Marlaska, al govern de Cs

L’Espanya que no dormia elucubrant sobre quines serien les contrapartides als independentistes per part de Pedro Sánchez a canvi del sí a la moció de censura es despertava ahir en pau en veure com a nou ministre de l’Interior un jutge estrella afí al PP. “Vinc de les naus espacials”, relatava a les persones de lletres l’astronauta Pedro Duque, ministre de Ciència, i qualsevol militant del PSOE comprenia millor la seva procedència que la de Fernando Grande-Marlaska, el ministre de l’Interior triat ara per Sánchez i que el 2012 va superar la prova del cotó de tot jutge de dretes obedient: ser proposat pel PP com a vocal al Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Des del govern presidit per Quim Torra fins a Carles Puigdemont passant pel grup del PDeCAT i d’ERC al Congrés, el perfil de Grande-Marlaska en una legislatura marcada per l’empresonament dels polítics catalans dispara l’enuig i la preocupació. “Sánchez ha fet un govern amb gent que agrada a Ciutadans i gent que agrada al PP”, censurava el líder de Podem, Pablo Iglesias, recordant al líder del PSOE que l’assalt a La Moncloa no el deu a la dreta. “Hi ha nomenaments sorprenents i fins i tot inquietants, com el del ministre de l’Interior”, resumia la portaveu de la Generalitat, Elsa Artadi.

Abans que el jutge estrella consumés el seu salt a la política recollint la cartera de l’Interior de mans de Juan Ignacio Zoido, Puigdemont ja havia compartit el seu neguit amb repiulades a Twitter de missatges com el de Gemma Calvet preguntant-se per la moneda amb què Sánchez paga el sí del PDeCAT i ERC. “Em pregunto què han negociat els partits que han donat suport a la moció. Ganes de saber-ho”, advertia Calvet en la piulada compartida des de Berlín per Puigdemont. I és que Grande-Marlaska no només va processar Arnaldo Otegi empresonant-lo dues vegades (el 2005 i el 2006), sinó que ha arxivat casos de tortures denunciades per presumptes membres d’ETA. En una de les decisions més polèmiques i que afectava l’exèrcit en l’època de Federico Trillo, el juliol del 2007 va arxivar el cas per l’accident del Yak-42 a Turquia en què van morir 62 militars, i va haver de ser l’Audiencia la que reobrís la causa per la negligència del ministre de Defensa en la identificació i en la deportació dels cossos, un trauma encara avui per a familiars com Curra Ripollés.

A banda de Grande-Marlaska –que ha de nomenar un nou secretari d’Institucions Penitenciàries que rellevi el polèmic Ángel Yuste–, el planter que conformen ministres com Josep Borrell (Afers Exteriors), Nadia Calviño (Economia) o Màxim Huerta (Cultura) obliga el PP i Cs a enterrar el clixé del “govern Frankenstein” i ser imaginatius per trobar una crítica. “Que no ens distregui amb el seu govern passarel·la; no és un govern pensat per governar sinó per al màrqueting”, va etzibar el portaveu del PP Rafael Hernando. “No és un govern Frankenstein, és un govern Fronkonstin, perquè és de broma en algunes coses que escoltem”, va dir Hernando sense riure.

Més difícil va resultar a Juan Carlos Girauta no reconèixer que el govern de Sánchez podria ser un eventual govern d’Albert Rivera. “És una paral·lelisme amb una ficció que no faré...”, va dir sense contenir el somriure. “No em grinyola cap nomenament, és un govern format per persones molt respectables que en els seus camps han demostrat ser bons professionals, i amb algun en concret sento una gran proximitat, com és el cas del ministre d’Afers Exteriors”, va confessar Girauta, com si ell no hagués votat en contra de la moció de censura i a favor de la continuïtat de Mariano Rajoy.

Els grups que van entregar el sí a Sánchez, en canvi, no van esperar ni al traspàs de carteres per carregar contra alguns noms masculins del govern més feminista de la història. “Hi ha algunes persones que són tota una provocació per a bona part de la societat catalana, com el ministre d’Afers Exteriors, i altres personatges que ens semblen d’una absoluta frivolitat per a responsabilitats tan importants com la política cultural”, etzibava Carles Campuzano (PDeCAT) sobre Borrell i Màxim Huerta, a qui exigia una disculpa per les faltes de respecte als independentistes. Irònic, el president del PNB, Andoni Ortuzar, animava el “jacobí” Borrell a ser fidel a la cartera: “Està millor a fora que aquí; que viatgi molt!”

Qui ja no rebia crítiques era la vicepresidenta sortint Soraya Sáenz de Santamaría, que es va multiplicar a primera hora per al relleu de la cartera amb Carmen Calvo (Vicepresidència) i Meritxell Batet (Política Territorial). Les noves ministres no van dissimular que el “vertigen” que diuen que senten és una veritat paralitzant, perquè ningú dels seus arrencava a aplaudir-les. “Si soc jo qui ha de començar a aplaudir, malament comenceu!”, va dir Sáenz de Santamaría entre la mofa i l’amargor no digerida.