Montse Oliva

Estar gairebé vint anys a la sala de premsa del Congrés dels Diputats i ser de Torà (la Segarra), i ser progressista... No haver perdut mai l’accent lleidatà i fins i tot incrementar-lo per marcar territori; ser delegada del diari “independentista”, tal com es coneix El Punt Avui a Madrid; dir-te Montserrat i haver aconseguit ser respectada i admirada per uixers, agents de la Policía Nacional, funcionaris i tots els companys de la premsa madrilenya –va arribar a ser presidenta de l’Associació de Periodistes Parlamentaris–, i pels grans líders polítics espanyols és un mèrit irrepetible de la Montse Oliva. Un mèrit que s’hauria d’inscriure en els annals dels cronistes parlamentaris.

Vaig conèixer la Montse Oliva l’any 1999 quan va arribar a Madrid per treballar al llavors diari Avui. Ningú ens va presentar. Per això crec que vam ser bons amics. Va dir-me que venia per a una petita temporada i que li fascinava poder fer un temps periodisme de “saló” a la Villa y Corte.

Ho va fer gairebé vint anys. Eren els darrers mesos d’un Aznar pactista amb els nacionalistes i poc abans que el del “bigoti”, com li dèiem, guanyés la majoria absoluta. Eren temps on la convivència pel fet de ser català a Madrid era més fàcil que en els darrers que la Montse va haver d’aguantar estoicament sense renunciar a cap dels seus orígens.

Gràcies a ser una bona periodista amant d’explicar els fets i respectar les opinions de tothom. Un periodisme savi i rigorós que ha practicat a El Punt Avui i en comentaris a l’emissora RAC1. No es fàcil exercir de periodista català i en català a Madrid. Els punts de vista són sempre diferents a la majoria i el seu mèrit estava en només explicar els fets. Explicar-nos la realitat. Amb aquest estil, la Montse es va saber guanyar la confiança del respectable. La trobarem a faltar.

Ànims a l’Amat Carceller i al seu fill.