ERNESTO SAMPER
EXPRESIDENT DE COLÒMBIA
“Sonen tambors de guerra entre Colòmbia i Veneçuela”
“La lluita contra el narcotràfic colombià no era per salvar el tema de les drogues, sinó per salvar l’estat de dret i el control del poder”
“L’expresident Santos va fer molt bé el desarmament de la guerrilla de les FARC, però després va abandonar el postconflicte i la justícia de transició”
“Sense el retorn de les terres als pagesos, no hi haurà pau”
Un polític de llarg recorregut
President de Colòmbia (1994-1998) i secretari general de la Unasur (2014-2017), Ernesto Samper ha estat ambaixador a Espanya i a les Nacions Unides. Ha visitat Barcelona per participar en el seminari ‘Drogues, polítiques i violències’, organitzat per Casa Amèrica Catalunya i l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP).
Advocat, economista i membre d’una família de l’elit colombiana, Ernesto Samper (Bogotà, 1950) va ser president del seu país del 1994 al 1998, quan encara cuejava la mort a trets de Pablo Escobar, el capo del càrtel de Medellín, a mans dels agents de la DEA. Samper ens analitza la situació a Colòmbia després dels acords de pau i la incidència que hi tenen les drogues.
El govern colombià ha reprès la fumigació amb glifosat dels conreus il·lícits. Això va en contra dels acords de pau?
I tant! Els acords diuen que per eradicar els conreus il·lícits, que ocupen unes 200.000 hectàrees, la prioritat és la substitució voluntària. Si el propietari hi aspira amb el suport de l’Estat i amb la possibilitat de rebre un ajut mentre llaura un nou producte, només torna a plantar producte il·lícit en un 15% dels casos. Però si la decisió és forçada, la recaiguda és del 70%. El govern fumiga i la gent lluitarà fins a la mort per la terra.
Perilla la pau?
Els exguerrillers de les FARC estan en 287 municipis del miler que hi ha a Colòmbia. I en 67 hi ha una presència o de dissidències de les FARC o de grups de l’ELN. No descarto que si continua la presència dels càrtels mexicans en zones crítiques com ara l’Arauca, això pugui generar una metàstasi del conflicte. Hi una evidència aterradora: de deu processos de pau en països amb problemes de narcotràfic, vuit no se’n van sortir. Espero que Colòmbia no estigui en aquesta llista.
Tot i que ha baixat el nombre de segrestos a Colòmbia, assassinen un activista social cada tres dies. Què s’hi pot fer?
És difícil. Els dirigents locals que defensen la política de substitució són una amenaça per als narcotraficants i la guerrilla.
El nou president colombià, Iván Duque, encara s’està situant?
És una incògnita. No va a la confrontació, però de sobte treu polítiques que confonen, com la dels conreus il·lícits, l’eliminació de la dosi mínima –que és una de les bases d’una política moderna sobre drogues– i la pugna temerària amb Veneçuela, país amb el qual tenim 2.500 km de frontera amb dos milions de persones allà. Sonen tambors de guerra als dos països i Duque no pot encendre l’espurna.
S’ha distanciat prou del seu mentor, l’expresident Uribe, contrari als acords de pau?
Hi ha marcat distàncies en qüestions com ara els programes de reincorporació del personal de les FARC. Però el tema de la pacificació de l’ELN està sent una tortura i encara no s’han assegut a negociar. Duque no els pot posar com a condició que aturin la violència mentre es dialoga, perquè l’expresident Juan Manuel Santos va negociar amb les FARC enmig de la guerra.
Era necessari que Santos sortís de la primera línia?
Santos va fer molt bé la primera etapa, la del desarmament de la guerrilla, però després va abandonar el postconflicte i la justícia de transició. La crítica ve per com va fer el pas del conflicte al postconflicte.
Un postconflicte que ara lidera Duque, rival polític de Santos?
Sí, però que el podria convertir en una acció pròpia que el país li agrairia.
Com està el retorn de terres, un punt clau dels acords de pau?
Totalment aturat. D’alguna manera, Duque ha entregat les terres a grans propietaris i no crec que s’avanci gaire. Així no hi haurà pau, perquè durant els últims 50 anys s’han pres deu milions d’hectàrees als pagesos.
El narcotràfic ha reduït l’activitat a Colòmbia?
No, està molt actiu i amb una forta presència dels càrtels mexicans al nostre país.
Com s’hi fa front?
Als països normals s’hi lluita d’una manera, però a Mèxic i a Colòmbia no es va afrontar el narcotràfic per salvar el problema de les drogues, sinó per salvar l’estat de dret i el control del poder. És un repte estructural.
El pla Colòmbia era la tapadora per actuar contra la guerrilla?
Va començar sent un pla per portar la presència social de l’Estat a les zones de violència i va acabar sent un pla contra la guerrilla orquestrat a partir de la lluita dels EUA i Colòmbia contra el narcotràfic. Quan va començar, hi havia tres departaments amb conreus il·lícits i en acabar n’hi havia 23.
Què recorda dels anys noranta, quan la seva campanya presidencial va ser acusada de tenir vincles amb el narcotràfic?
Aleshores tenia protagonisme el càrtel de Cali, que no era tan violent com el de Medellín, però es va infiltrar en la meva campanya. Em vaig sotmetre a la justícia i vaig ser absolt, però van condemnar els administradors de la campanya. Va ser un episodi dolorós.
Vostè arriba al poder després de la mort de Pablo Escobar.
Però la meva lluna de mel amb els EUA va començar i va acabar quan vaig plantejar la legalització de la marihuana a Colòmbia. Érem com dos germans: Caín i Abel. Jo no era un president colombià típic en les relacions amb Washington.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
