ANTONI BAYONA
EXLLETRAT MAJOR DEL PARLAMENT, JURISTA I CAP DE LA DIRECCIÓ D’ESTUDIS PARLAMENTARIS DE LA CAMBRA
“El procés era una marató, no l’esprint que va acabar sent”
“Si es feia bé, permetia superar una sentència que ens va situar en una autonomia de tercer grau”
“Va quedar molt sola quan van optar per deixar en mans del ple el tràmit de resolucions i lleis”
El procés va ser poc delicat amb el dret, però ara el judici és tota una prova d’estrès per al dret
Antoni Bayona, ex-lletrat major del Parlament, acaba de publicar No todo vale, una anàlisi del que va succeir a la cambra catalana quan s’intentava aplicar el full de ruta del procés independentista, del qual, precisament, aquest jurista no era aliè. Al contrari, s’hi va embarcar arran de la sentència del Constitucional contra l’Estatut, un text que ell mateix va ajudar a elaborar en la seva etapa com a director de l’Institut d’Estudis Econòmics.
Es va sentir atret pel procés i n’ha acabat sent molt crític, com ha fet aquest camí?
La sentència contra l’Estatut va donar per acabada tota possibilitat de millorar l’autogovern i va fer aflorar la reivindicació del dret a decidir. La idea em va atreure i com a jurista era un repte. Si el procés es portava bé tenia tot el sentit del món jugar aquella carta perquè permetia superar una sentència que ens situava en una autonomia de tercera divisió. El pas era complex, però en el que no es podia convertir era en un esprint.
El problema va ser el temps?
Havia de ser una marató i no pas un esprint. S’havia d’actuar amb paciència i perseverança, amb més d’un interlocutor, i no es podia donar per fet que no hi hauria mai un acord. Escòcia va haver d’esperar dècades per pactar un referèndum i Espanya, agradi o no i acceptant dèficits, és una democràcia membre de la UE amb valors basats en la democràcia i la legalitat, i aquí s’ha menystingut aquest últim.
Situa la inflexió en la declaració de sobirania?
Sí, va marcar un camí que no tenia sortida, desbordava la Constitució i, a més, ho feia explícit. El TC, quan l’anul·la, ja diu que es tracta d’un acte fundacional. El 2013 hi va haver una altra resolució també anul·lada pel TC però que deixava un espai a la política, a la negociació, al dret a decidir, i que es podia defensar en el marc de la Constitució, però no se’n va fer cas.
Per què no va presentar llavors la dimissió?
Vaig pensar que aquella resolució era una manera de salvar la investidura d’Artur Mas, un gest cap a la CUP. Tenia l’esperança que no se seguiria fil per randa el contingut, però van venir les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent i ja em vaig començar a sentir incòmode.
És quan es presenta la primera querella contra la presidenta Forcadell?
Sí, perquè l’aprovació d’aquelles conclusions es va deixar en mans del ple i és la presidència a títol individual qui decideix si entra en l’ordre del dia i si es sotmet a votació. La presidenta Forcadell va quedar molt sola en l’exposició de totes aquelles resolucions i en la tramitació de les lleis de desconnexió.
Vostè era el lletrat major de la cambra; no la va assessorar?
La decisió estava presa, ens vam trobar fets consumats, no se’ns va demanar l’opinió.
Vostè no va dimitir fins a l’inici d’aquesta legislatura.
Vaig decidir aguantar fins a la constitució d’un nou govern que normalitzés la situació; llavors vaig passar, necessitava passar-hi, a la rereguarda.
Va pensar en algun moment que això acabaria amb un delicte de rebel·lió?
No, va ser un salt enorme. Pensava en la desobediència, tal com apuntaven les querelles. Fins i tot Pascual Sala, expresident del TC i del Suprem, va dir que de rebel·lió ni parlar-ne i que veia problemàtica la sedició. I la justícia alemanya tampoc ho ha vist.
I una declaració d’independència que va resultar simbòlica. Hi va haver voluntat d’enganyar?
Tot plegat ha estat com una il·lusió, es va donar la imatge que era un pas transcendent, els ciutadans ho van percebre com a real, fins i tot el Suprem. Jo vaig pensar que es tractava d’una fugida endavant, que ningú volia quedar com el dolent de la pel·lícula i es va arribar a una declaració estranya i ambigua.
No és gens crític amb el 155.
Sé que s’ha titllat de cop d’estat, però és un mecanisme que hi ha a la Constitució. Va permetre resoldre el problema momentàniament amb la convocatòria d’unes eleccions amb l’intent de tornar a la normalitat el més aviat possible.
Hi veu solució ara?
Només provisional. Cal trobar un acord dins el marc constitucional i políticament treballar la carta de la independència amb una altra estratègia.
Un nou encaix constitucional?
El marc constitucional no és tan dolent com es pensa. S’ha aplicat de manera molt restrictiva, però és més obert del que ens pensem.
Per fer què?
Un nou pacte fiscal, mecanismes de participació de Catalunya dins l’Estat, la singularització del país. Ja sé que és una pantalla passada, però cal pensar d’on venim. Es va jugar al tot o res i ara cal un reset, trobar un espai que no sigui el definitiu, que no impliqui la renúncia a res i un interlocutor a Madrid, que no és gens fàcil.
Segueix el judici?
Sí, en la mesura que puc. Així com el procés, o la seva estratègia, va ser poc delicat amb el dret, ara el judici és tota una prova d’estrès per al dret.
Quins considera que són els seus punts febles?
Veurem com concreta i resol el delicte de rebel·lió, però considero que ja tenim episodis que no han superat aquesta prova d’estrès, com és ara la presó preventiva dels acusats.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
