“La clau per no discriminar les nenes és educar la família”

Hi ha dos Zara, tres H&M, més cotxassos i grans superfícies, però la resta està igual. No m’agrada que les zones de barraques hagin desaparegut de la vista del turista perquè continuen existint encara que la classe mitjana hagi adoptat uns valors lligats al consumisme. En canvi m’encanta l’energia amb què batega la ciutat.

És igual que la derogació de la llei que prohibia qualsevol relació sexual antinatural. Després ha arribat la derogació de la llei de l’adulteri. Aquestes normes són un progrés i els activistes ho veuen com un fet històric, però el conjunt de la població en viu al marge. Perquè realment canviïn els costums han de passar dues o tres generacions.

Un rol passiu. Moltes entitats inverteixen esforços en l’educació de la nena, però dur-la a una escola d’elit no arregla res. El més important és l’educació de la família i de la comunitat perquè no la discrimini. Nosaltres ho havíem fet malament i ara en lloc de centrar-nos en les nenes també treballem amb nens. La clau és que s’hi impliqui la família, si no no els ajudem.

Costa per la mentalitat, però quan es trenca una barrera en una comunitat hi ha efecte contagi. Tenim un programa destinat perquè els menors no només rebin educació acadèmica sinó educació sexual, que sàpiguen fer una denúncia a la policia... Pot semblar molt bàsic però en tres mesos va evitar tres violacions i va detectar el cas d’una nena de qui abusaven el pare i el germà. La mare viu ara independent amb la nena i la seva germana però no hem aconseguit que ho denunciï perquè creu que la comunitat li girarà l’esquena i no casarà les filles.

Tenim dos parvularis als districtes vermells de la ciutat i, en un, hi ha una nena la besàvia de la qual va ser venuda en un poble quan era petita. L’àvia era prostituta amb quatre anys i la mare, també. Al final, estan tan aïllades que només veuen les quatre parets del prostíbul.

Durant dos anys vaig haver de dur escorta policial i intueixo que em tocarà tornar-ho a fer perquè estem centrant-nos en el tràfic humà. Si tinc por? Un bomber sap que es pot cremar.

El matrimoni infantil és una qüestió cultural de creença. Però el tema de les castes de l’hinduisme, abolit en la Constitució als anys cinquanta, s’ha convertit en un classisme exagerat en totes les religions. I no sé què és pitjor. Que tota una ciutat sigui tan classista és terrible.

Intento copiar d’elles l’acceptació del corredor de maratons, de seguir costi el que costi perquè, al final, tot surt.

Comencen a despuntar casos a Bollywood i hi ha una miss que ha denunciat assetjaments, però costa entendre el feminisme més enllà d’alguns activistes o de les elits. La gent està obsessionada a sobreviure i no només dels slums. La classe mitjana està capficada a tenir una bona feina i poder pagar el lloguer. El metre quadrat és molt més car que a Barcelona. Perquè Bombai és un lloc que permet somiar, i no hi ha res pitjor que una vida sense somnis.

Tinc una foto en un piscina amb dos nens. En una banda hi ha un nen que avui és el segon xef del millor hotel de Bombai. En l’altra, un nen que ha desaparegut. No sabem si va tornar a la droga o el va agafar una màfia.

Quan venen una nena, també venen algun cosí que és una mena de vigilant i a la màfia li va bé perquè el comença a educar perquè en el futur sigui proxeneta. Si les entitats rescaten la nena i li donen una vida millor, el nen queda desemparat; molts s’acaben suïcidant. Els últims anys ens hem enfocat en temes de tràfic humà. Parlo de nenes que estan en gàbies!

Bo, tot i que sé que és una de les més corruptes del món. L’única mala experiència va ser fa uns anys amb uns agents que volien negociar el preu d’uns nens. Pel que fa al govern, és d’una lentitud horrible. Hi ha mil lleis i cadascuna implica deu mil gestions lentíssimes. El 85% de la feina se’n va en gestió burocràtica. El meu gran enemic és la burocràcia, que ve del llegat colonial i no s’ha posat al dia.