“Fer un referèndum no és un crim”

“Només hi ha dues alternatives sobre la taula: l’una és votar i l’altra és acceptar la repressió com una via per actuar. Al final has de triar, decidir a quin costat et poses [...]. Trobo a faltar una mica més de concreció en el que alguns líders estan dient; per exemple, em refereixo específicament a Pedro Sánchez. Què és el que Pedro Sánchez farà? Què és el que les principals forces faran? Tenen dos costats per triar, quin triaran? Hi ha dues opcions, tu tries.” Són paraules de l’exconseller d’Afers Exteriors, Raül Romeva, empresonat a Lledoners. Però, contràriament al que podria semblar, no han estat pronunciades aquests dies, sinó el setembre del 2017 a la delegació del govern a Brussel·les, davant de més d’una seixantena de mitjans internacionals i una quinzena d’espanyols i catalans, quan l’actual inquilí de La Moncloa ni sospitava que arribaria a governar i hauria de gestionar personalment la crisi amb Catalunya. Aleshores el líder socialista va escollir el 155, però ara és a les seves mans tornar a fer o no la mateixa tria: més repressió o aportar una proposta política com a desllorigador del conflicte.

Dues reveladores conferències de premsa de Romeva en diversos idiomes, el 28 d’aquell mes i el 18 d’octubre següent, continuen reverberant i constitueixen autèntics al·legats anticipats que els advocats han utilitzat per nodrir els escrits de defensa contra la ficció de la rebel·lió: “Des del 2005, el Codi Penal considera que fer un referèndum, fins i tot sense acord amb l’Estat, no és un crim; tractar-ho com un crim és simplement una violació de la legalitat.” Parlant en nom del govern, l’exeurodiputat apel·lava constantment a la necessitat de dialogar i constatava reiteradament que, “en termes de violència, no s’ha vist ni una sola crida, ni un sol acte o incident en anys de massives manifestacions als carrers, mai, mai. No s’ha sentit cap polític, cap promotor cívic, fent crides a cap acte de violència, mai”.

La vigència del discurs rau igualment en la diagnosi que fa de la ultradreta, molt abans de l’adveniment de Vox a Andalusia: “Al costat de qui es posa l’extrema dreta? No al costat del referèndum, no al costat dels catalans; no n’hi ha, d’extrema dreta, en aquest costat [...]. On és l’extrema dreta a Espanya? Al costat dels que no volen el diàleg, dels que criden «¡A por ellos!». La manera de treballar a Catalunya és exactament la contrària al que defensa l’extrema dreta.”

En un altre moment, insisteix que l’única manera d’adreçar el problema és mitjançant la política, ja que qualsevol intent que la qüestió “evolucioni a través de la força o de l’ús de la violència o detenint persones serà absolutament inútil i contraproduent”. Un cop passat el referèndum de l’1-O, Romeva torna a Brussel·les i recorda que gairebé 900 persones van ser ferides per la repressió exercida per la policia espanyola i la Guàrdia Civil: “Nosaltres sempre hem posat la democràcia, el diàleg i les negociacions al davant, com l’eina per tractar aquesta situació complexa. I, per l’altra banda, l’eina que ha posat sempre l’Estat és la repressió i, en aquest cas, com han vist, directament la violència.”

Encara que no era el primer cop –ja ho havia fet el març i el juliol anteriors–, fa feredat comprovar la claredat amb què Romeva vaticinava, aquell 18 d’octubre, pocs dies abans de la proclamació de la independència, la repressió que hauria de viure en primera persona: “Puc ser apartat? [removed, en anglès] Sí, existeix la possibilitat. Jo o el govern podem ser apartats o empresonats, fins i tot, és possible, com vam veure dilluns amb Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. La meva pregunta és: això és normal? És una cosa que la UE pot acceptar, amb què pot conviure una democràcia moderna? Pot passar, sí. Aquest és el problema, que això pot passar, això és realment el que ens ha d’inquietar, que una cosa així avui no només és possible que passi dins la UE, sinó que ja ha passat.” Avui Romeva fa 329 nits que és a la presó.