Europa desbordada

Ja fa un any que va guanyar les eleccions i no es pot dir encara que Angela Merkel tingui el seu quart mandat ben agafat. Al contrari, la precarietat de la cancellera i el seu govern de coalició es fa més evident cada dia que passa i comença a reflectir-se en els sondejos, amb caigudes importants per a l’actual majoria i un avenç inquietant de la ultradreta.

Més enllà del que pugui passar a Alemanya les pròximes setmanes o mesos, la pregunta inevitable és quines repercussions pot tenir la inestabilitat política en la primera potència continental en la resta de la Unió Europea, un projecte sexagenari en permanent construcció i qüestionat pels nous corrents polítics que aprofundeixen en la vella idea de resistir a la cessió de sobirania a Brussel·les.

Les turbulències creixen i la UE té dificultats per recuperar la visibilitat i orientar el rumb en el nou espai boirós que es perfila. Són moltes les crisis que conflueixen sense una gestió eficient que permeti superar-les. Hi ha el Brexit, amb la perspectiva temuda d’una sortida no negociada que amorteixi les conseqüències de la ruptura, i hi ha l’emergència immigratòria, un desafiament polític i moral que confronta el Vell Continent amb la seves pròpies misèries. Lluny d’afrontar-la amb una visió estratègica a llarg termini, a la pressió d’immigrants i refugiats, s’hi respon amb mesures de força, alimentant una xenofòbia que impregna els cors i les ments de les nostres democràcies. I hi ha encara la incertesa econòmica, la percepció que no estem prou blindats per combatre crisis que estan per caure, com ara les que anticipen els analistes deu anys després de l’inici de la gran recessió. S’albira un horitzó fosc, que la guerra comercial global declarada per Trump fa encara més amenaçador.

En aquest context desbordant, es fa més evident la urgència d’enfortir la Unió per encarar els reptes que els estats membres no poden afrontar en solitari, des del terrorisme a la revolució tecnològica, passant pel canvi climàtic, l’energia, la seguretat i el comerç globals. La debilitat d’Alemanya, peça central de l’engranatge europeu, afegeix més dubtes sobre el rumb que emprendrà una UE dividida, seduïda per nous populismes i mancada d’un projecte ambiciós i compartit.

En aterrar al Palau de l’Elisi, ara fa divuit mesos, Emmanuel Macron va voler assumir el lideratge d’aquesta UE en hores baixes intentant engegar de nou el motor francoalemany i llançant ambicioses propostes per “refundar Europa”. Però el jove president ha vist frustrada la seva aspiració, en gran part per les limitacions d’una Merkel que, lligada de mans dins i fora, no ha cedit en qüestions sensibles com ara la reforma de l’eurozona, percebuda per les bases conservadores alemanyes com una amenaça als seus estalvis.

Macron no llança la tovallola i intenta erigir-se, ara, en l’estendard de les democràcies liberals i federalistes europees enfrontades a l’eix del mal nacionalista, euroescèptic i xenòfob que representen l’Hongria d’Orbán i la Itàlia de Salvini. És l’últim paper que s’ha adjudicat, però, sense una Alemanya forta i estable, bolcada i compromesa en l’empresa europea, la UE difícilment podrà gestionar totes les crisis que se li acumulen.