El carilló escombra el 155

El so de les 49 campanes de bronze del carilló del Palau de la Generalitat entonant el Cant de la senyera i Els segadors va anunciar ahir la recuperació de la institució usurpada pel 155. Campanades que expulsaven el fantasma de l’ocupació de les parets nobles de l’edifici.

L’hermetisme precedia la presa de possessió de Quim Torra com a 131è president de tots els catalans. No se sabia l’hora exacta de la cerimònia. A primera hora havia entrat la guàrdia d’honor –Mossos amb espardenyes– que hi participaria. Una munió de càmeres esperava l’arribada del vehicle oficial en una plaça de Sant Jaume que mantenia un silenci enrarit. A aquella hora l’ombra mossegava mitja plaça, però del cantó de l’ajuntament. Poc després de les deu va baixar la pilona que des de fa uns mesos s’ha instal·lat a la porta de l’edifici, com una quinta columna troiana.

A un quart d’onze va arribar finalment la comitiva: dos vehicles amb els vidres tintats que no permetien veure si el president investit era a dins. L’interior del Palau no s’apreciava amb la llum que hi ha a fora. Els mitjans gràfics revisaven el material per intentar esbrinar si apareixia a les imatges el que pogués semblar un president. En va. L’editor no es va deixar veure fins al cap de més d’una hora, a dos quarts de dotze. Només els mitjans públics i les agències de notícies van poder accedir al saló on es feia l’acte. La resta de periodistes ho van haver de seguir per plasma.

La fugaç presa de possessió, de menys de dos minuts, va tenir lloc al saló Mare de Déu de Montserrat, amb una Moreneta en un lateral. Una verge ennegrida ja va aparèixer exiliada a Berlín, a la sala on Carles Puigdemont va rebre Torra la setmana passada. Només familiars del flamant molt honorable hi eren presents, a part del president del Parlament, Roger Torrent, i el secretari del govern, Víctor Cullell. Sense representants del govern espanyol ni patuleies.

Torra i Torrent lluïen un llaç groc a la solapa. El de Torra era més gran. Una senyera, un quadre de Sant Jordi matant el drac i el medalló damunt la taula van completar l’atrezzo. El medalló va ser el pla final de la retransmissió televisiva. Ningú el va agafar per col·locar-li a Torra. Va quedar sobre la pelfa. Alguns van llegir-hi que volia simbolitzar l’absència de Puigdemont, però el gest va obrir més interpretacions que el significat del monòlit a 2001, una odissea de l’espai. L’odissea ha estat arribar fins aquí.

Mentrestant, algú va sortir a aquell balcó que un dia va trepitjar José Luis Rodríguez Zapatero i va desplegar un domàs amb les quatre barres. Aviat s’hi veurà el llaç groc promès per Torra en el seu discurs d’investidura. Més amunt, la bandera espanyola continuava onejant, alienada. Aquell balcó, tan buit. El delegat del govern de Mariano Rajoy, Enric Millo, no ha posat els peus al Palau durant els gairebé set mesos de profanació. No li ha calgut o no s’hi ha atrevit.

Tot de gent s’aplegava a la plaça per veure si Torra sortia. Quan va sonar el carilló van començar a cantar. Al damunt dels seus cants s’aixecava una estelada. A dins, al pati dels Tarongers, el president i el personal del Palau també es posaven a cantar espontàniament a mig Cant de la senyera i després, sencers, Els segadors. Música per restituir. La mateixa cançó entonada alhora, de nou, a dins i a fora de la Generalitat.

En acabar, tot van ser aplaudiments i encaixades i un grup de treballadors va entregar a Torra una pancarta amb un llaç groc: “Vaig dir que penjaríem un llaç i el penjarem.”