La repressió de l’Estat desencadena el relleu a ERC

Oriol Junqueras i Marta Rovira van assumir el setembre del 2011 les regnes d’ERC, una força que venia d’anys convulsos i lluites intestines arran del segon tripartit, i que es trobava en un dels seus pitjors moments, amb tot just deu escons al Parlament. L’esclat del procés, tot just un any després, va significar un punt d’inflexió, i la formació no ha parat de créixer electoralment fins a assumir un paper central, a mesura que ha anat aglutinant també actius d’altres espais polítics. En aquests anys, Esquerra ha estat segurament qui millor ha metabolitzat els canvis socials i ha resistit el profund sacseig que ha patit el panorama català de partits, però arran de l’1-O, la declaració d’independència del 27-O i l’aplicació del 155 també sembla la força que més ha vist trastornat el funcionament intern, després d’haver vist escapçat el tàndem que la liderava.

Junqueras, a la presó d’Estremera, i Rovira, des de l’exili a Suïssa, continuen sent els caps. Estan puntualment al cas de tot, sobretot la secretària general, que participa per videoconferència en les principals reunions, i són els que tenen l’última paraula en les grans decisions. Entre aquestes, i a instàncies especialment del president, el gir estratègic emprès pel partit, que ha passat a defugir la confrontació, parla d’unilateralitat amb la boca petita i prioritza la reparació dels danys judicials i del 155, l’eixamplament de la base a partir de polítiques socials i la conformació d’un ampli front d’oposició a la repressió estatal, abans d’afrontar cap intent d’implementar la República.

Fruit d’aquest pragmatisme sobrevingut, i tret del díscol Toni Comín (a qui s’atorga el rol de portaveu del nou Consell de la República), han renunciat a la restitució –després que ho fes ja Carles Mundó i que Carme Forcadell, ara a Alcalá Meco, deixés també la presidència del Parlament– tots els consellers que són a la presó o l’exili, per evitar càrregues al nou executiu i centrar-se en les defenses: Dolors Bassa, Raül Romeva i Meritxell Serret, que liderarà això sí la nova oficina del partit a Brussel·les per ajudar a la internacionalització. Hi ha renunciat també Junqueras, per predicar amb l’exemple i perquè és lògic que des de la distància no es poden gestionar tots els afers interns, motiu pel qual, junt amb Rovira, han designat també nous càrrecs orgànics que duen el dia a dia d’ERC al país. Amb això, han delegat en Pere Aragonès el paper de nou home fort, tant en el partit –en què ha rellevat Anna Simó com a adjunt a la presidència, càrrec que ha deixat de ser simbòlic– com en el govern, en què és el nou vicepresident i conseller d’Economia i Hisenda, Departament d’on fins ara era secretari d’Economia. En el govern, hi destaquen també com a puntals del partit les conselleres de Justícia, Ester Capella, i Salut, Alba Vergés, a més de Chakir El Homrani, el primer conseller d’origen àrab, amb qui es vol simbolitzar l’obertura del partit a la societat. Un fenomen que també il·lustra l’entrada com a militants i veus autoritzades de dos exsocialistes, Magda Casamitjana i Ernest Maragall, aquest designat conseller d’Acció Exterior.

Això sí, si hi ha un nom d’ERC que ha sortit reforçat és el president del Parlament, Roger Torrent, que ha guanyat popularitat per haver estat durant quatre mesos la màxima autoritat electa al país, amb Carles Puigdemont a l’exili i en absència d’un nou president de la Generalitat. Torrent, això sí, es dedica sobretot al càrrec i poc a tasques i negociacions de partit. L’absència dels líders, de fet, fa que hi hagi moltes cares noves en el grup parlamentari. L’anterior número 2 a la cambra, Sergi Sabrià, hi ha assumit el lideratge de Rovira, amb una independent fitxada per a Junts pel Sí, Anna Caula, com a flamant portaveu, i Gerard Gómez del Moral, un altre emergent, com a adjunt.

Teixida la xarxa a les institucions, ERC també ha volgut falcar, més enllà d’Aragonès, la gestió interna del partit. La consagració de Sabrià al Parlament fa que el substitueixi una altra cara jove, Marta Vilalta, com a portaveu nacional. L’onada renovadora, això sí, es compagina amb el manteniment d’un gran pes específic de dirigents veterans com Joan Tardà. El líder al Congrés –on el secunda l’assot Gabriel Rufián, una altra de les figures mediàtiques– conserva una gran autoritat moral a dins i a fora que li fa assumir el paper, ja en campanya per al 21-D i després en diversos articles, d’obrir el foc per suggerir en públic la nova estratègia del partit. Un partit que també conserva el nucli dur a la sala de màquines, format per dos dels col·laboradors més propers a Junqueras: Lluís Salvadó, secretari general adjunt, i Josep Maria Jové, president del consell nacional. Deslliurats de tasques de govern i blindada la seva defensa com a diputats, després de rebre la bona notícia que de moment el Suprem no els processarà per rebel·lió, tots dos s’han bolcat en el partit, en el cas de Salvadó amb l’encàrrec principal de preparar les municipals, amb l’ajut d’un altre dels pesos pesants, tot i que menys mediàtic, el vicesecretari d’organització i territori, Isaac Peraire.

Tot plegat, sense oblidar el protagonisme de l’exconseller Joan Manuel Tresserras com un dels autors intel·lectuals de la ponència política que ha de posar en net el gir estratègic –sota la tutela del vicesecretari d’acció política Eduard López–, i que s’haurà de ratificar en la conferència nacional a final de mes. L’esborrany ha causat certa inquietud en les bases, com demostra l’allau d’esmenes rebudes. Gairebé cap, això sí, a la totalitat, ja que la majoria avalen a grans trets el programa, però sí que moltes introdueixen puntualitzacions o matisos per rebaixar l’alarma creada per expressions que alguns han qualificat d’autonomistes, etiqueta que els ha penjat part de l’independentisme i de què els republicans es voldran ara deslliurar.