El Suprem afronta el judici als presos amb el crèdit tocat
Estableix un precedent polític invocant la “repercussió social” de l’impost hipotecari per fer un ple inèdit després de la sentència
Lesmes perd la gràcia obtinguda en la construcció de la rebel·lió
Que suposa una “enorme repercussió econòmica i social” és un concepte obert a interpretació, però invocar aquest motiu polític aliè a la jurisprudència li ha servit, al Tribunal Suprem, per trencar les seves normes i fer el que mai s’havia vist: convocar un ple l’endemà de dictar una sentència precisament per revisar la sentència que acabava de dictar. Després d’aquest precedent de motivació política i amb el president i constructor del relat de la rebel·lió independentista, Carlos Lesmes, en la diana tant de polítics i juristes, el Suprem afronta el judici als presos polítics enmig d’un ambient inesperat: amb el crèdit professional tocat i descobrint que és objecte de la ira popular en forma de manifestacions de protesta a la seva porta.
L’abandó de la gestió del conflicte català per part de l’aleshores president Mariano Rajoy havia procurat fins ara al Suprem un dels moments més àlgids de popularitat dels seus dos-cents anys d’història, amb Pablo Llarena com a instructor de la macrocausa de l’1-O i el seu referent més visible. En les bambolines del patrocini de la construcció de la violència a Catalunya, però, Llarena ha tingut l’alè del president de la sala segona, Manuel Marchena, i del president de l’alt tribunal i alhora del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes.
Cop de Lesmes al CGPJ
Si bé l’escàndol de la sentència sobre l’impost hipotecari no és obra de la sala segona, sinó de la tercera –la del contenciós administratiu–, Lesmes s’hi ha implicat en persona i va ser ell qui va sacsejar els fonaments del Suprem en imposar el magistrat Luis Díez-Picazo com a president de sala el 2015. Qui presidia la sala tercera era José Manuel Sieira, que amb dues dècades d’experiència aspirava a la cortesia no escrita de renovar el càrrec per un segon mandat. Però Lesmes, molt conservador i devot d’arengues espanyolistes –“la unitat d’Espanya és un mandat directe per als jutges”, es vantava en l’obertura de l’any judicial del 2017– i promogut pel PP, preferia algú més afí al capdavant d’una sala clau perquè és aquí on acaben els litigis de les comunitats contra el govern de l’Estat. El cop contra la tradició al si del CGPJ es va imposar entre denúncies de “pressions” i, per primera vegada, Lesmes va forçar que l’òrgan de govern dels jutges no renovés un president de sala que aspirava a la reelecció i el defenestrés gràcies a l’estret marge de suport de 12 dels 21 magistrats a Díez-Picazo.
Un dels primers que ha detectat que el bumerang del Suprem propiciat per Lesmes pot desprestigiar el tribunal que jutjarà el govern expulsat pel 155 és el líder del PP, Pablo Casado, que renuncia a sumar-se al “populisme de carrer en un moment en què no es pot soscavar el prestigi del Suprem”. Fins i tot un ariet de la tesi de la rebel·lió com Albert Rivera, que ha fet campanya per protegir Llarena, acusa ara el Suprem de “disparar-se un tret al peu” i “autolesionar-se” amb un “escàndol” abans del judici del gener.
“El rei Sol” com a mot
Pel constitucionalista Joaquín Urías, el colofó a quinze dies de posar la pròpia jurisprudència en revisió “danya el Suprem” i desprèn una “sensació d’amiguisme i insensibilitat amb la gent”. Des de Jutges per la Democràcia, el seu portaveu, Ignacio González Vega, exigeix la dimissió de Lesmes, que és parodiat pels adversaris interns com “el rei Sol”. “La sortida de Lesmes ha de ser ara, ha de ser immediata. El mal que ha fet a la justícia perdurarà”, sosté González Vega.
Tot i que Lesmes hauria de cessar el 4 de desembre posant fi al seu mandat, el grup d’ERC al Congrés ha demanat la compareixença davant la Comissió de Justícia per donar explicacions. Quan es renovi el CGPJ i cessi, Lesmes deixarà el llegat d’un Suprem que per primer cop va revisar una sentència l’endemà de fer-la pública i haurà regalat a l’independentisme un argument de pes al marge de la sentència: si es va esmenar amb la banca per impuls polític, per què no pot fer el mateix amb els líders de l’1-O?
