“Mantenim activament la denúncia antifeixista”

Bé, ho vam decidir tant l’Eulàlia Reguant com jo, perquè en principi no érem testimonis importants per a les defenses. La nostra no declaració no perjudicava, ja que les possibles preguntes que ens haurien formulat podien ser contestades per altres persones. Això ens facilitava el fet de dur a terme aquest gest polític, pensat per denunciar una cosa que trobem escandalosa i que continua funcionant amb massa normalitat. No entenem que un partit que està en contra dels drets humans estigués interrogant-nos. La millor manera de denunciar-ho era no admetre que pogués exercir l’acusació.

El que s’ha dit com a “doctrina José Luis Moreno”, pel fet que el president d’una sala del Suprem faci de ventríloc de la ultradreta. Jo al principi no ho vaig entendre. Creia que el que succeïria és que les preguntes de Vox, que ja estaven escrites, serien passades al president del tribunal i que ell les llegiria. Així fèiem callar Vox. No em vaig adonar fins a la segona pregunta que el que feien era simplement duplicar les veus i que el lletrat de Vox continuava parlant. És a dir, ell em preguntava i jo acabava responent. En aquest punt, vaig posar de manifest que, precisament, jo estava fent allò que no volia fer. Es van enfadar molt. Actuar de ventríloc no estava previst i un dels membres del tribunal va començar a esbroncar Marchena. Ni entre ells ho tenien clar. Van aixecar-se tots, tipus Monty Python, i van marxar per pensar durant quatre minuts què havien de fer.

Em van dir que quedava clar que jo no volia contestar a cap pregunta. Vaig respondre que de la presidència sí. Però ja no hi va haver manera de reprendre l’assumpte. Durant els quatre minuts, vaig aprofitar per saludar els presos. Tots em van comentar que estaven esgotats, que no dormien, que no menjaven en condicions. La seva situació és inquisitorial i poc justa.

Ens havien explicat com funcionava de manera normal el fet de no declarar. En principi hi ha un apercebiment, després et posen una multa allà mateix i, posteriorment, t’adverteixen que pots incórrer en un delicte de desobediència. En canvi, va començar el número de ventrilòquia, el d’escapisme... Els cinc dies de penediment eren ridículs. Tant Reguant com jo teníem el gest polític clar i no ens en penedim. La primera idea és recórrer contra la multa per defecte de forma i, si s’escau, també el procés de desobediència. Mantenim de manera pública i activa la denúncia antifeixista i feminista. El nostre gest pot ser puntual o anecdòtic, però la seva presència és permanent i no ho hem de deixar passar.