Temps de dissidència, temps de repressió

La dissidència ha estat històricament criminalitzada i reprimida. Separar-se del pensament general, tenir una visió crítica respecte d’algun àmbit o alçar la veu contra el poder, ja sigui d’un estat, església o comunitat, ha portat com a conseqüència persecució i exili i, fins i tot, en el pitjor dels casos, extermini i aniquilació. Amb tot, només qüestionant, posant en dubte, reclamant i reivindicant s’aconsegueix canviar i, el que és més important, avançar. A Catalunya, la dissidència amb les maneres de fer de l’Estat espanyol, en els darrers anys de democràcia, ha tornat a guanyar terreny; en realitat, tant, que ha passat de ser minoritària a un moviment de masses.

L’Estat espanyol, i per més concreció els seus legisladors, jutges i policies han vilipendiat els més bàsics drets i llibertats, aquells que, no fa gaires anys, a la seva carta magna se’ls va donar la qualificació de fonamentals, i amb això s’ha torpedinat la línia de flotació de l’estat de dret.

Criticar, piular, representar o fins i tot cantar, conductes fins fa poc clarament emmarcades dins el dret fonamental a la llibertat d’expressió, i protegides no només legislativament sinó també jurisprudencialment, han passat a estar limitades, vigilades i castigades. I, evidentment, protestar o desitjar canviar l’ordre establert, especialment el territorial, ha passat a ser el principal objectiu de la repressió. Els drets fonamentals a reunió, manifestació o expressió han esdevingut instruments massa perillosos per deixar-los exercir amb plenitud amb inquietuds i aspiracions de canvi. La seva restricció i limitació, si cal acudint al dret penal –allò que només hauria d’actuar com a darrer bastió de protecció– ha esdevingut prioritari i primordial. Imputar, acusar, jutjar, condemnar i empresonar, i no sempre per aquest ordre, ha estat una de les vies emprades per intentar erradicar la dissidència. Actuant de manera molt contundent, desproporcionada i despietada contra alguns, l’Estat ha pretès espantar, atemorir i sobretot fer recular la multitud envalentida pel fet de sentir-se majoria, i legitimada per la creixent sensació d’estar del costat de la justícia material, la ponderació i la llibertat.

El 155, o millor dit l’aplicació d’aquest article de manera totalment forçada i allunyada de les intencions inicials amb les quals va ser promulgat, només va ser un pas més per intentar sufocar la creixent dissidència catalana. Aquest article –que constitueix un greu atemptat al sistema de distribució competencial del règim autonòmic previst a la tan venerada Constitució de 1978– inclou, entre moltes altres mesures, el dictat d’instruccions directes i d’obligat compliment pels Mossos per part dels òrgans o autoritats creats o designats pel govern, el desplegament de les forces i cossos de seguretat de l’Estat a Catalunya i la substitució dels Mossos si fos necessari. En altres paraules, facilita la directa intervenció sobre la societat civil catalana, sobre la gran massa dissident, a través de la seva policia –intervenció directa que es va assajar prèviament, l’1 d’octubre, amb l’establiment d’un comandament únic que va emparar la intervenció de Guàrdia Civil i la Policía Nacional als col·legis electorals.

L’article 155, sobretot en la previsió esmentada, ha permès aberracions com les darreres càrregues durant manifestacions o talls de carretera pacífics. Ha permès, en definitiva, l’intent d’erradicació, de manera física, ja no dels dirigents dissidents, sinó de la massa que, fins i tot i escapçada, continua activa i decidida. A Catalunya, tot i els esforços, la dissidència no ha estat anihilada, i això fa trontollar estructures, i ja se sap que el que trontolla, tard o d’hora, acaba caient.