Parlar de Ciutadans és parlar fonamentalment d’Albert Rivera, amb permís d’Inés Arrimadas o a desgrat de la líder del partit taronja a Catalunya, que és només això, la líder a Catalunya, com el senyor Juan Marín ho és a Andalusia, sense càrrecs orgànics de poder en l’àmbit regional perquè Ciutadans és un sol partit, amb un sol líder per a una sola “pàtria”, la seva, és a dir, Espanya. Aquestes són les tres característiques del partit taronja; en primer lloc, un lideratge fort i inequívoc a l’entorn de la figura del president, Albert Rivera; en segon lloc, una única organització estatal que no té una estructura de partidets satèl·lit o titelles en l’àmbit autonòmic, com és el cas del PSC i el PP, i finalment, una ideologia que té com a pal de bandera un patriotisme espanyolista desbocat i desacomplexat.

Aquesta manera de ser ha fet que Ciutadans hagi trobat un caldo de cultiu per consolidar-se i créixer en el procés independentista de Catalunya, jugant-hi sempre a la contra com a garant de l’espanyolisme. L’ideari i missatge que va fer néixer el partit ara fa onze anys, amb un manifest d’intel·lectuals que anunciaven la voluntat de plantar cara a Catalunya al nacionalisme, és el mateix que fa servir avui Inés Arrimadas quan parla d’una fractura social que ja aleshores s’invocava. Ciutadans, que va néixer apuntant ja contra la immersió lingüística a l’escola i la “instrumentalització” dels mitjans de comunicació públics, manté avui aquest mateix discurs, revisat i ampliat.

L’evidència més clara d’aquesta evolució és que un partit que va néixer amb el nom de Ciutadans, i pensat per actuar només en l’àmbit de Catalunya, ràpidament es va traduir el nom pel de Ciudadanos i va anunciar la seva voluntat d’actuar a tot l’Estat. Formacions aleshores rellevants en l’espanyolisme, com UPyD, primer se’n van riure però no trigarien gaire temps a comprovar com el partit taronja els passava per sobre.

Si Ciutadans no ha patit cap crisi derivada de la tibantor del procés és, potser, perquè la seva gran crisi ja la va viure a principis de la seva singladura, quan els tres diputats que van suposar el 2006 el debut parlamentari del partit, Albert Rivera, Antonio Robles i José Domingo, es van enfrontar entre si a mitja legislatura. Quan va acabar aquell mandat parlamentari, només Rivera es mantenia com a militant de Cs, i no només això, sinó que havia estat capaç d’imposar-se en un congrés intern del partit a una candidatura que va impulsar Luis Bouza-Brey.

L’origen de la trifulga interna va ser la candidatura que Ciutadans va fer amb Libertas, formació europea amb ideari xenòfob, i que a l’Estat espanyol representava l’advocat i empresari Miguel Durán. A dins de Ciutadans tothom estava unit en l’espanyolisme; per tant, la baralla va venir per decidir cap a quin costat s’escorava la nau, si a la dreta o a l’esquerra del debat polític.

Aquest passat tempestuós i no absent de contradiccions flagrants en l’ideari no ha impedit a Rivera i al seu partit seguir creixent a costa de fustigar l’independentisme i atiar el sentiment espanyolista en un viatge que els situa cada cop més al cor dels votants del Partit Popular. Una evidència d’aquesta deriva estratègica és l’entrevista que Justo Molinero va fer a Albert Rivera el 2008, on va dir: “Som un partit progressista que ocupa l’espai de centre esquerra.”

Inés Arrimadas no és precisament la imatge d’aquest progressisme, però sí que ha estat un relleu immillorable per a Cs a Catalunya que ha permès a Rivera iniciar l’assalt definitiu a La Moncloa.