El silenci de la Rambla

La Rambla és un espai governat, massa sovint, pel bullici. Ahir, però, durant un instant fugaç, amb prou feines dos minuts, va estar presidida per un silenci granític. Glacial. Era l’instant, tot just passades les 10 del matí, en què un grup de familiars de les víctimes de l’atemptat d’ara fa un any dipositaven una flor, o un discret ram, en un dels cinc testos col·locats al mosaic de Miró del passeig. Prèviament, havien fet un breu recorregut a peu en què aquest silenci tallant només es va veure trencat per l’aplaudiment càlid, però contingut, dels molts ciutadans que s’havien aplegat al voltant del petri perímetre de seguretat que es va muntar en aquest tram. Va ser un dels moments, o possiblement el moment, en què aquests familiars van estar veritablement més en el centre dels homenatges que es van oficiar ahir a Barcelona amb motiu del primer aniversari de l’atac. Alguns, no havien tornat a la ciutat des d’aleshores. L’emoció, i el plor, es palpava en la majoria dels seus rostres.

Just darrere seu va desfilar la comitiva institucional, formada per representants de la Generalitat, el Parlament, l’Ajuntament de Barcelona i la delegada del govern espanyol a Catalunya. Al rei i a Pedro Sánchez, aquí ningú no els va veure. Els que sí que hi eren també van deixar la seva flor i un detall de protocol: entre la fila de màximes autoritats hi havia Laura Masvidal, la dona de Joaquim Forn, que exercia, per circumstàncies no volgudes, la representació del conseller d’Interior que va gestionar la crisi. Una estona més tard, recordaria aquesta circumstància a Felip VI i a la presidenta del Congrés dels Diputats, Ana Pastor, entre d’altres.

El segon epicentre de la jornada d’ahir era la plaça de Catalunya, on es feia l’acte central de record. Familiars i polítics que venien de l’ofrena s’hi van poder desplaçar amb una flota d’autobusos disposada per l’Ajuntament. No va ser el cas del conseller Ernest Maragall, que va fer el recorregut, tot just deu minuts, a peu. Volia palpar la Rambla. Enmig d’unes mesures de seguretat més que ostentoses, els pocs, o poquíssims, barcelonins o visitants forans que van presenciar l’homenatge, prèviament havien de passar un escorcoll previ en què els requisaven qualsevol pancarta o pasquí amb proclames independentistes. “Coses de la Casa Reial”, comentava, en veu baixa, un mosso. Si un duia, però, un barret, paraigua o para-sol amb la bandera espanyola, podia passar tranquil·lament. De fet, és que el que van fer diversos ultres que pregonaven la “no-politització” de l’esdeveniment, i que no van escatimar esforços per acabar fent just el contrari. Amb una actitud més pròpia d’un grup de hooligans d’un equip de tercera mirant un partit de futbol, van llançar crits a favor del rei i la Guàrdia Civil i, si s’esqueia, també contra la conductora de l’acte, Gemma Nierga, perquè parlava en català. Tot això, amb els familiars a primera fila. No van ser ni un, ni dos, els presents que es van encarar amb els espanyolistes per reclamar respecte. Algun va estar a punt de rebre. Els que duien un llaç groc, també tenien números per fer-ho. És més, amb la cerimònia ja conclosa, part d’aquest grup va estar a punt d’arribar a les mans, a la Rambla, amb diversos independentistes que una estona abans havien marxat en manifestació. Empentes, insults, algun puny que vola i els Mossos intentant posar ordre.

Sense parlaments institucionals, l’acte de plaça de Catalunya va estar caracteritzat per una aspra sobrietat. S’hi va llegir un fragment d’un poema de John Donne en vuit idiomes –corresponents a les nacionalitats de les víctimes– i, després, es van interpretar quatre cançons. I cap a casa. Uns metres enllà, una gran pancarta penjada en un edifici, protestava per la presència del monarca estatal. El d’ahir va ser un dia que ja es va despertar agitat per aquest immens cartell que, la nit abans, els Mossos d’Esquadra havien intentat despenjar, fins i tot fent equilibris per l’edifici. El fet, però, d’estar col·locat en un domicili particular, no els donava marge per intervenir. Ahir a la tarda, la pancarta va desaparèixer. Entremig, però, ja havia servit d’excusa per a la batussa política. Mai, com ahir, el silenci va tenir tant de valor.