Política

Llums i ombres constitucionals

ANIVERSARI ·

El 40 anys de la carta magna no posen d’acord experts sobre si va haver-hi tant consens en redactar-la

Volen reformes, també en l’ordenació territorial, però veuen poc marge per a reivindicacions pel dret a decidir

La Constitució fa 40 anys amb la demanda per reformar-la

Quaranta anys i més qüestionada que mai. La Constitució Espanyola, aprovada en referèndum tal dia com avui del 1978 amb una participació del 67% del cens i 88,5% de vots a favor, té ara menys consens que mai. Si el gran repte de l’ordenament territorial no ha deixat de ser mai una de les principals crítiques perquè no ha resolt sinó que ha agreujat les demandes de les nacionalitats històriques, en els darrers temps també s’ha posat en dubte fites que tenien més consens. Sobretot la monarquia, però també hi ha veus que veuen una regressió en el reconeixement de llibertats i drets fonamentals o en l’establiment d’institucions democràtiques.

Malgrat que avui –i ja fa setmanes– gairebé només se’n lloïn les bonances o que un dels pares del text, Miquel Roca, afirmi que “cap problema té origen en la Constitució”, ha deixat tantes llums com ombres, i la necessitat de modificar-la. En un context on fins i tot el president espanyol, Pedro Sánchez, no veu malament eliminar l’article 56.3 en què es diu que “la persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat” –en contradicció amb el recurs al Tribunal Constitucional contra la reprovació de Felip VI–; o impulsa una reforma dels aforaments perquè diputats, senadors i membres del govern deixin de ser jutjats pel Tribunal Suprem.

Altra cosa són les reivindicacions nacionals, d’independència o pel dret a decidir, que difícilment significaran modificar ni una coma de la part de l’article 2, que parla de “la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”.

Són aspectes que han sorgit en les converses mantingudes amb quatre experts en dret constitucional per parlar de la carta magna. Pel catedràtic Joan Vintró, la Constitució és fruit d’un consens condicionat pel context històric en què la dictadura de Francisco Franco no va caure per revolta popular sinó per defunció “amb els aparells de l’Estat pràcticament intactes i amb el successor que ell havia designat”. El catedràtic acreditat de dret constitucional Joan Lluís Pérez Francesch hi afegeix que la Constitució va permetre el trencament amb l’anterior sistema i incorporar-se a una democràcia parlamentària, el reconeixement de drets i llibertats fonamentals o la incorporació del nacionalisme anomenat perifèric. Però d’aquesta etapa inicial que coincideixen a considerar positiva es va passar a una “sacralització del text”, sense crítica ni cap reforma, diu Pérez Francesch, que ha portat “a una gran crisi constitucional” provocada per la incapacitat d’oferir una resposta a la integració del catalanisme polític amb un Estat “més asimètric i plural culturalment, lingüístic i plurinacional”. Vintró lamenta que a partir de l’etapa inicial “algunes coses s’han fossilitzat” i “s’ha donat una interpretació molt restrictiva” del text.

I les dones?

La professora de dret constitucional a la UB Mar Aguilera entén que era un moment complicat en què es parlava molt d’una nova guerra civil o una dictadura tova i “hi havia por”. Però també censura que no se seguís els estàndards de la justícia transicional per passar de la dictadura a la democràcia, amb una depuració de l’administració, de la justícia, en formació en drets humans, etcètera, i recorda que “durant molts anys va haver-hi escultures de Franco en places i ara té una fundació que desgrava”. Remarca el fet que és difícil parlar de consens quan la Constitució la van fer “set homes blancs d’una certa edat i que no hi hagués cap mare, deixant de banda els 50% de la població”. I ja redactada, Aguilera considera que tot i ser “un text millorable” oferia prou instruments perquè Espanya “es constituís com una democràcia sòlida, però no hi ha hagut prou cultura democràtica, de drets fonamentals, ni de transparència” que s’ha acompanyat amb episodis de corrupció, falta de pluralitat i retallada de la llibertat d’expressió”.

Tampoc és benèvol el professor de dret constitucional Marcel Mateu, en assegurar que “els dèficits democràtics del procés de la transició que comença el 1975 queden incrustats i són un llast” per a la Constitució amb unes eleccions el juny de 1977 en què “el partit del règim venut com a centre” (UCD) controla tots els poders de l’administració i té molt pressupost. Afegeix que el rei va escollir 41 senadors sense incloure’n d’esquerres que van influir en la redacció de la Constitució i, per això, rebla que va ser “un pacte entre franquistes” sobre els límits de la transició: “La unitat d’Espanya i la corona. Els dos mandats de Franco.” Pel professor, aquest va ser el tan pregonat consens quan es va impedir que molts partits “a l’esquerra del partit comunista o republicans” s’hi poguessin presentar. Mateu diu que el “militars franquistes van obligar a canviar la redacció de l’article 2”, i recorre a l’hemeroteca amb una entrevista publicada a Miquel Roca a l’Avui fa vint anys en què admet que en les negociacions amb Adolfo Suárez per a la inclusió del terme nacionalitats a la Constitució, “a l’habitació del costat hi havia un conjunt de militars amb qui anava consultant”.

De la manca de voluntat per canviar res, Pérez Francesch en culpabilitza el sistema de partits. Per això creu que “tenen segrestada la Constitució” i els considera “un poder paral·lel a l’Estat”. Creu que s’hauria de limitar el seu pes perquè representen les elits econòmiques i el poder, el seu finançament no és del tot transparent, i alerta que “la partitocràcia pot arribar a substituir la democràcia”. I és aquí on Mateu recorda que el sistema electoral és hereu del que ja preveia la ley para la refoma política aprovada per les Corts franquistes de 1976. Coincideix amb Vintró que “no és proporcional, pensat perquè el tercer partit en quedi fora i el Senat sigui una cambra de seguretat”. Per això conclou que la Constitució “tenia un perfil baix, però amb la interpretació que se n’ha fet l’han acabat de rebaixar”.

Organització territorial

Els consultats coincideixen a dir que la qüestió territorial està esgotada. El títol vuitè “era un full de ruta” i en aquell moment no hi havia totes les comunitats autònomes, diu Aguilera, mentre que Vintró considera que hi ha una “canonització” de la Constitució que no permet el referèndum o el dret a decidir. Pérez Francesch té clar que la meitat de les regulacions del text de tipus transitori estan superades i eren per posar en marxa un Estat que ara té 40 anys. És molt escèptic sobre la possibilitat que es reformi per donar cabuda a les reivindicacions catalanes, ja que “no es vol admetre la plurinacionalitat” perquè “han descobert que es pot reprimir amb el 155 i és una via més fàcil”. Per Mateu, l’objectiu inicial de donar una certa satisfacció a l’autogovern, que “era el gran tema en què se la jugava, ha fracassat” i és contundent en afirmar que els que creuen en un referèndum “no han entès res”, ja que la Constitució està feta perquè “ningú que està dins l’Estat en pugui sortir per via democràtica”.

LES FRASES

No se com es pot celebrar contents una Constitució de fa 40 anys que està com el primer dia
Joan Lluís Pérez Francesch
Doctor en Dret i Catedràtic acreditat de Dret ConstitucionaL
Hi havia un marc econòmic, cultural i social perquè Espanya fos una democràcia més consolidada
Mar Aguilera
Professora de Dret Constitucional a la UB
En el gran tema en què se la jugava, el de l’organització territorial, ha fracassat
Marcel Mateu
Professor de Dret Constitucional a la UAB
La Constitució ha tingut enormes virtuts en aquell context, però ara està en una situació de crisi
Joan Vintró
Catedràtic de Dret Constitucional de la UB

Només dues reformes imposades des d’Europa

Des de la redacció de la Constitució a càrrec de Gabriel Cisneros (UC), Manuel Fraga (AP), Miguel Herrero (UCD), Gregorio Peces-Barba (PSOE), José Pedro Pérez-Llorca (UCD), Miquel Roca (Minoria Catalana) i Jordi Soler Tura (PSUC), el text només s’ha modificat dues vegades, a diferència d’altres d’arreu del món com l’americana (27), l’alemanya (60), la francesa (24), la mexicana (400) o l’austríaca (80). I en tots dos casos, el 7 de juliol de 1992 i el 23 d’agost 2011, es va fer per adaptar-la a directrius europees. El primer cop al Tractat de Maastricht, incloent a l’article 13.2 l’expressió “i passiu” per referir-se al dret de sufragi del estrangers a les eleccions municipals, i el segon, per fixar un sostre al dèficit i al deute a totes les administracions.

No hi ha cap clàusula d’intangibilitat ni límit jurídic per reformar-la, i es pot fer per dues vies, però alguns hi veuen una trampa, com explica el professor Marcel Mateu, ja que la que afecta els temes més sensibles com la corona, els drets fonamentals, la unitat d’Espanya, l’organització territorial o per l’elaboració d’una nova carta magna, s’ha de fer pel procediment agreujat, que ho fa gairebé impossible, ja que és necessari que dues terceres parts del Senat hi estiguin d’acord, es dissolguin les corts, es facin eleccions, ho tornin a votar les noves cambres i, al final, es ratifiqui en un referèndum.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia