“És un gran defecte espanyol considerar feble, i no flexible, a qui arriba a acords”

Per una qüestió ètica. Si volem el millor per a la societat volem que tota ella estigui integrada en un mateix projecte. I per això cal que escoltem totes les parts i arribar a grans acords. El llibre es basa sobre un concepte ètic i filosòfic de quin és el nostre concepte de societat i de com volem viure. Per això és important negociar sempre i també per això les minories han de ser escoltades.

És que el poder no és etern. Quan un govern fa una reforma de l’ensenyament perquè té majoria absoluta però sense el suport de ningú més, entrem en la política del pèndol, que vol dir que a la legislatura següent, si té majoria absoluta l’oposició, tornarà a fer la seva reforma educativa. Per això explico la reflexió d’Alfonso Guerra a Abril Martorell durant la redacció de la Constitució. Que no es podia fer per votació de majoria simple dels membres de la comissió perquè tornaria a ser una constitució de part d’UCD i AP.

Era una comissió ponent de set membres i un d’ells era Miquel Roca, que representava la minoria bascocatalana. La negociació entre Guerra i Abril Martorell també és acceptada per la resta. I al final, la ratificació de la Constitució va ser massiva.En una negociació multilateral el que cal és que estiguin representats els interessos de tothom, encara que en un moment donat dues persones puguin gestionar la negociació per resoldre conflictes.

El que falta, com a la majoria de països llatins, són veritables intencions d’arribar a acords a llarg termini. No sé si és una qüestió de caràcter. L’exemple és que el pacte a Alemanya entre la CDU i els socialdemòcrates aquí és impossible. De fet, la simple abstenció a la investidura de Rajoy del PSOE va comportar una crisi sense precedents en el partit socialista. Crec que els llatins som més aviat regatistes de curt termini per arribar a acords concrets que salvin un moment o situació però ens falta capacitat per cedir i arribar a grans acords.

És un compromís en què tothom sap que està cedint una part important de les nostres posicions per aconseguir quelcom millor per a tots.

Sí. És un dels grans defectes dels espanyols. I qui arriba a acords, en comptes de ser considerat positivament com una persona flexible, és vist negativament com una persona feble.

En ple bloqueig polític no em va semblar oportú, però ara sí que he trobat a faltar un capítol sobre la negociació entre Tarradellas i Suárez per la capacitat que van tenir tots dos d’entendre’s, empatitzar, seduir-se i arribar a grans acords com la recuperació de la Generalitat.

Sí. Però en el tema de Catalunya hi ha el problema sobre el concepte de sobirania. Qui és sobirà per canviar un determinat pacte.

Hi ha tres elements. El primer, que les dues parts vulguin arribar a un acord. Això que sembla evident no és gens fàcil. Perquè es ven a l’opinió pública que es vol arribar a un acord però en realitat no es vol. Segon, que hi hagi un punt comú, un lloc al qual les dues parts volen arribar juntes, encara que sigui molt llunyà. Tercer, unes regles de joc comunes. De moment no es dona en el cas de Catalunya cap dels tres elements. Tot i que jo penso que les coses canviaran.

No sembla que a la política espanyola hi hagi gaire seducció. Això és així. Aquesta és una primera legislatura de fragmentació que obliga a molts de pactes. Jo la denominaria la legislatura de l’oportunitat. Veurem si és de l’oportunitat perduda o de l’aprofitada.

D’egos n’anem ben servits. Rajoy o Pedro Sánchez no tenen res a envejar en egos a Aznar o Felipe González. Els egos ajuden a tenir empenta i valentia per afrontar reformes i obrir etapes noves. Però cal saber quan toca aparcar l’ego, arremangar-se la camisa i començar a seduir. Al final, en la política, com en la vida personal, la seducció és el començament de tot.

Això és molt interessant. Però també caldria preguntar-ho als partits nacionalistes que no han volgut participar.

És cert que no hi ha cultura de coalició. Però la tendència és anar cap aquí. I els partits han de ser conscients que només sobreviuran si saben arribar a acords amb la resta.

Els pactes responen a la realitat d’un moment donat. Si la pregunta és si els pactes han de ser revisables, la resposta és sí. Però cal que hi hagi bona intenció per les dues parts de no arribar a pactes pensant a canviar-los al cap d’un temps. I també que es doni el mateix grau de consens que el pacte original.

Ara és molt difícil. Perquè no hi ha acord sobre què cal reformar i seria complicat aconseguir el mateix nivell de consens del 78.

Sí. Però el principal efecte és el descrèdit de la diplomàcia americana. Els pactes cal mantenir-los i jo crec en els pactes a llarg termini. Trump serà una gota d’aigua en la història dels EUA i és qüestió de temps que la seva decisió es corregeixi.

Quan hi ha un divorci pactat cal negociar les condicions tal com veiem en el cas del Brexit. Si parlem de Catalunya, no veig la possibilitat de fer una separació pactada. Però tampoc podem excloure que les dues parts tornin a enamorar-se.