A La Moncloa pel 113

Aquell Pedro Sánchez que ja com a militant de base del PSOE va abandonar el Congrés al volant del seu Peugeot 407 i aplaudit només per espontanis a la Carrera de San Jerónimo el 29 d’octubre del 2016 va retornar ahir a l’hemicicle com a candidat a la presidència del govern espanyol a través d’una ruta que no havia estat mai abans explorada per cap GPS presidencial: l’autovia de l’article 113 de la Constitució, que recull la substitució de l’inquilí de La Moncloa a través d’una moció de censura. La ruta és tan desconeguda que Mariano Rajoy li nega fins i tot legitimitat i el pilot intrèpid que l’explora oferia un desviament. “És una moció que no entrava en els meus plans. Aquest debat pot acabar avui, aquí, i ara. Dimiteixi i tot acabarà”, va oferir l’aspirant Sánchez de bon matí a un president que ja repartia l’atenció entre escoltar-lo i mentalitzar-se per a la seva mudança més dura. I li ho va oferir en tres ocasions. “Jo continuaré sent espanyol”, va ser la resposta de Rajoy que no va entendre ningú i que va ser un homenatge testamentari a les seves cèlebres tautologies.

La sessió es va obrir amb José Luis Ábalos actuant com a teloner socialista i llegint fragments de la sentència de la trama Gürtel que condemna el PP com a partícip a títol lucratiu de la corrupció. Rajoy es podia reservar i no replicar-lo, però va preferir atacar-lo repetint una vegada i una altra “senyor Ábalos” com a via sibil·lina de menystenir Sánchez d’entrada. El líder del PSOE seguia atentament el debat assegut en un escó prestat de líder de l’oposició, perquè no té escó des que va entregar l’acta de diputat l’octubre del 2016.

L’autovia de l’article 113 existia als mapes des del 1978, però els conductors la recorrien sabent que no tenien gasolina i admetent que tothom sabia que era per provar que podien arribar a La Moncloa en el futur. Així va ser amb la moció de Felipe González contra Adolfo Suárez del 1980, amb la d’Antonio Hernández Mancha (Alianza Popular) contra el PSOE de González del 1987, i amb la de Pablo Iglesias contra Rajoy del juny del 2017.

A Sánchez, no obstant això, la circumstància insòlita de voler ser el primer president espanyol que ho és per una moció de censura triomfadora el va obligar a fer concessions a Podem, ERC, el PDeCAT i sobretot el PNB, els socis que el 2016 ja tenia a mà i que va ignorar perquè va preferir Cs. Amb els catalans Sánchez ho tenia fàcil, perquè, venint dels insults de “racista” i del “Le Pen espanyol” al president Quim Torra, el simple fet d’escoltar-lo dir “senyories d’ERC” i “senyories del PDeCAT” ja sonava a Mozart. “Mai m’hauran sentit dir aquestes expressions, jo mai he parlat d’aquesta manera”, va arribar a dir Rajoy als diputats del PDeCAT i ERC com si els volgués convèncer a la desesperada que amb ell els va millor.

Quan el portaveu del PDeCAT, Carles Campuzano, va recordar a Sánchez la repressió policial de l’1-O i la situació dels presos i exiliats, el líder del PSOE va ser empàtic: “Senyories, comparteixo que hi ha hagut dolor i indignació i a això hem de respondre amb futur i esperança.” A les presons d’Estremera, Alcalá Meco i Soto del Real, els presos seguien el debat per televisió i traslladaven –a través dels familiars amb dret a trucada– l’agraïment a Campuzano (PDeCAT) i a Joan Tardà (ERC) per les intervencions i l’eufòria a les cel·les per la possibilitat d’expulsar Rajoy. “Fixi’s si estem allunyats, senyor Sánchez, que vostè encara nega que hi hagi presos polítics, així que li demano que es tanqui i debati com anomenar aquests demòcrates empresonats”, va dir-li Tardà abans d’exigir-li que provi “si és estadista o un passavolant”.

Després de voler regalar les oïdes a catalans i bascos amb la música plurinacional –la seva “Espanya nació de nacions” descendia ahir un esglaó fins al nou “Espanya és una nació amb territoris que se senten nació”–, Sánchez va fer l’anunci més controvertit del dia: si arriba avui a La Moncloa està disposat a aplicar el pressupost del 2018 que ha fet Cristóbal Montoro amb Cs i el PNB. “No és el nostre pressupost però no el retirarem per responsabilitat d’estat”, va explicar el líder del PSOE, que hi va votar en contra però que necessita ara per salvar els 540 milions d’inversió per a Íñigo Urkullu al País Basc. Rajoy no hi donava crèdit: “Van votar no al pressupost amb entusiasme eh, era un no dels de no és no!”. Quan tots sabien que no tocar ni una coma del pressupost era una exigència del PNB, Rajoy va obsequiar la cambra amb un dels seus gags sorneguers per exorcitzar el pitjor tràngol de la seva llarga vida política. “Pel PSOE el pressupost era espantós, gairebé li generava urticària, com viurà amb això? Algú li ho ha demanat i jo li diré qui: Podem li ho ha demanat! Perquè Pablo Iglesias va dir que era el de les molles socials... I ara se’l menjarà amb patates!”, es va mofar Rajoy. “Les idees de Sánchez canvien més que el mapa d’isòbares”, va reblar Rajoy com a mofa. “Ens menjarem el pressupost, sí, però en l’ àpat no hi haurà assegut a taula ni un sol corrupte”, el rebatia l’al·ludit líder de Podem.

Les veus d’Iglesias, Campuzano, Tardà o Aitor Esteban (PNB) donant el sí a Sánchez que condemnava el PP no van ser escoltades per Rajoy, que, acabat el duel matinal amb Sánchez, va abandonar l’hemicicle amb una salutació torera i sense acabar d’escoltar l’ovació dels seus. Rajoy es va refugiar en un restaurant proper al Congrés per dinar i viure la sobretaula més dura. “S’ha acabat. Arriba Pedro i el govern Frankenstein”, alertava l’entorn de Rajoy, que va desmentir el rumor que es plantegi dimitir in extremis per frenar la mudança de Sánchez a La Moncloa i quedar-se de president en funcions i sense poder convocar eleccions. Si Rajoy no canvia avui de parer i no dimiteix, l’adeu serà l’adeu a l’era Rajoy i un terratrèmol a l’administració perquè suposarà un acomiadament massiu d’alts càrrecs sense precedents, entre ells el delegat Enric Millo. “Jo podria estar aquí tres dies donant raons de per què no ha de ser vostè president, senyor Sánchez”, s’havia acomiadat l’encara president Rajoy de tothom al matí com si encara no fos conscient del tot que el seu temps de governant caducarà abans.