Sacsejats pel procés
CiU i ICV han desaparegut del panorama polític, però els substituts, JxCat, el PDeCAT i CatComú, encara no han trobat el seu lloc
Cs rendibilitza l’anticatalanisme, ERC avança sense contestació i el PSC supera el trauma intern
La CUP es prepara per reconstruir la ruptura des dels municipis
El relleu al PP català s’atura fins que hi hagi nou líder a Madrid
El procés independentista ha canviat el panorama i els partits polítics catalans. No només el procés, perquè és evident que el deteriorament d’un bipartidisme històric –CiU i el PSC– que representava la immobilitat de les grans línies vermelles de la Transició democràtica hi ha influït. Ni tan sols és un fenomen circumscrit a Catalunya, perquè la crisi de les democràcies i la fragmentació parlamentària és un fet a Europa. I, en darrer terme, la greu crisi financera i econòmica n’han estat un accelerador i un impulsor –l’esclat de l’independentisme coincideix amb l’esclat del 15-M.
Però és evident que sense l’onada independentista no s’explica el fet que CiU hagi desaparegut com a marca, que el PSC hagi viscut una fuga traumàtica de dirigents i bases ni que Ciutadans s’hagi convertit en la primera força al Parlament en només una dècada i, de manera encara més fulgurant, que la coalició En Comú Podem hagi guanyat les eleccions espanyoles a Catalunya quan ni tan sols havia creat la marca orgànica de Catalunya en Comú.
La primera víctima de l’aposta pel sobiranisme de la CiU d’Artur Mas va ser el PSC, el seu històric rival en el bipartidisme governamental a Catalunya. Forçat a decidir a correcuita entre la seva acceptació històrica del dret a l’autodeterminació i la seva aposta per l’Espanya federal, el PSC de Pere Navarro va viure enmig de la desorientació la fugida massiva de dirigents històrics, militants i votants.
Però estava ben equivocat qui pensava el 2012 que els socialistes catalans serien els únics damnificats de la substitució del catalanisme pel sobiranisme com a moviment central a Catalunya. Avui ja es pot dir que només Ciutadans, ERC i la CUP han viscut aquesta etapa sense traumes interns, cosa que no vol dir sense ferides. El PSC va quedar sense el líder que havia de representar la renovació –Pere Navarro–, però CiU va perdre la marca i els líders –Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida–, el mateix que va acabar passant a ICV –Joan Herrera, Dolors Camats i, posteriorment, Joan Coscubiela–. La guerra bruta contra el procés va abocar el PP a perdre la presidència d’Alícia Sánchez-Camacho i a obtenir els pitjors resultats de la història del partit el 21-D com a càstig per la gestió del procés que ha fet el govern de Rajoy, i acabarà suposant, a mitjà termini, el relleu de l’ara líder, Xavier García Albiol.
Si bé la crisi interna al PSC ja és aigua passada, les marques que han rellevat CiU són encara lluny de la calma. Puigdemont, fora de la primera línia de govern, és l’impulsor i el símbol del projecte de Junts per Catalunya, que ràpidament s’ha convertit en un moviment d’èxit.
Clarament independentista, republicà i amb vocació d’aglutinar independents, JxCat és avui una amenaça o la salvació del PDeCAT. Controla el grup parlamentari i lidera el govern amb Quim Torra, Elsa Artadi, Eduard Pujol i Josep Costa, però, a més, té a la presó un nom de pes com Jordi Sànchez. Pesos pesants del PDeCAT com Turull i Rull, també a la presó, i Munté i Conesa, estan d’acord a alinear el partit amb JxCat, i sectors organitzats volen forçar al juliol la renovació de Marta Pascal a la direcció.
ERC ha viscut la darrera dècada amb bones expectatives electorals i sense contestació interna, i no ha estat sinó la repressió política i judicial el factor que ha decapitat el partit. El relleu ha estat traumàtic per la presó de Junqueras i l’exili de Rovira, però Aragonès, Sabrià, Salvadó, Jové i Tardà representen continuïtat, i Junqueras i Rovira continuen sent president i secretària general.
Encara més còmoda és la situació de Ciutadans. Nascut entre la intel·lectualitat espanyolista del PSC precisament contra el PSC, el partit d’Albert Rivera ha canviat estratègia i ideologia amb l’objectiu de derrotar el PP i governar Espanya. És l’únic partit nascut a Catalunya que no té obediència o estructura orgànica al país perquè és partit únic espanyol. Tret de la petita crisi interna d’abandonar la socialdemocràcia, no ha parat de créixer contra l’independentisme fins a convertir-se en la força guanyadora de les eleccions catalanes.
Crisis de creixement i de dependència
Catalunya en Comú ha nascut i crescut tan de pressa que encara viu en crisi de creixement orgànic. Amb el lideratge d’ICV fagocitat, han començat les diferències entre els propis, Xavier Domènech i Ada Colau, que han hagut d’arribar a una entesa. Finalment, la mateixa Colau liderarà el partit amb el líder parlamentari, mentre que la candidata de Domènech, Elisenda Alamany, serà una membre més de l’executiva al costat d’afins a l’alcaldessa de Barcelona i el nucli d’ICV, amb Marta Ribas al capdavant.
Per la seva banda, el PP donava per fet el relleu per pròpia voluntat de García Albiol, però la caiguda de Rajoy de La Moncloa ho endarrereix i ho enterboleix tot. Avui el futur del PP català depèn més del que passi a Madrid.
La CUP és un món a part. Incòmodes per naturalesa amb el parlamentarisme autonòmic, els cupaires es tornaran a concentrar en el món municipal per construir “ruptura i anticapitalisme”, convençuts que el govern no plantejarà a curt termini cap nova desobediència a l’Estat amb conseqüències jurídiques. La renovació sistemàtica de diputats i dirigents li evita les lluites pel lideratge.