“L’Estat és una biga corcada de dalt a baix”

Sí, ja l’he complert; però, com recordaran, la condemna va suposar perdre la condició de diputat al Congrés i evidentment això no s’ha restituït i, de fet, no es pot restituir d’acord amb les lleis espanyoles. Ho dic per allò de la llei, que diuen alguns. L’argumentari que tenen és el mateix que hi havia a l’època de Franco. Després si la llei és justa els importa ben poc.

No sé si la paraula és enyorar, però en tinc molt bon record. De fet, no me n’he desenganxat del tot. Ara faig política fent la meva feina.

Crec que va ser el primer acte de determinació d’aquest país.

És evident que és una cadena de coses que van passant i que són acumulatives i que no s’explica sense l’anterior, i en sentit positiu. Hi ha hagut altres episodis en la nostra història en sentit negatiu com ara la sentència contra l’Estatut. En aquell cas vam fer una reacció de rèplica, de rebuig.

La malversació hi és, i cau. I això encara fa més contradictori el que fa després el Tribunal de Comptes. El que no té gaire sentit és que amb regles diferents busquin el mateix resultat.

Des d’un punt de vista material, sense cap mena de dubte. Quan vam anar a declarar al judici exprés, mai vist al Tribunal de Comptes, l’argumentari era el mateix i vaig agafar les notes de la declaració al Suprem. Els que ho plantegen saben que la raó és que la nostra condemna pel 9-N els va semblar poca cosa i, per tant, l’últim recurs que els quedava era el Tribunal de Comptes. L’han utilitzat per veure si podien fer una reprimenda.

De fet, l’encarreguen a una associació que es diu Catalans per la Constitució, que l’acabaven de registrar dos dies abans per fer aquesta demanda. De tota manera, penso que tot això és el seu problema. Si l’Estat espanyol necessita anar perseguint la gent per continuar sent Estat, vol dir que se sent molt poc capaç de convèncer. I si s’ha de constituir una associació per demandar la gent, vol dir que tenen molt pocs arguments.

Sí, però és conjuntural i ho situo en el terreny de l’actitud de servei.

No, tinc la convicció que el suport hi és s’expressi més o menys. Els veig més sols a ells agafant-se a unes idees que han quedat antigues, amb una lògica de reacció d’imposar i castigar... A mitjà i llarg termini el vent el tenim molt a favor.

Primer hi haurà un pronunciament de qui ens jutja, que és una senyora que es diu Margarita Mariscal de Gante i que va ser ministra d’Aznar, després podrem recórrer en apel·lació al mateix tribunal, que hauran de resoldre tres membres que no siguin aquesta senyora i, finalment, anirà al Tribunal Suprem. Serien dos o tres anys, però com que tot és excepcional, diria que serà abans.

A la foto fixa d’avui és viu i no se l’ha de desconsiderar perquè té capacitat de fer mal, però és la seva fi en termes històrics. Si un projecte col·lectiu, un estat, ha de recórrer al dret penal contra una gent que han comès el delicte de fer política, de posar urnes i de fer-ho pacíficament, aquest estat està mort. Al segle XXI no hi ha cap projecte que pugui convèncer per imposició, aquest és el gran canvi que s’està produint al món. I a l’Estat espanyol fa aigües tota la seva cultura i on ho projecta més és en el tema de Catalunya, que no entenen, i reaccionen com un pare autoritari.

En el terreny conjuntural, aquest canvi s’ha d’explorar. Ara, soc molt escèptic. Fa deu anys que vam negociar l’Estatut amb els socialistes, que ho van prometre tot, amb aquell “Apoyaré lo que apruebe el Parlament de Catalunya” i després, res. Hem de tenir prudència perquè mai han complert. L’Estat espanyol està en fallida, i no només es veu en el tema Catalunya, sinó en el tema del Tribunal Suprem i les hipoteques i els bancs. És clamorós, és la fallida d’un sistema. La impossibilitat de donar respostes als temps canviants. A Catalunya estem assajant maneres noves per a temps nous.

No tinc cap indici que d’aquí a Nadal siguem independents, però no penso que sigui una cosa de gaires anys. Hi ha coses que es van ensorrant. La carcassa aguanta molt i impressiona, però està corcada per dins. És com el símil d’una biga de fusta cordada, tu la veus i no passa res i un dia baixa de cop.

És que no ho és. Ja vam començar ara farà un any… On s’és vist una denúncia en aquest cas una querella de la fiscalia, tramitada al moment, que se’ns comunica un 1 de novembre, que era un festiu; no hi va haver temps ni de llegir exactament de què se’ns acusava, de preparar mínimament la defensa i ja es va entrar a la presó. Gairebé va ser una detenció, més que un procediment d’empresonament.

Sí, sí. Volen fer veure que fan un judici posant-hi tots els ingredients i donant-li versemblança de cosa jutjada. Estan en aquella normalitat, sap?, de l’època victoriana, aquí no passa res…, tot és normal… “el procedimiento”. Però hi ha una aparença molt forta que permet a determinat tipus de gent veure la biga. I incompleixen contínuament les seves pròpies normes. I després hi ha una altra part, de més mal dir, més subjectiva, que és que a sobre són maldestres. Tenen mala intenció i a sobre són maldestres. Quan dic maldestres vull dir que, jo he vist amb els meus ulls on hi ha les caixes, 50.000 folis de la causa, i dius “això és el Suprem?”. És la cosa més desordenada que he vist a la vida.

Vam declarar, van habilitar tot el mes d’agost i penses que aquesta gent treballarà si van habilitar tot el mes d’agost, però no, van marxar de vacances del dia 1 al 31. Ells tenien el propòsit d’avançar feina el mes d’agost, però no van deixar de fer vacances. Ja ho dic, hi ha coses que són de mala intenció i hi ha coses que són simplement de ser maldestre.

Han estat sempre públics els judicis. Si tinguessin la mala pensada de, per primera vegada, no donar senyal, ens espavilarem igual nosaltres.

Crec que ells estan ficats en un embolic, sap? Nosaltres hem de demanar sempre la llibertat i l’absolució. Nosaltres tenim una posició de molt bon defensar i són ells els que ens acusen de rebel·lió o de sedició, que per al cas és el mateix, i que ens imputen una violència que no s’ha produït. Hi ha més aldarulls en la celebració d’una final d’un esdeveniment esportiu o més desordres públics, que el que va passar el 20 de setembre o l’1 d’octubre. Els únics que practiquen la violència desproporcionada, i ho demostrarem en el judici i ho explicarem a fora, hi hagi senyal de televisió o no, són ells. Ignoren el mandat judicial i no compleixen la Constitució que diuen defensar. Ho farem amb el Codi Penal i la seva jurisprudència a la mà.

Aquí hi ha hagut molta mà del discurs del rei del 3 d’octubre. Hi ha un corrent d’autoritarisme, de no comprendre el món en el qual vivim, la globalització, les identitats, la dinàmica dels pobles i la democràcia. I reaccionen iradament amb un: “A la cárcel!”.

Jo aquí aplico un principi de bondat. Si es llancen idees és igual. Nosaltres no deixarem de ser demòcrates, dialogants, proposadors d’iniciatives i solucions perquè els altres no ho són. El que no farem és comportar-nos com ells. Si jo crec que ells són aquells de la biga corcada, el que no faré és posar-me a fer de biga perquè em corquin a mi també.

Sí, molt. Hi ha una dimensió del fet d’estar a la presó que et condiciona la teva vida. Perdre la llibertat no és una broma, però quan tu tens l’oportunitat de poder racionalitzat i analitzar la situació que tens ells saben per què estan allà i tenen la consciència molt tranquil·la. Se senten molt acompanyats i estan molt determinats, convençuts que aquest preu que els toca pagar és conjuntural a la solució estructural de posar en evidència que aquesta biga que és l’Estat espanyol està corcada de dalt a baix. I acusar-los de tenir privilegis no és només de perdedors sinó de covards i una temeritat. I que siguin conscients que estan posant en risc la seva situació personal. I els que ho han denunciat al Parlament poden anar a Lledoners a veure quins privilegis tenen i parlar amb altres presos.

Doncs que l’independentisme ha de treballar amb una cúpula molt limitada o escapçada. I això dificulta les coses. Hi ha discussions que podrien ser menys intenses i no tan evidents i que s’haurien de resoldre d’una manera diferent. Això ara i abans, i jo també en vaig ser protagonista. L’essencial és que la unitat de l’independentisme continuï sent productiva. Jo ho dic clarament.