interès polític i els jutges espanyols aquí subordinen el respecte als drets fonamentals a l’interès polític. Hi ha condemna per empresonar Otegi, per torturar presumptes membres d’ETA, per llibertat d’expressió quan uns independentistes cremen fotos del rei... Són casos en què l’Estat diu: “Davant d’ETA, davant dels independentistes, no respectem drets fonamentals.” A Espanya hi ha molts jutges, molts, que, en certs temes, com ara el terrorisme i l’independentisme, assumeixen que els encausats no tenen drets fonamentals i per això no els respecten, és un menyspreu als drets de l’enemic.

És un disbarat. Que l’associació majoritària de jutges, l’Associació Professional de la Magistratura (APM), digui en públic que el jutge espanyol a Estrasburg no ha de defensar els drets fonamentals, sinó que ha de defensar Espanya, fa por. Es reprotxa a Luis López defensar drets fonamentals i no interessos d’estat!

Espanya es planteja en aquest moment el dubte de quina quantitat de discurs dissident permet. I afecta l’esquerra i la dreta. Permetem que s’expressin idees contràries a la majoria o no? L’esquerra va obrir una escletxa dient que calia castigar qui digués idees masclistes i racistes. I, un cop oberta l’escletxa de no permetre certes idees, ara s’aplica a d’altres. I a poc a poc s’està imposant a Espanya que un només pot dir el que no molesti o el que coincideixi amb valors de la majoria, però res que posi en dubte els valors cívics o constitucionals acceptats per la majoria. I això, en últim extrem, és la negació de la llibertat.