Mig any sostenint la flama

El 14 de maig passat, avui fa mig any, Quim Torra era proclamat en segona volta 131è president de la Generalitat, i posava fi així a gairebé cinc mesos de bloqueig del govern i la judicatura espanyola, que van impedir que s’investissin Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull. Tot i que el procés s’ha alentit inevitablement per la dura situació de repressió, han estat sis mesos intensos, en què Torra ha prioritzat superar els efectes del 155, començant pel pagament de subvencions socials i la reobertura de les delegacions a l’exterior, i no s’ha cansat de denunciar l’existència de presos i exiliats polítics –sobretot en totes les commemoracions dels fets de l’estiu i la tardor del 2017–, a qui ha anat a veure regularment. També ha trencat relacions amb qui considera el cap de la repressió, Felip VI, i ha creat l’oficina dels drets civils i polítics per denunciar la vulneració de drets fonamentals a Catalunya.

Torra, que també ha viatjat als Estats Units; a Escòcia a veure la primera ministra, Nicola Sturgeon, o a Ginebra per demanar la mediació internacional, no ha amagat que el seu líder polític és a Waterloo, i manté la idea de reinvestir-lo, si bé entretant Puigdemont té el seu lloc al Consell per la República presentat fa uns dies. Quan les maneres diferents d’enfocar el procés han fet aflorar batalles entre JxCat i ERC, això sí, Torra i el seu govern han actuat d’element conciliador i cohesionador. Amb el vicepresident Aragonès van pactar la conferència al setembre on va traçar les línies immediates, i han redactat un pla de govern amb més de mil mesures, moltes de contingut social, que confien que ajudin a fer República, si bé poques s’han executat encara. Així pensa seguir fins a la sentència del judici a l’1-O, la gran fita a l’horitzó de la legislatura que suposarà un abans i un després, i que Torra vol aprofitar per acusar l’Estat, internacionalitzar el cas i tornar a mobilitzar la societat a la recerca d’una altra “finestra d’oportunitat”, una de les expressions que ha popularitzat.

L’engranatge unionista, però, no li ho ha posat fàcil, i ja el primer dia va desempolsar piulades i articles seus de fa anys que han servit per acusar-lo de nazi i supremacista, i va engegar, a més, una inflada campanya contra els llaços grocs que va ser el serial de l’estiu. Fins i tot li van discutir la fórmula amb què, sense esmentar la Constitució, va prometre el càrrec. Igualment amb la complicitat judicial, Rajoy –en l’últim gran torpede a les institucions catalanes abans que el fes fora Pedro Sánchez el 30 de maig en una moció de censura arran de la condemna al PP per corrupció– també es va negar a publicar al DOGC el nomenament dels consellers que havia triat Torra, entre els quals hi havia els exiliats Lluís Puig i Toni Comín i els presos Josep Rull i Jordi Turull. Al final també va haver de cedir amb nous noms i el govern no va prendre possessió, i desallotjar així el 155, fins al 2 de juny, el dia que Sánchez ho va fer a Madrid.

Amb dos executius nous, i el PP i Cs amenaçant amb un nou 155, la reunió dels presidents el 9 de juliol va destensar la situació i va obrir expectatives de diàleg, en forma de la recuperació de comissions bilaterals, que fins ara han permès recuperar tres lleis socials suspeses, com la de sanitat universal o la de pobresa energètica, o el reconeixement d’un deute de 2.700 milions, dels 6.700 que reclama la Generalitat a l’Estat. Això sí, hi ha hagut pocs avenços pel que fa a la fi de la repressió, més enllà de l’acostament dels presos, i cap ni un en l’exercici de l’autodeterminació, cosa que ha fet que Torra retiri el suport als pressupostos de Sánchez i ha dut a un refredament de relacions, ja que la segona trobada prevista per a l’octubre no es farà ara previsiblement fins al desembre. En l’últim ple el trencament també es va fer evident amb el PSC, tot i que per a divendres Torra ha convocat una mesa de diàleg a petició seva, ja es veurà si amb resultat pràctic.

El retorn a una gestió que troba autonomista ha fet que la CUP hagi retirat el suport a Torra, que al carrer també s’ha vist discutit pels CDR a qui va arengar, els quals han protagonitzat moments de tensió amb els Mossos, fins al punt de posar en qüestió el conseller Miquel Buch. Ni tan sols la presentació del fòrum cívic i social de debat constituent ha aconseguit refer la majoria independentista. De fet, fins i tot l’ANC ha posat un ultimàtum al govern perquè es pacti un rumb clar cap a la República abans del desembre, si no vol veure mobilitzacions en contra. Amb això, els comuns són els únics socis potencials en la negociació del pressupost, el pròxim gran escull, amb l’espasa de Dàmocles a sobre per la vaga convocada el 12 de desembre pel retorn de la paga extra als funcionaris. De patata calenta en patata calenta.