Temporada molt alta
Els responsables de Bitò Produccions han treballat per revalorar i normalitzar el panorama circense a Catalunya i han inclòs espectacles de molta qualitat en la programació del Festival de Tardor
Temporada Alta va néixer l’any 1992 amb quatre espectacles al centre cultural La Mercè de Girona. Pocs es pensaven que la iniciativa de Bitò Produccions, en aquell moment impulsada per Josep Domènech i Salvador Sunyer, esdevindria un dels festivals de tardor més importants de Catalunya. En la mesura que anaven augmentant el nombre i la qualitat dels espectacles, els responsables van decidir recuperar el circ i ho van fer per la porta gran. El 2004, van portar els Colombaioni, família amb tres segles de tradició, hereus directes de la Commedia dell’arte que Federico Fellini va fer mundialment famosos amb la seva pel·lícula Els clowns. El tastet dels Colombaioni es va ampliar i, el 2007, després que Sunyer fes una declaració històrica en què assegurava que el circ estava maltractat a Catalunya, el Municipal es va omplir amb la plasticitat i innovació del Circ Éloize, una companyia fundada a Montreal el 1993 que, complementada per la companyia de teatre i dansa Teatro Sunil, va presentar Nebbia, un espectacle amb imatges carregades de poesia que desvetllaven un univers a cavall entre el somni i el circ. La posta en escena dels canadencs va ser un èxit important i la clau de volta que va fer que, el 2008, amb la intenció de revalorar i normalitzar el panorama circense a Catalunya, els productors de Bitò decidissin produir el primer espectacle d’aquest art considerat menor. L’escollit va ser Devoris Causa de la companyia Escarlata Circus –Jordi Aspa i Bet Miralta–, una aposta per la llibertat i la imaginació que va obrir un camí llarg que es va anar fressant any rere any, fins convertir Temporada Alta en una cita imprescindible per a moltes companyies. Remarcable l’arribada de Slava Polunin, considerat el millor clown del món, que, el desembre d’aquell any, va presentar Slava’s Snowshow, una fantasia muda i va deixar una frase per a la posteritat: «L’objectiu del clown és el plaer i l’alegria, ser un ximple.»
Ximple era Le sort du dedans, muntatge de la companyia francesa Baró d’Evel Cirk, que, el novembre del 2009, va convertir la carpa plantada a la Copa en un espai íntim però fort que ajudava a recrear un món habitat per un home, una dona, un músic i un animal. Amb un argument sense paraules, intentava recrear una història d’amor.
Per les Fires del 2011, la companyia quebequesa Les 7 Doigts de la Main va presentar PSY al Municipal. La frase de presentació assegurava que maridava les acrobàcies del cos, de la ment i de l’ànima, però, en realitat, era un muntatge lúdic amb malabaristes que il·lustrava la bondat saludable del circ per a pacients amb malalties mentals. Els onze artistes que participaven en la peça interpretaven personatges que patien afeccions com ara l’amnèsia, la paranoia, al·lucinacions, la dependència, addiccions, l’obsessió compulsiva i l’agorafòbia i trobaven la seva interpretació en disciplines com ara el malabarisme, la corda vertical, els equilibris sobre bastons, les acrobàcies, el llançament de ganivets i els salts de bàscula en una escenografia estimulant que tenia la intenció d’evidenciar el vincle entre cos, ment i esperit. Per les mateixes dates, va tornar Baró d’Evel Cirk, que va presentar Bèsties, espectacle ideat per Blaï Mateu –fill de Jaume Mateu (Tortell Poltrona) i Montserrat Trias (Srta. Titat)– i Camille Decourtye i definit per Sunyer com un viatge cap al temps en què els homes i els animals compartien un món salvatge.
El Circ Éloize va tornar, el 2016, amb Cirkopolis, obra inspirada en la pel·lícula Metròpoli, de Fritz Lang, en què, com va escriure Jordi Camps Linell en una crònica a El Punt Avui, «a diferència de la revolucionària Maria, els deu acròbates i artistes mutidisciplinaris d’aquesta companyia canadenca» desafiaven «la monotonia imposada per una ciutat freda, mecanitzada i imponent, a través de les arts circenses i la dansa creativa»: «És així com els treballadors grisos i anònims reivindiquen, successivament, la seva pròpia personalitat i expressivitat.» Un any més tard, la mateixa companyia, va arribar amb Saloon, una composició que, segons Emmanuel Guillaume, era «una festa amb cowboys» de què s’havia «foragitat tota violència, però no la tensió i el perill», i en què, realment, la sensació de perill era constant. «I el fet que els espectadors la respirin de manera simultània uneix molt. La meva intenció era fer un espectacle per gaudir i reforçar el sentiment de comunitat.», hi afegia.
Molta feina i ben feta
Segurament, quan, l’any 1992, Josep Domènech, antic membre del Talleret de Salt, i Salvador Sunyer, mestre de català i gestor cultural, van decidir engegar Temporada Alta presentant quatre obres al centre cultural La Mercè, van pensar que trencarien els motlles d’una ciutat que tenia una determinada afecció pel teatre però no estava acostumada a veure obres importants i inclourien en l’aventura Salt, poble de perifèria i immigració a què van donar una alternativa a la pròpia invisibilitat. Consolidat com un dels festivals culturals més importants del Principat i convertit en la porta d’entrada del millor teatre europeu, ofereix un ventall amb totes les arts, des de teatre a música, passant per circ i espectacles al carrer. El 2013, va rebre el premi Max a les noves tendències.
