“Ningú entén la polèmica sobre la suspensió dels diputats”

En certa manera, sí. Si repassem la història de l’Estat, podem dir que sempre ha estat maldestre en la resolució dels conflictes polítics, per ser suaus. Jo tenia clar que la possibilitat d’entrar a la presó existia. El primer dia que la Txell i les meves germanes van venir al locutori de Soto del Real, ja els vaig dir que això podia anar de doble dígit. Que res ens condicioni si és així. Siguem tan pacients com perseverants.

Sí. Per a mi és un honor ser a la presó per haver defensat la llibertat i la democràcia. Tinc claríssim que la justícia està per sobre de la llei i sé que a casa, i els meus amics, entenen que em sento realitzat com a persona. La defensa de la democràcia està per sobre del nostre alliberament i ho afronto amb serenor.

Sí. El tracte amb els funcionaris ha estat sempre correcte i, en molts casos, correctíssim. Tant a Soto del Real com ara a Lledoners, on el projecte d’acompanyament dels interns en la reincorporació a la societat dona molt bons resultats i es percep des del primer moment. Cal felicitar els professionals que s’hi deixen la pell dia rere dia. Són una font d’esperança. Tot i això, segueixo pensant que les presons –com a concepte– són un dels grans fracassos de la humanitat. Segons Intress, el 83% dels exreclusos no disposen de relacions familiars en el moment de la sortida i un 90% no tenen on passar la primera nit. Aquesta informació no ens pot deixar indiferents.

Em llevo a les 7 per fer la meditació; a 2/4 de 8, recompte, i esmorzem a les 8. Em toca netejar l’espai 2, que són uns 10-15 minuts, i a quarts de 10 anem a la zona educativa, on faig ceràmica. I els dijous, l’e-magazine. Hi ha molt bon ambient. Després, atenc els advocats o les visites institucionals al locutori. A 3/4 de 2, després de dinar, ens tanquen a la cel·la fins a 2/4 de 5, quan hem de baixar al pati i podem fer una hora i mitja d’esport. A quarts de 9 tornem a pujar a les cel·les, després de sopar. Abans hauré fet la trucada de 6 minuts als pares o a casa, un dels moments més emocionants del dia, perquè canto una cançó al meu nen, i després la porta es tancarà fins l’endemà. El divendres al matí acostuma a haver-hi alguna activitat cultural molt ben rebuda pels interns. I els caps de setmana, locutori de 40 minuts i gairebé sempre vis-a-vis d’una hora i mitja, en què et pots abraçar! I així cada setmana de cada mes. Amb funcionaris i interns, som com una petita gran família, com diu el cartell de l’entrada de la casa de Fernando Pessoa: “Al final, la millor manera de viatjar és sentir.” Tot està bé.

Conservo tot de bons records de Soto del Real. Van ser nou mesos a Castella, i els mals moments els he deixat aparcats. Dit això, la distància és un càstig afegit a la injustícia de l’empresonament; per tant, l’esforç de l’entorn per venir a visitar-nos s’ha mitigat substancialment. Heu de pensar que fer un locutori amb vidre a Madrid un cop per setmana, de 40 minuts, suposava invertir 12 hores, entre tren, taxi, esperes i retorn. Són 1.300 quilòmetres. Ser a Lledoners també permet estar més al dia de l’actualitat; et sents més a prop de casa i els de casa també t’hi senten. Però no ho oblidem: tot és presó i igual d’injusta.

Hannah Arendt explica a Veritat i política que “la llibertat d’opinió és una farsa si no es garanteix la informació objectiva i no s’accepten els fets mateixos”. Van utilitzar la imatge de dalt dels cotxes per escenificar una sedició, ara ja rebel·lió, del tot inexistent, però el 20-S l’Estat ens va posar un parany perquè avaléssim el seu fals relat de la violència i no hi vam caure: felicitem-nos. No em penedeixo de res; al contrari, ho tornaria a fer, i no defallirem a desmuntar la seva farsa.

Que no era una “massa de força”, sinó una “massa de dignitat”. La població es va conjurar pacíficament per votar i, contra això, no hi ha desplegament policial que valgui. Encara és hora que el Suprem aporti una sola prova amb què acrediti aquesta suposada crida a la violència per part de Jordi Sànchez i jo mateix. I no l’aporten perquè no existeix. Entre tots han muntat aquesta farsa; a veure com se’n surten.

Ara diuen que al gener. En qualsevol cas, l’afrontem amb un objectiu molt clar. S’han inventat un relat. Ens han tancat a la presó per haver exercit drets fonamentals, i això només passa en països on l’estat de dret s’aguanta per un fil. Per tant, lluitarem sota la bandera de la democràcia, amb dignitat i coratge. Acusarem l’Estat de vulnerar el dret a la mobilització i a la dissidència política i defensarem la desobediència civil pacífica.

No soc ingenu, però tant l’equip jurídic com tot Òmnium sortim a guanyar el judici, encara que la sentència estigui escrita. Estan jutjant els prop de 130.000 socis d’Òmnium i més de dos milions de votants i uns quants milers més que van sortir el 3 d’octubre per la vaga de país. Recordem que ens van dir que no votaríem i fixeu-vos què va passar.

Les dues coses alhora. El judici servirà perquè els demòcrates de l’Estat espanyol, que hi són, vegin de què és capaç l’Estat per protegir l’establishment i el poder de l’Íbex 35. I, alhora, el judici no és només contra el sobiranisme, sinó contra tot aquell que s’atreveixi a qüestionar el règim del 78. És la campanya de Demà pots ser tu. I tot això ho farem, efectivament, acusant l’Estat de vulneració flagrant dels nostres drets fonamentals. El judici és un pas més en el camí i no el desaprofitarem. Com diu l’estimat Àlex Solà, ens caldrà “l’estil dimitrovià”.

Ens hi deixarem la pell perquè així sigui; no serà fàcil. Tinguem clar, però, que res els obliga a fer-ho i, per tant, estiguem preparats per fer tots d’altaveu.

Tant de bo. Sempre hem apostat pel diàleg i la mediació, sense demanar renúncies prèvies a ningú. Som ciutadans europeus i les institucions europees tenen el deure d’intercedir.

No ho podem fiar tot al Tribunal Europeu; seria un greu error. El camí fins a Estrasburg no serà ni fàcil ni ràpid, ho hem de tenir clar. Fa temps que hi estem treballant. Espanya és el país amb més sentències en contra de la justícia europea i, alhora, en tota aquesta causa la justícia espanyola ja ha rebut uns quants revessos importants de la justícia d’altres països de la UE, que han deixat en evidència bona part del sistema judicial espanyol. Tots els exiliats són ciutadans lliures dins la UE. Les mobilitzacions i l’acció política seran clau, un altre cop.

Absolutament. I en el cas de les nostres represaliades, hi voldria afegir que l’actitud militant de l’Anna, la Carme, la Marta, la Meritxell, la Clara i la Dolors m’inspira tothora. Són referents de tenacitat i fermesa.

Sí, però amb el temps perd eficàcia. Les primeres setmanes de presó semblava tot plegat una tragèdia i, al cap de pocs mesos, sense normalitzar la situació, vam aprendre a fer servir les eines per fer front a la seva repressió: tanta tendresa com coratge. Ho dèiem abans del referèndum: “No hi ha prou presons per aturar tanta democràcia.”

Cap estratègia serà reeixida si la presó n’és un condicionant. Els presos no som moneda de canvi de res. Som palanca democràtica també per visibilitzar davant la comunitat internacional la greu situació de repressió que es viu a Catalunya. Com a col·lectiu, no podem condicionar les estratègies polítiques. Això va quedar superat quan feia onze dies que Jordi Sànchez i jo estàvem empresonats a Soto del Real i el Parlament va proclamar la República.

És que la gent no falla mai, no ha fallat mai. Encara no podem avaluar les conseqüències de l’exercici d’autodeterminació individual que també va suposar el dia del referèndum de fa un any, però dilluns passat vam veure el fruit de la llavor... La gent és avui la principal estructura d’estat; tenim un país fantàstic, que ni es resigna ni s’atemoreix. La manifestació de dilluns era també una interpel·lació absoluta als partits polítics sobiranistes i als seus responsables. Lideratge i convicció.

No ho podem magnificar ni banalitzar, perquè podríem caure en la trampa dels que volen construir la imatge que el moviment sobiranista és violent. El sobiranisme és genèticament pacifista. Violència és enviar 8.000 policies a atonyinar la població civil perquè vol votar, amb un balanç de milers de ferits en menys de dotze hores, i condecorar-ne els responsables. Violència és tombar als tribunals una quarantena de lleis socials i ambientals que simplement pretenen millorar la vida dels ciutadans. Violència és tenir un 20% de la població en risc d’exclusió social.

Em semblaria molt inadequat fer valoracions sobre l’acció de companys que ara estan a la presó o a l’exili. Però, alhora, i des del respecte i l’empatia cap a tothom, és del tot imperatiu que els partits polítics sobiranistes estiguin a l’altura del moment actual i parlin clar. Ningú entén la polèmica sobre la suspensió dels diputats i això és una mostra de dinàmiques que no porten enlloc. Cal posar fi a aquesta sensació d’improvisació. És l’hora de l’alta política, en majúscules. Els ciutadans d’aquest país, amb el seu compromís insubornable, s’han guanyat el dret de ser tractats amb màxima rigorositat, sinceritat i sentit d’estat.

No podem renunciar a res, sempre que la via sigui pacífica i democràtica. La democràcia deixa de ser-ho si té límits. Per tant, recuperem les lleis de caràcter social aprovades pel Parlament i suspeses pel TC d’una vegada, algunes de les quals amb els vots del PSC... Hi ha tanta feina per fer...

No ens convenç el verb eixamplar; ens estimem més parlar de compartir. Ningú vol ser eixamplat per algú altre. Per això parlem de compartir, que implica escoltar, mantenir una actitud oberta i, sobretot, molta empatia… Treballem per trobar i construir consensos, enfortir-los i consolidar-los; som terra de “lluites compartides”. Sortim al carrer i empeltem-nos de la diversitat de la nostra societat, que la cultura sigui al bell mig de les nostres vides. Això només sortirà bé si ho fem junts, si hi arribem plegats i no ens deixem ningú pel camí.

No ho entenem així; cadascú sap quin és el lloc que li correspon. Per tant, les institucions, que facin d’institucions, i els partits i les entitats de la societat civil, exactament el mateix. Ningú va dir que seria fàcil, ni ràpid. Així que necessitarem continuar arremangant-nos, i les mobilitzacions seran més necessàries i intenses que mai, n’estic convençut, però també és imprescindible la confiança i la unitat d’acció entre partits polítics, sindicats, patronals, entitats del tercer sector, etc. Cal una resposta contundent i unitària de la societat catalana. Aquest país només avança quan ho fa unit en la seva diversitat. Prop del 80% de la societat catalana està en contra dels empresonaments i a favor del referèndum. Això representa un gran consens, i sabem que el president Torra ho té present.

La realitat dels fets no l’acompanya, però que digués ben clar que vol treure aquest conflicte polític dels tribunals seria un punt de partida interessant, així com retirar tots els recursos del TC contra les lleis socials aprovades pel Parlament. I, sobretot, que deixi de posar límits al diàleg. S’ha de poder parlar de tot.

No acceptaré cap sentència condemnatòria a canvi d’un indult. Jo no em penedeixo de res i no hem vingut a la presó per lluitar pel nostre alliberament, sinó per defensar drets i llibertats. 358 dies de cel·la han enfortit massa les conviccions per poder renunciar a la meva dignitat.

És que als del PSOE els fem nosa a la presó. En la qüestió catalana, i en especial amb referència als presos polítics, la seva política és la del pal i la pastanaga. Adapten el missatge en funció del públic a qui s’adrecen. La presó preventiva és una aberració. El millor que podrien fer és assumir-ho sense complexos i actuar en conseqüència. Fer el contrari els situa al mateix nivell que l’extrema dreta, el PP, Cs i Vox. Dit això, farem bé de no fer volar coloms.

No sembla que sigui una oferta de diàleg sincera i amb voluntat de trobar una solució política al conflicte. Passem de les intencions a les propostes.

En els darrers mesos, el PSOE ha posat data a l’exhumació de Franco i ha impulsat una reforma exprés de la Constitució. Això demostra que, quan tenen voluntat política, remouen cel i terra. Cal valentia i coratge; al Canadà i al Regne Unit hi trobarà la solució.

És obvi que amb un govern del PP o Cs estaríem pitjor, però no sabria dir com de pitjor. En qualsevol cas, recordem que hem sentit Aznar parlar del moviment basc d’alliberament nacional i el govern de Felipe González condemnat pels GAL.

Des d’Òmnium Cultural, no els ho demanarem. El PSOE sap de sobres que la resolució del conflicte requereix diàleg i no pas tribunals. Tots els partits polítics d’àmbit estatal, excepte Podem, han avalat un relat basat en una violència inexistent.

Tot i la indefensió que suposa afrontar el judici des de la presó, fa temps que això ja no és una prioritat. No vull sortir ràpid, vull sortir bé, que no vol dir res més que aconseguir que l’Estat espanyol reconegui que ha vulnerat greument drets i llibertats fonamentals. La nostra causa és la democràcia i la defensa del dret a l’autodeterminació.

Podria ser, bàsicament per castigar-nos encara més, però no tindrà efecte en la nostra actitud política. Hem d’intentar no projectar res sobre qüestions que no depenen de nosaltres mateixos. Necessitem mantenir una actitud positiva en tot moment, és essencial.

Les clavegueres de l’Estat són insaciables. És un estat podrit, i se n’utilitzen els aparells per fer guerra bruta contra tot allò que molesti el poder. És una de les claus de l’afebliment progressiu del sistema democràtic espanyol. Tant de bo tot això faci reaccionar els demòcrates de l’Estat.

Òmnium, com a principal entitat de la societat civil, treballa per enfortir els grans consensos de país. Negligiríem la nostra funció si entréssim en el driblatge curt de la política i valoréssim dinàmiques de partit, que, com el seu nom indica, vol dir ‘d’una part’.

Seria molt greu, de nou, però malauradament no podem descartar res. En qualsevol cas, ja vam veure que el 21-D, empresonant candidats i imposant unes eleccions, no van sortir-se amb la seva i la majoria sobiranista va obtenir una amplíssima majoria al Parlament. La força de la gent els va frenar i el catalanisme sobiranista va tornar a guanyar a les urnes, que és on es guanya en democràcia.

Tot el que sigui enfortir el sistema d’organitzacions en el marc del sobiranisme és favorable; per tant, tota la sort i encerts. Qualsevol altra valoració per part meva es podria interpretar erròniament.

Amb gran autoestima, un cert vertigen, agraïment i molta responsabilitat. Quan va començar la repressió, vam acordar en la junta directiva que, en el cas que jo acabés a la presó, el vicepresident i estimat amic Marcel Mauri de los Ríos seria el nostre màxim representant, i el temps ens demostra que la decisió i l’elecció van ser un gran encert. Sempre hem tingut clar que el meu empresonament no pot afectar el funcionament de l’entitat i hem après a repartir-nos els rols. Que l’Estat tingui clar que l’empresonament del president d’Òmnium no ha aconseguit debilitar-nos com a organització ni variar l’estratègia de l’entitat. Ben al contrari: ens reafirmem en els nostres valors fundacionals, que són llengua, cultura, país, cohesió social i educació. República. Franco ja ens va il·legalitzar i no els va servir de res. Òmnium és molt més que el seu president, que no deixa de ser-ne un instrument més.

Diu molt del compromís de la societat catalana. Ho entenc com un reconeixement a la trajectòria de coherència i rigor d’una entitat amb més de 57 anys d’història, però també, des de la modèstia més absoluta, com un missatge de “No ens falleu!”. Ara mateix som 126.000 socis arreu dels Països Catalans, més d’un miler a tot l’Estat i a Europa, i seguim creixent dia rere dia. Tenim una estratègia d’implantació territorial amb un horitzó fixat: que a cada poble de Catalunya existeixi una secció local. L’objectiu és ben clar: ampliar l’imaginari col·lectiu de país i enfortir la cohesió social i el sentiment de pertinença col·lectiva del conjunt de la societat catalana.