Pujol contra el vent

Jordi Pujol ha empetitit, l’home, no el polític. Tothom empetiteix quan es fa vell, i Pujol no és una excepció, ni pretén ser-ho. Ahir, el faristol de l’escenari de la sala d’actes de la institució cultural del CIC, a la via Augusta de Barcelona, quasi se’l menja, quan va situar-se davant el micròfon, va desplegar un paper amb quatre notes i va començar a parlar a una sala plena de gom a gom que instants abans s’havia posat dempeus per obsequiar-lo amb un càlid aplaudiment.

Ahir, l’homenatjat era ell, i amb el cor agraït pels amics i companys que havien organitzat l’acte, però també amb evidents poques ganes de sortir del dol on viu instal·lat, li va tocar tornar a seure al lloc d’honor d’un auditori i tornar a dirigir-se a la gent. Han passat quasi quatre anys des que Pujol va decidir fer pública la confessió que havia tingut diners a l’estranger, i des d’aleshores ençà ha rebut de tot menys homenatges públics. És més, quan algú li havia suggerit que potser seria bo que es parlés bé d’ell, i de la seva obra, en un acte com el d’ahir, havia declinat la gentilesa i el rebre honors. Fins ahir, els homenatges als quals ha assistit Jordi Pujol en els darrers temps han estat els dels altres, el que va fer el Parlament a Muriel Casals, per exemple, o el que es va fer l’any passat a Heribert Barrera. Sempre en un discretíssim segon o tercer pla, assegut en una filera qualsevol, sense voler ocupar un lloc d’honor que creu que ja no li pertoca.

El Pujol que va aparèixer ahir ho va fer lluint l’uniforme de ciutadà del carrer, vestit de color gris marengo, camisa blau cel, amb botons de puny i corbata a joc, i cap insígnia a la solapa, ni l’escut de la Generalitat, ni cap llaç de cap color reivindicatiu. A les mans, un bastó, no de comandament, sinó una eina que de fa un temps l’ajuda a equilibrar un caminar una mica vacil·lant, inequívoca penyora d’aquest pas del temps.

I com que el temps corre, per a tothom, inexorablement, també per als grans homes, un grup d’amics de Pujol van decidir que no acceptaven més no per a resposta i el van citar ahir al CIC per recordar-li que en 23 anys de govern i en quasi ja 88 d’existència es poden haver fer moltes coses dignes de ser ressaltades en un homenatge públic. Carles Duarte, Guiomar Amell, Carme Laura-Gil, Jordi Casassas, Josep Maria Roig, Joquim Llimona, Núria Vallmitjana i Joaquim Triadú i Artur Mas, aquests dos a través d’una breu carta que hi va ser llegida, van ser els encarregats de repassar la trajectòria política i fer una àmplia ressenya de l’obra feta, però també dels errors comesos.

Van ser molts teloners per escalfar la intervenció més esperada del vespre, i de fet la més esperada dels últims anys per part de molta gent que se sent òrfena del discurs d’un home que havia estat llum i guia. “Tu has estat el senyal”, li va dir ahir la seva amiga i col·laboradora Carme-Laura Gil. I Pujol va ser ahir un home “desconcertat”, un home que es va confessar “personalment insatisfet i dolgut, amb mi, no amb el país”, un polític retirat que va girar els ulls enrere per reivindicar sense “falsa modèstia” l’obra feta, però per reconèixer, per davant de tot, que la construcció de Catalunya ha estat una obra col·lectiva.

Una mica desentrenat en el discurs, Pujol va plantar cara al faristol que se’l volia menjar, com tants d’altres han volgut fer, però sobretot va plantar cara al micròfon i es va agafar a un vell argument que coneix molt bé, manllevat d’un conte de Manuel de Pedrolo, per renovar una vegada més la seva fe en aquest país. El president va comparar la construcció de Catalunya amb les petjades que hi ha al desert i que hi deixen aquells que abandonen un oasi ressec per anar a buscar un lloc on poder-hi viure en condicions. Per un moment, el vell polític va abandonar el bastó i va oblidar els anys, es va tornar a posar la insígnia de la Generalitat a la solapa, i el millor Pujol es va menjar el micròfon, el faristol i va sobrevolar la sala.

Pujol va explicar que aquelles petjades són bones i que són el camí a seguir pels caminants del desert. I contra el vent que amenaça amb esborrar-les va apuntar, i només apuntar, dos consells als nous caminants que han de venir; potser seria bo fer una “marrada diferent” o “rectificar” alguna passa. Ho va deixar a l’aire, com dues preguntes.