El castell no era tan inexpugnable

El tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina va irrompre al Congrés dels Diputats el 23 de febrer de 1981, amb la voluntat d’enderrocar el govern per les armes. L’acció i el lideratge li van costar una pena de 30 anys, i dels que finalment va complir reclòs, vuit va passar-los al castell de Sant Ferran, a Figueres, fortalesa militar que va estar en el focus mediàtic des del maig de 1983 fins al juny del 1991, temps en què hi va viure.

L’Alt Empordà és país de periodistes enginyosos i agosarats, però sobretot àvids, i alguns van barrinar des del minut zero com oferir al món imatges d’aquella estada del colpista, contribuint a fer que se sabés com vivia aquell guàrdia civil que havia decidit erigir-se en salvapàtries. El castell s’havia transformat en un penal militar destinat a allotjar aquests presos, i les mesures de seguretat hi eren excepcionals. La presència de militars arrelats a l’Empordà, l’existència de soldats de lleva fent el servei militar a la fortalesa i la impossibilitat dels militars de poder sobreviure autoabastint-se feia que el castell fos, poc o molt, un espai potencialment porós.

Tafaners i tossuts, alguns del periodistes empordanesos del moment van analitzar l’entorn de la fortalesa per descobrir-hi algun possible accés. Es tractava de fotografiar Tejero i el capità Muñecas –en aquell moment company de presidi del tinent coronel– i sortir-ne amb imatges per publicar. La primavera de l’any 1984, tres joves empordanesos van aconseguir-ho: van obtenir imatges (pobres de qualitat però, sens dubte, informativament riques i arrebossades en gosadia i professionalitat) que van vendre a la revista Interviú, en aquell moment un mitjà de gran tirada, recés de reportatges periodístics d’interès. Les fotografies van anar acompanyades d’un text elaborat per un dels promotors i signat amb pseudònim, article que va veure la llum en el número del 24 d’octubre del 1984, aviat farà 35 anys. El reportatge, de quatre planes titulat en castellà “Tejero envelleix cultivant el jardí” i que es va exposar a la portada amb un sumari que deia: “Tejero, fotos a la presó”, era fruit d’un treball d’investigació fet a consciència. El text era una mena “unes hores amb Tejero”, un encadellat periodístic amb imatges inèdites i un recull de certeses contrastades. De fet, una sola cosa de les publicades –ara ja es pot dir– no era certa: l’autoria. El tal Gabriel Ferran, que era qui signava les fotografies i el text, va ser un personatge fictici. Una invenció dels autors. Aquell era un moment molt convuls, amb un exèrcit, amb soldats de lleva i amb comandaments professionals crescuts en la dictadura i majoritàriament amb conviccions democràtiques molt dubtoses. Era temps també d’una extrema dreta vitaminada. Tejero, ara un senyor de 86 anys jubilat i amb residència a Màlaga, tenia els seus correligionaris que defensaven els fets com a legítims, amb vehemència. Per això la discreció era un valor, un factor de seguretat, atès que aquella presa d’imatges feta en un penal militar va coure molt.

Aquell treball d’investigació va necessitar tres pilars: el fotògraf, el redactor i el col·laborador. Ara, 35 anys després, hi ha la necessitat de fer pública l’autoria. Dos dels tres executors es donen a conèixer en aquest reportatge. L’altre ha escollit capbussar-se novament en la discreció del silenci.

Les fotografies va fer-les Jordi Jordà, i Francesc Cruanyes va recopilar la informació, va escriure l’article i va vendre les fotografies. El treball, però, va ser cosa de tres. L’altre, el butaner de Tejero, l’home clau, va tenir un paper d’aconseguidor necessari

Jordà, el fotògraf, era en aquell 1983 llunyà un aprenent de periodista. Multicol·laborador de diversos mitjans de comunicació, entre els quals el setmanari Hora Nova però també d’El Punt Diari. Feia temps que hi anava al darrere, i l’oportunitat va sorgir-li en el moment més inesperat. “Celebràvem alguna cosa i, segur, teníem un got als dits”, recorda. Jordà relata en quin moment se li va encendre la bombeta. “Xerrava amb un amic i de sobte va deixar anar: ‘Els calés que ens costarà, aquest paio.’ ‘Què en saps, tu?’, li vaig preguntar. ‘Cada setmana el veig.’”

El cervell atramuntanat de Jordà va despertar en aquell moment el periodista que creixia dins seu. I va començar l’anàlisi de la situació. La possibilitat d’entrar al castell de Sant Ferran a prendre testimoni gràfic de l’estada de Tejero i Muñecas semblava, a partir d’aquell moment, real, tan real com que els baluards, els fossats, els murs i la tàctica militar es podien esquivar amb enginy empordanès.

No hi havia pressa, perquè no s’havia de deixar res a la improvació. La preparació va durar dies. El primer de tot: la màquina. Semblava lògic pensar que no s’hi podia entrar amb un aparell gros. Jordà va recórrer a una Pentax, amb un objectiu fix de 35 mm que li va deixar un amic. “Era petita i de prou qualitat”, recorda.

El butaner, amb el seu comentari, s’havia convertit en un home bàsic en l’operació. Van convenir que, per no aixecar la llebre, calia evitar canvis d’hàbits. Hi anava un cop a la setmana i sovint hi entrava acompanyat. El repartidor arribava entre les 10 i 2/4 d’11 del matí, que era quan coincidia amb els dos convictes. “Vam saber i també vam confirmar per altres mitjans, que Tejero i Muñecas sortien a fer esport sempre a aquella hora”, explica Jordà. Es tractava, doncs, d’acompanyar l’amic butaner amb l’excusa d’ajudar-lo a descarregar bombones al pati de penal i aprofitar la circumstància per fer les fotografies. Com? Calia rumiar una mica més.

Jordà estava convençut que entrar no seria complicat. Es preveia superar el cos de guàrdia amb facilitat i també es calculava que l’acompanyament habitual d’un soldat de lleva des del cos de guàrdia fins a dins del pati del penal tampoc seria cap problema. Només calia adoptar els hàbits d’un butaner. Faltava una cosa, sí: calia vestir com un butaner, és clar.

“En aquella època –descriu Jordà– feia més panxa que ara. El butaner era prim. No hauria entrat en cap de les seves granotes de feina. Però ell va trobar la solució: en va demanar una a un company més gruixut que ell.”

Quan ja es tenia clar el què, el com i el quan, només faltava fer-ho. Al primer intent, la pluja va obligar a deixar-ho córrer. Si plovia no sortien, si no sortien no hi havia fotografies. A la setmana següent, quan des del penal es van reclamar bombones, es va reactivar l’operació.

Tot va ocórrer tal com estava previst. En un tres i no res, dos butaners eren a dins del pati del penal per “portar bombones plenes”. Un cop arribats, primera sorpresa. “No m’ho pensava, però al pati hi havia molta gent, molts militars. Un soldat que ens acompanyava, diversos dins les garites i, una bona colla de soldats de lleva que descarregaven, sense cap pressa, llenya, i un alferes observant.” Era clar, calia serenitat. I n’hi van posar. La màquina era amagada a la bossa dels diners que portava penjada al cinturó. S’havia de treure un pèl i fer la fotografia. I, el més complicat, fer córrer llavors el rodet per poder-ne tirar una altra.

La principal dificultat, però, no era aquesta. La principal dificultat era que Tejero (ni Muñecas) no eren en aquell moment al pati.

El ritme de la descàrrega de bombones es va adaptar a la parsimònia dels soldats de lleva descarregant llenya. La improvisació va tenir premi: de sobte van aparèixer l’un i l’altre vestits d’esport.

“No vaig tirar gaires fotos. Allà en vaig fer –diu– tres o quatre. Confiava en l’objectiu de 35 mm. Quan marxàvem, ja dins del camió, en vaig fer una altra. Em preocupava que es veiés el camió.” No van ser les últimes. Van parar a la residència de suboficials. Allà en van descarregar alguna més. “Hi havia més perspectiva i ho vaig aprofitar per retratar el complex des de fora. En aquesta imatge no s’hi veia cap militar.”

Un cop a fora, eufòria i neguit. Què sortirà? Calia portar-les a revelar. Com que es van fer amb rodet de diapositiva (només es feia el negatiu i no es passava a paper), el risc que ho veiés qui no ho havia de veure es va minimitzar. Objectiu aconseguit. I ara què?

En aquest moment va entrar a l’escenari el tercer protagonista. Es tractava de Francesc Cruanyes, un jove estudiant de dret, posteriorment convertit en periodista. La revista Interviú era la millor opció per a la venda. Cruanyes, instal·lat a Barcelona en aquell moment, va ser l’encarregat d’oferir-les. “A través d’un de Figueres –narra– em vaig posar en contacte amb una redactora en cap de la revista que em va facilitar la visita al director executiu d’Interviú, Pedro Palacios.” “‘Això i res, trenta-tres’, em va venir a dir. ‘Quant en voleu?’, em va preguntar. I li vaig dir una xifra rodona. Em va mirar i em va engegar a pastar fang.” Cruanyes li va deixar el material, “Vam quedar que s’ho miraria”. Va tornar uns dies després per rebre la resposta. “Quan hi vaig tornar em vaig trobar el reportatge pautat. Sobre el preu vaig tenir-hi poc a dir. Em va deixar anar un ‘te’n donaré tant i és innegociable’. I s’ha acabat.”

De la xifra, ni ara, 35 anys després, se’n vol dir res. “No eren gaires calés”, diu somrient Jordà. Palacios hi va posar una sola condició: hi havien d’aportar un text. També se’n va encarregar Cruanyes. Entre allò que ja se sabia i es tenia contrastat i la informació servida per soldats de lleva i per empordanesos que traspassaven aquells murs habitualment, es va construir un relat que el temps ha blindat com a verídic. El reportatge va tardar mesos a sortir a la llum. En concret va arribar als quioscos el 24 d’octubre del 1984. El capità Muñecas acabava de sortir del castell de Sant Ferran i també molts dels soldats de lleva s’havien llicenciat. Aquella intrusió de civils al recinte va aixecar una investigació interna que va concloure que les fotos havien estat fetes per soldats i a la primavera. Poca cosa més.

Jordà, aquell fotògraf ocasional, ha volgut compartir finalment el seu petit secret. Ho ha fet carregat d’orgull professional i d’haver servit a la transparència amb un granet de sorra més. Asserenat com diu que estava en el moment de fer la foto, i modestament estarrufat, disfruta buscant paral·lelismes entre la Rovirada del 1811, quan militars i paisans van prendre la fortalesa entrant per l’obrador de pa, i la gosadia de tres figuerencs compromesos i atramuntanats en la mesura justa.