Deu anys del front pel finançament
El tripartit presidit per Montilla i CiU bastien un front comú l’agost del 2008 arran de l’incompliment de Zapatero de tenir el model a temps d’acord amb l’Estatut
El sistema ara vigent es va pactar amb retard el juliol del 2009 sense Mas
Fins i tot el PP de Camacho i Carina Mejías va fer seu el front de país
El govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero, amb Pedro Solbes com a vicepresident econòmic, va trigar fins al 8 de juliol del 2008 a pronunciar la paraula crisi. “En aquesta crisi, com vostès volen que digui...”, admetria al final Zapatero com si no fos un diagnòstic propi de La Moncloa sinó un prec del públic. L’estiu en què la crisi es va anomenar pel seu nom i es van extingir eufemismes com ara “gradual desacceleració”, la classe política catalana vivia pendent de Solbes i d’una data límit: el 9 d’agost. Segons l’Estatut votat el 18 del juny del 2006 –i no amputat pel Tribunal Constitucional encara perquè la sentència arribaria el 2010–, l’Estat tenia dos anys de termini per concretar el nou finançament i la data límit que servia un estiu d’emocions vencia el 9 d’agost. Tant el president Zapatero com el vicepresident Solbes van ignorar el mandat del 9-A i aquell dissabte va néixer un front de país bastit entre el tripartit del president socialista José Montilla i CiU que no només va tensar la vida política espanyola, sinó que va obrir la discòrdia entre socialistes. El nou model, encara vigent, no es va pactar fins al juliol del 2009, amb un any de retard, i sense el vot de CiU.
L’estiu polític del 2008 hi havia expectatives similars a les del present estiu, que és el primer del socialista Pedro Sánchez com a president després d’arribar a La Moncloa, ara fa dos mesos. Si el 2004 havia estat investit a la primera amb el vot a favor d’ERC i l’abstenció de CiU, Zapatero va necessitar l’abril del 2008 una segona votació per poder ser reelegit per majoria simple i amb l’abstenció de CiU i el vot en contra d’ERC. En el seu discurs d’investidura va esculpir un compromís doble amb Catalunya: tenir un nou model de finançament i publicar les balances fiscals per primer cop.
Que el govern del PSOE no compliria amb la data del 9 d’agost ho feia presagiar Solbes el 28 de juliol en una compareixença a la comissió d’Economia i Hisenda del Congrés. “És cert, no hi ha diners”, va admetre sense embuts a només tretze dies del dia assenyalat. Mentre que els documents interns de la Generalitat xifraven en 20.000 milions els diners que el govern estatal hauria d’afegir per mantenir l’equilibri entre ingressos i despeses entre l’Estat i les comunitats, Solbes va proscriure el debat de les xifres. “No discutirem sobre qué hay de lo mío, això ja vindrà i serà quan es tanqui la negociació”, va advertir Solbes amb l’afany de centrar la negociació en l’arquitectura del model i deixant clar que l’Estat no hi aportaria ni un euro addicional d’entrada. I el punt de partida era el model acordat el 2001 que repartia el pastís amb el 33% de l’IRPF, el 35% de l’IVA i el 40% dels impostos especials (tabac, alcohol i hidrocarburs).
Neix el ‘quadripartit’
El que havia de ser una fotografia Estat-Generalitat es va reconvertir el 9 d’agost del 2008 en una cimera de país amb el conseller d’Economia, Antoni Castells, i els altres representants del govern a la comissió mixta d’Afers Econòmics i Fiscals, Martí Carnicer i Antoni Soy, amb la delegació de CiU de Francesc Homs, Antoni Castellà i Antoni Fernández Teixidó (actualment president del partit Lliures). “Amb quina autoritat poden demanar als ciutadans el compliment de les lleis, fins i tot de lleis menors?”, va etzibar Castells al govern de Zapatero. Era el naixement del que es va anomenar quadripartit.
Lluny d’assumir el cop del partit agermanat, el president Montilla retreia “l’incompliment” de l’Estatut a Zapatero i advertia que no valien “excuses”. Unes paraules que a La Moncloa van coure i que la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega –actual presidenta del Consell d’Estat– rebatia amb condescendència des d’Haití: “Són excessos verbals.” La rèplica més aïrada a De la Vega des del PSC va venir de Joan Ferran al seu blog Notas para un compañero. “Hi ha excés verbal quan no es compleix el pacte contractual, quan se sent menystingut, quan la desconsideració ocupa l’espai del que lleialment s’ha acordat”, etzibava Ferran al govern de Zapatero, tot acusant el president de “fer olor de l’Espanya rància” contra la que havia combatut el seu avi republicà Juan Rodríguez Lozano en la Guerra Civil.
‘Pentapartit’ amb el PP
Animat per patronals com Foment i Cecot, el front de país va reclutar un altre passatger aquell estiu del 2008, el PP català d’Alícia Sánchez-Camacho, i del quadripartit es va passar al pentapartit. Carina Mejías, actual líder de Ciutadans a Barcelona i aleshores portaveu del PP al Parlament, va defensar l’11 d’agost un front comú en finançament a Madrid i el va fer extensiu “a totes les comunitats on tenen interessos comuns i similars a la catalana”.
Els 25 del PSC al Congrés
Un cop es va interioritzar que l’estiu acabava amb l’incompliment de l’Estatut, un dels arguments del front de país va ser que el PSC fes valer la força dels seus 25 diputats al Congrés i no votés els pressupostos del 2009 amb el PSOE. La simple hipòtesi del PSC desobeint el PSOE al Congrés va tibar encara més la corda entre Ferraz i l’aleshores seu del carrer Nicaragua. El front de país va resistir els embats de la tardor i el 2 d’octubre José Montilla i Artur Mas van salvar la unitat amb una encaixada de mans al Parlament un mes abans de la cita de Montilla amb Zapatero a La Moncloa del 5 de novembre.
Una setmana abans de Nadal, el tripartit i CiU van certificar la ruptura de la unitat forjada a l’agost en no posar-se d’acord en una moció sobre el nou finançament al Parlament el 18 de desembre. Només un dia després, el PSC va confirmar el seu suport als pressupostos estatals però amenaçava el PSOE de trencar relacions si no veia “voluntat” per pactar el nou model abans del 31 de desembre.
Plega Solbes per Salgado
El 2008 va expirar sense model i el 2009 va portar a l’abril l’adeu de Solbes i l’arribada d’Elena Salgado com a vicepresidenta econòmica, així com de l’andalús Manuel Chaves com a nou vicepresident, per impulsar precisament el finançament. Amb el nou any es van renovar també les promeses de Zapatero, que al debat de política general celebrat el 12 de maig prometia al Congrés que Catalunya tindria el “millor” finançament de la seva història i per damunt de la mitjana. El president del govern espanyol, de fet, va arribar a presumir al final de la negociació que totes les comunitats havien quedat per sobre de la mitjana amb el nou model, un fet matemàticament impossible.
L’impuls de Salgado es va plasmar el 9 de juliol en una reunió amb el conseller Castells, que va tornar a Catalunya amb una proposta de més de 3.000 milions perquè fos acceptada pels socis del tripartit. Però el soci d’ERC es va resistir a beneir la xifra de Castells i va exigir 3.800 milions. El sí definitiu va arribar el 12 de juliol, quan Salgado va presentar el model final i ERC es va sumar a un pacte que calculava que donaria a Catalunya 3.855 milions el 2012. La CiU d’Artur Mas, que el 2006 havia beneït l’Estatut, es va desmarcar d’un acord que trobava il·legal pel fet d’allargar un any (de tres a quatre) el termini d’aplicació del nou sistema. Deu anys després, el model no només no satisfà ni els seus autors, sinó que una unanimitat com la del juliol del 2008 –o com la que al País Basc té el concert econòmic i que va des dels antisistema fins al PP– és una utopia a Catalunya.
LES FRASES
Rajoy prometia un model fix i en set anys no va fer res
Quan Mariano Rajoy va ser foragitat de La Moncloa amb la moció de censura de Pedro Sánchez l’1 de juny, l’oposició va criticar a l’uníson el llegat del quietisme. Però, quan era el líder de l’oposició, Rajoy va ser un intens prescriptor de promeses electorals que van engrescar els ‘barons’ del PP. Quan l’estiu del 2008 es bastia el front de país, el líder del PP va portar el 29 de juliol els ‘barons’ a San Millán de la Cogolla (La Rioja), bressol del castellà, i els va prometre un model de finançament de “vigència indefinida” i “exempt de revisions quinquennals”.
A la cita popular de San Millán de la Cogolla hi van acudir presidents autonòmics com ara Esperanza Aguirre (Madrid), Francisco Camps (País Valencià), Juan Vicente Herrera (Castella i Lleó) i Ramón Luis Valcárcel (Múrcia), a més dels líders territorials Alícia Sánchez-Camacho (Catalunya). En un equilibri per acontentar totes les sensibilitats, Rajoy es va comprometre amb ells a aprovar aquest model fix, amb la solidaritat com a punt “irrenunciable”.
Tot i trigar encara tres anys a arribar a La Moncloa, a partir del 2011 Rajoy va tenir l’ocasió de posar en pràctica el seu model de finançament autonòmic en un mandat en què el PP tenia una majoria absoluta al Congrés i al Senat i controlava territoris clau com ara Madrid i Galícia. Ni en la seva primera legislatura de majoria absoluta (2011-2015) ni en l’últim bienni ja sense ella (2016-2018) després de la repetició electoral, Rajoy no va fer res per tenir un nou model. Si la primera excusa adduïda va ser la falta de recursos per la crisi, l’últim argument va ser l’absència d’un govern a Catalunya.
