21-D, trencant tòpics

Des de fa uns deu anys, els comportaments electorals a Catalunya han anat variant en plena sintonia amb la transformació del context polític. Cal recordar que va ser José Montilla al capdavant del tripartit l’últim president que va poder executar una legislatura convencional de quatre anys (2006-2010) i aprovar un pressupost abans de començar l’any. A partir de llavors, amb l’arribada d’Artur Mas al govern el 2010 i la construcció i execució del projecte sobiranista, les legislatures s’han escurçat, els pressupostos s’han anat prorrogant fins a arribar el 2017, en què el govern de l’Estat espanyol va optar per intervenir la Generalitat mitjançant l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, destituir el govern i convocar eleccions al Parlament. Amb aquests escenaris polítics convulsos, tota predicció electoral ha resultat fallida i els comportaments electorals han fet un tomb fins a trencar un dels tòpics més consolidats a Catalunya, el d’un país centrista i moderat en què els partits polítics llançaven la canya a l’espai electoral del centre a la recerca dels vots. Era la tradicional pugna entre CiU i el PSC que podia incloure perfectament un intercanvi de vots. A la bipolarització excessiva de l’electorat català, cal afegir que l’aplicació del 155 també trenca un cert comportament sociològic estandarditzat fins llavors, el del respecte institucional i per la porta del darrere entra el factor sentimental.

Les eleccions d’ara fa un any van acabar per segellar aquests canvis de registre. Amb una participació inèdita del 79%, quan ja es provenia d’un percentatge molt alt del 74,9%, mai registrat abans en uns comicis catalans, els del 2015, el 21-D van esdevenir les eleccions més polaritzades, ja que les bosses més gran de votants es van configurant en els extrems. “Gent que no votava mai en unes eleccions al Parlament ho va fer i fins i tot alguna més, cosa que va propiciar que la victòria es decantés finalment cap a Ciutadans”, indica el professor de processos electorals de la UAB, Jesús Palomar, la qual cosa comporta que es trenqui també la idea que a Catalunya no podia guanyar un partit com Ciutadans. I, de fet, si la participació augmentés en els pròxims comicis és molt possible que anés en benefici també de Ciutadans. És a dir, els unionistes deixen de ser abstencionistes i se senten cridats i motivats a votar. I és que, de fet, “les lògiques i les tendències s’han anat esfumant”, hi afegeix Palomar, i, a més a més, hi ha un nou factor a tenir en compte: “La gent decideix el vot a última hora i sovint ho fa basant-se en algun fet puntual”, una característica que, com ha quedat demostrat, no poden recollir les enquestes.

Fruit d’això és que “a Catalunya, o com a mínim el 21-D, les posicions centrals deixen d’existir, els partits són centrífugs, a excepció del PSC, que encara es belluga per aquesta zona però sense èxit electoral”, explica Palomar. Aquest comportament de l’elector, i en espera d’anàlisis posteriors, és el que s’ha pogut visualitzar en les darreres eleccions a Andalusia amb l’entrada de Vox. La separació del centre, entès com el lloc on se situa la majoria dels votants, ja no és exacte ni és al mig, es mou cap als extrems i fins i tot podríem dir que hi ha dos centres.

Que el 21-D va ser un procés electoral inèdit també va quedar demostrat en la confecció de les llistes electorals. Si bé en un primer moment es va posar en dubte la legitimitat dels comicis, el fet que totes les forces polítiques presentessin candidatures va acabar per donar legitimitat i reconeixement a unes eleccions que, per primera vegada, tenien com a caps de cartell polítics a l’exili i en presó preventiva, com ara Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. La situació més similar havia tingut lloc al País Basc, però allà es va optar per il·legalitzar les llistes. A Catalunya, sense procés judicial en curs, els presos polítics i els que van optar per l’exili van concórrer a les eleccions, però la seva elecció i representativitat democràtica va quedar truncada pel Tribunal Suprem, que va sentenciar la seva suspensió com a diputats de la legislatura.

Les llistes unitàries sumen o resten electors? Per aquest professor de processos electorals, l’èxit d’una candidatura conjunta depèn de l’objectiu comú que defensi. “La llista ha de respondre a un objectiu comú, com ho pot ser la consecució d’un referèndum o una declaració d’independència, el retorn de Puigdemont a l’exili o bé la unitat de l’Estat. Si l’objectiu comú no és prou fort i consolidat entre les forces, la candidatura única no té èxit”, indica Palomar. “Quan s’acaba l’objectiu, es posa fi a la llista unitària”, indica Palomar. “Cal preguntar-se el perquè d’anar junts, per fer què?”, hi afegeix. Una pregunta que també es van fer algunes forces constitucionalistes, la qual cosa, si hagués passat, hauria resultat del tot inèdita en el panorama electoral català i espanyol.